Espanyol(istes) tots. O no!

Quan encara estem recuperant-nos d’haver celebrat la diada dels Països Catalans, a la vora de cada platja de casa nostra en una tradició comuna a tots els ciutadans de nació catalana, desdejunem un indigest manifest que a molts ens recorda aquells dels 2300 de fa un grapat d’anys. Encara em faltaven 5 anys per arribar a aquest món, i faltaven poc dies per a l’intentona colpista al Congrés dels Diputats, però la cantarella era exactament la mateixa ara: el castellà està perseguit a Euskadi, Galicia i els Països Catalans.

Supose que els quasi 100.000 alumnes que aquest curs no podran seguir la seua educació en valencià segons denuncia Escola Valenciana deuen estar plenament d’acord amb aquesta afirmació. I si aquests badaren es ratificarien en la mateixa postura els centenars de músics que han escollit lliurement cantar a l’amor i a qualsevol altra cosa en valencià i que veuen escenaris tancats i barrats, els seus noms esborrats de la premsa, i la seua obra soterrada en l’oblit de les tendes de música. També avalarà aquesta tesi, l’heroi anònim que encara s’entesta sense descans en veure la última estrena cinematogràfica en la llengua en la que ha triat escriure el seu present i el seu futur.

El més irònic de tot és que apel.len als principis constitucionals que tant estimen però que haurien de rellegir. A no ser que una reforma constitucional feta fa mitja hora haja liquidat l’article 3.3. que a més tenen tenen la barra d’afirmar que s’ha complit sobradament.No és tant present en l’espanyolam com aquells que parlen de la sagrada i inalienable unitat de la Nació Española però clar que recordar que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Seguint amb el nivell humorístic de l’invent, afirmen sense moure ni una pestanya i sense cap mena de rojor facial (evidentment sense cap connotació esquerrosa, no sigueu malpensats) “hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia”, així aplicant com en temps de la nova planta la desigualtat de la justícia.

Si el contingut no és suficientment hilarant només cal veure la aliniació inicial d’aquest equip d’ espanyolistes reciclats en la modernitat però als quals els assoma el coll de la camisa blava baix de la roba de disseny. Entre ells Fernando Savater i Alberto Boadella. Aquest últim te previst dos sessions de la seua última obra teatral a un preu progressista de 45€ per entrada per obra i gràcia dels seus regidors a l’ajuntament d’un poble de la Marina. És ironic com de l’antifranquisme ha acabant arribant a pràcticament les mateixes posicions d’un règim on la homogeneització cultural estava a l’ordre del dia.

Només per a intrèpids, deixaré l’articulat del manifest, on entre altres coses demana que es redacte una llei que impedisca que els edificis oficials rotulen les seus façanes només en la llengua “autonòmica” (o pròpia que tampoc han pensat i si ho han fet ho amaguen que hi ha llengües autonòmiques que ho són en més d’una autonomia, i de dos), i on els càrrecs institucional hauran de fer servir la llengua pròpia de todos los espanyoles (aixi, sense preguntar si ho som o no d’espanyols). Això si, hi ha una excepció: als Parlaments tindran el perdó diví de poder usar les dues llengües (o les tres en el cas del Parlament de Catalunya) indistintament.

No patiu però, hi ha un bona notícia: defenestrats del PP, ja teniu nova casa, però doneu-vos pressa que les europees estan a prop ja.

l’Esquerra Nacional dels Països Catalans per la independència

Amb aquest títol vam acudir ahir a Barcelona al 25 Congrés Nacional d’Esquerra. Només arribar a l’auditori del Fòrum després d’una nit al bus, hi vaig veure un reporter del Caiga quien Caiga, un simptoma més que tots els ulls estaven posats en el que passaria en el plenari del congrés. Tot just una setmana abans, Joan Puigcercós i Joan Ridao havien estat escollits president i secretari general pel 38% del la més del 70% de la militància que va participar a les eleccions, i era el moment de dotar-los d’una nova direcció del partit i d’una nova ponència política que fixarà el full de ruta per als propers 4 anys.

És cert que tot aquest procés congressual d’Esquerra ha estat mirat amb lupa des de la resta de forces polítiques, algunes amb recel no fóra que s’encomanara la dèria d’encentar procesos assemblearis a la seues parroquies per al seua “complexitat” (Pujol Júnior Dixit), i d’altres amb l’enveja sana de veure com dur a terme un procés d’elecció transparent i afavorint al màxim la participació és possible. El plenari a l’auditori del fòrum no era més que la culminació de tot un procés congressual llarg i sovint massa dur per al que mereixiem tots plegats.

Sobre la ponència del congrés, reconec que la meua condició de la comissió redactora del text, no em va ser massa objectiva a l’hora de valorar la seua importància. És una de les satisfaccions d’aquest congrés veure com de les més de 700 esmenes presentades només una vintena aproximadament han quedat fora del text en ser rebutjades pel plenari, i també com només una mica més d’un 1% hi va votar en contra aprovant-se el text amb més del 88% dels vots. Mereix una menció especial i no em puc estar de felicitar-lo, el gest de Joan Carretero de retirar la seua esmena a la totalitat per posar-se al servei del partit. Aquesta ponència, ens ha de servir per optimitzar l’eina que tenim per avançar cap a la independència el més possible. Només d’aquesta manera avançarem sense aturador a un referèndum d’autodeterminació, ja siga al 2014 o en anys successius. Només em queda agrair a tots els redactors de la ponència tot allò que he pogut aprendre durant aquestes setmanes de treball.

Tot sovint diuen que la política és molt injusta. I hi estic d’acord. Em costa de païr com algú pot alegrar-se’n no ja d’imposar el seu criteri en el debat de les idees sinó del simple fet de fer caure algú d’una executiva nacional. La decisió de l’assemblea però, és la que té raó. Tanmateix el Xavier Vendrell no mereixia això. Fixeu-vos que no diu “acabar així”, perquè de Xavier hi ha i per estona. La fotografia que acompanya aquest post és pressa a València mentre presentava “disculpen les molèsties”. Llegia un passatge, mentre a fora els de sempre montaven merder. Tranquil, amb una dignitat que tomba. Tothom ha comés errades en aquesta vida: és inherent a donar la cara pel teu país. No vull agrair-li la feina feta, perquè seria redundant, sinó agrair-li la que farà a partir d’ara.

Al final de la correguda, una direcció molt renovada i paritària. Dos dels compromisos complits. No s’ha pogut assolir la unitat necessària tot i que fins a l’últim moment es va intentar. Amb alguns dels seus membres he compartit militància activa a les JERC des que vaig aterrar-hi ja fa un grapat d’anys. De fet els hi haig d’agrair al Pere Aragonès i a la Georgina Oliva que des de bon principi em feren creure que tot era possible. Amb d’altres he compartit ponència, o algun acte dels que vam fer a la candidatura. Tant per tant, desitjar al Jaume Sitjà, la Pilar Albiol, l’Ignasi Llorente, la Maria Àngels Cabasés, al Josep Ginesta, al Marcel Coderch, la Georgina Oliva, la Gemma Boix, la Laura Vilagrà, la Marta Rovira. la Núria Cuenca, al Marc Sanglas, al David Minoves, l’Ester Alberich, al Pere Aragonès, al Carmel Mòdol, a l’Eduard Lòpez, a l’Alba Castellví, al Joan Ridao i al Joan Puigcercós tota la sort en aquesta nova etapa d’il.lusió renovada, malgrat tot, d’Esquerra.

.

I també al Xavier Vendrell.

.

ps: Si la informàtica ho permet en uns instants desapareixerà el bànner de Gent d’Esquerra i només hi quedarà el d’Esquerra. Ara ja no hi ha gent d’uns i altres, sinó d’Esquerra. O almenys val la pena intentar-ho.

Republicà convicte i rebel impenitent

Aquesta frase, és de la última campanya a les eleccions autonòmiques. Evidentment era en plural però és de les primeres coses que m’han vingut al cap en saber que el Gonzalo Anaya havia mort. He sentit molta gent ,que va aprendre a ensenyar amb ell, parlar del seu tarannà que des de la posició de catedràtic de pedagogia de la Universitat de València, el portava a seure amb els estudiants a terra a fer assemblees durant la transició. Ara molts d’ells, han participat durant més de 20 anys, en la transmissió de tot el model d’escola que tant s’estimava el Gonzalo, i fins i tot les AMPES del País Valencià porten el seu nom.

Jo no em dedique a l’ensenyament, i de fet encara estic en l’etapa d’aprendre a aprendre, que si et pares a pensar crec que mai no s’acaba. Les vegades que he coincidit amb el Gonzalo han estat vinculades al seu republicanisme militant, i a la nostra pertinença compartida a Esquerra. L’última vegada que el vaig veure, va ser a la seu de l’STEPV-Intersindical Valenciana, curiosament un sindicat d’ensenyants. Hi presentàvem “el més calent…al front de Madrid” amb el Joan Tardà, l’Agustí Cerdà i el Jordi Ramon. Amb l’acte començat va arribar al Gonzalo. Tot i la fragilitat d’un cos de 93 anys, va passar sense perdre ni un bri de dignitat pel bell mig del cordó d’energúmens espanyolistes que teniem a la porta com quasi sempre. I així cada vegada que en un acte venien mal dades, sempre al peu de canó, quan la salut li permetia.

Des què Gonzalo va entrar per la porta que aquell acte va ser diferent. Assegut a la taula principal va agrair la càlida rebuda de la gent d’Esquerra. Al seu costat, el Tardà, assedegat de blasmar contra els incompliments del govern del PSOE li demanà una mica d’aigua del seu got dient-li “supongo que entre dos republicanos no le importará”. És un bon resum de com era, sempre donant sense demanar res a canvi. Al 2004 i al 2008 ens va acompanyar presentant-se com a candidat d’Esquerra al Senat per la demarcació de València. Durant aquests anys en què jo havia acabat d’aterrar al projecte independentista com qui diu, he pogut assistir a algun d’aquells sopars republicans en què tothom escoltava embaladit com si ningú volguera oblidar res de tot el bagatge que el Gonzalo compartia amb nosaltres.

Avui, la premsa valenciana ens nega que la gent puga recordar que les dones i homes d’Esquerra vam poder compartir el nostre projecte polític amb algú com el Gonzalo, que tot i venir de Burgos va fer seu el projecte d’Esquerra perquè segons ens deia “és l’únic partit republicà que hi ha”. Qualsevol el feia menejar-se ni un milímetre de les seues conviccions. A més de la tristesa per la pèrdua d’un republicà convicte i un rebel impeninent, hem d’aguantar com la premsa hereva del movimiento i adscrita a la normalitat espanyol(ista), amaga una vegada i una altra que cada vegada els independentistes som més i vinguts de tot arreu. Fa una estona he recordat que a la prestageria de casa hi ha un dels llibres que parla del Gonzalo. És un bon moment per recuperar-lo.

“Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels”

Articles relacionats:

Agustí Cerdà: Gonzalo Anaya

Anna Simó: Gonzalo Anaya

Josep Barberà: Falta a València Gonzalo Anaya

Albert Dasí: Gonçal Anaya i Gonçal Anaya (variació 1)

Saül Ortolà: Gonzalo Anaya ha fet vacances, nosaltres seguim treballant

Ha faltat Gonzalo Anaya

Mor a València el pedagog, catedràtic de Filosofia i militant d’Esquerra Gonzalo Anaya

Avui ha faltat a València a l’edat de 93 anys l’insigne mestre republicà, pedagog i catedràtic de Filosofia Gonzalo Anaya i Santos. Nascut a Burgos l’any 1914, va ser mestre durant la 2a República i professor emèrit de la Universitat de València des de 1985 fins a 2002, entitat que li va atorgar la seua Medalla en reconeixement a les seues aportacions pedagògiques i reflexions sobre l’ensenyament, sempre lligades al compromís amb la ciutadania, amb la racionalitat front a la superstició i a l’emancipació humana.

Anaya era militant d’ERPV des de 2003, únic partit al qual va estar afiliat en la seua vida d’acord amb les seues sòlides conviccions republicanes i esquerranes. Va encapçalar la candidatura per València d’Esquerra al Senat en les passades eleccions generals de 2008 i en les anteriors de 2004. Agustí Cerdà, president d’Esquerra-PV, ha comentat que “se n’ha anat un home bo, un home que creia fermament en l’educació com a font de llibertat de les persones i que defensava aferrissadament l’escola pública i la laïcitat. Anaya ha sigut un exemple de savi a l’antiga usança, un home savi que posà tot el seu coneixement i el seu cabal intel·lectual al servei de l’educació de les classes desafavorides i que plantà cara als qui pretenen inculcar dogmes i qüestions de fe en l’ensenyament públic. Per al nostre partit ha estat un honor compartir tantes estones i xarrades amb el mestre Gonzalo Anaya i haver aprés tant d’ell”.

El cos d’Anaya es troba al tanatori municipal de València i el soterrar serà aquest divendres a les 9:30 del matí al Cementeri General de València.

Ja ha arribat l’Acampada Jove!

Com cada any, ja arribat l’Acampada Jove 2008. Com cada anys també les JERPV estem organitzant autobusos des de diferents punts del País Valencià per acudir-hi. Si et vols apuntar envia un mail a jerpv@jerpv.cat. Els abonaments de l’Acampada Jove ja estan a la venda arreu del País Valencià. Els podràs trobar fins al 9 de juliol a :

València:

1. Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12) de 9 a 18 hores de dilluns a dijous i de 9 a 14 divendres (al segon pis).
2. Partisano (carrer Estamenyeria vella, 2) Dimarts a dissabte de 11 a 14 i 17 a 21. Dilluns de 17 a 21.
3. Seu de les JERPV (carrer de l’Erudit Orellana, 10) Dilluns a divendres de 10 a 14 i de 16.30 a 20h

Sueca:
Casal Jaume I (carrer del sequial 38 )

Ontinyent:
Casal Jaume I (Parc del Mestre Ferrero )

Alacant:
Casal Jaume I (Carrer d’Elda, 17)

conseqüències de la crisi

Foto d’un comerç de valència que ja fixa la data de defunció (evidentment és una errada de traducció)

La Paraula és vostra

(tot sovint, ens aturem a fer reflexions sense pensar que potser cal deixar pas a les paraules dels altres. Ací en deixe unes que compartisc plenament. Demà, després de moltes setmanes de campanya, donaré el meu suport, personal i intransferible, però altament contagiós, a Gent d’Esquerra, o als Joans, com vosaltres vulgueu.)

..

La Paraula és vostra (article publicat als Blocs dels Joans)

Sembla que va ser ahir però ja fa dos mesos llargs que vam començar aquesta intensa campanya per a la Presidència i la Secretaria general d’Esquerra. I ha plogut molt, mai més ben dit. Però en el que a nosaltres es refereix, mai es podrà dir que hagi estat una pluja que hagi pogut erosionar les sigles ni les persones que han liderat el partit de Macià i Companys en tots aquests anys.

Vam ser els primers en formalitzar els dos noms que liderarien l’equip. També els primers en presentar un programa gradualista i realista. Ambiciós. Calendaritzat. Amb objectius tangibles i concrets com la proposta d’una candidatura unitària del catalanisme a Europa el 2009 o la necessitat de condicionar les aliances polítiques el 2010 a la reivindicació del concert econòmic. Hem fet un programa per portar a la pràctica allò pel que vam decidir presentar-nos: perquè Esquerra torni a liderar el debat i marqui l’agenda en els reptes immediats i a mitjà termini que com a país se’ns plantegen.

Ja des d’un primer moment, amb els companys de l’equip de candidatura ens vam proposar que la nostra fos una campanya que evités qualsevol gest que de portes enfora pogués ser aprofitat per aquells que no són precisament amics d’Esquerra. Aquells que faran el possible per tornar a la Catalunya en blanc i negre. La Catalunya de les dues voreres enfrontades de la plaça Sant Jaume que tants anys van dividir el país en dos blocs.

Davant la crítica fàcil, sempre hem respòs amb la proposta. Davant la desqualificació, el silenci responsable. Front al mal rotllo i l’estómac, la rèplica ha estat la mà estesa i la bona voluntat. Així ho hem mantingut tot aquest temps. Perquè ens ho creiem. Perquè hem dit des del primer dia que no pararíem fins aconseguir de nou la unitat del partit. I perquè tot allò que es digui en contra d’alguna candidatura, al final, acaba repercutint contra el partit. Perquè Esquerra som tots. I totes.

En aquests més de 60 dies hem fet allò que sempre hem fet des que militem a Esquerra: trepitjar territori i parlar amb la nostra gent. Pràcticament cada tarda de tot aquest temps hem visitat una comarca on ens hem reunit amb els i les militants d’arreu dels Països Catalans. I, sobretot, hem escoltat. Dèiem al començament de tot aquest procés que el capital d’Esquerra és la seva gent. Precisament per aquest motiu vam batejar la candidatura amb el nom de Gent d’Esquerra. I és a ells a qui ens devem. Per això hem centrat els nostres esforços en estar el més propers possibles a la militància per copsar en primera persona què volen per al futur del partit, per al futur del país.

Però a més d’això hem continuat, com no podia ser d’una altra manera, amb les nostres responsabilitats parlamentàries. Hem estat en primera línia en temes de vital importància com el finançament o la necessitat de blindar i millorar el model d’escola catalana.

Ara ja està tot dit. Els homes i les dones d’Esquerra Republicana tenen demà la possibilitat d’escollir qui volen que passi al capdavant del partit els propers quatre anys. Però ni dues persones ni les 18 que s’escolliran en el 25è Congrés per integrar-se a l’Executiva nacional serien res sense aquesta força transformadora i dinàmica que representen els 10.000 homes i dones que prenen part en el partit, que es comprometen amb Catalunya i els Països Catalans. Nosaltres ja hem parlat. Ara us toca a vosaltres.

Un sincer i sentit: gràcies de tot cor.

Joan Puigcercós i Boixassa i Joan Ridao i Martín