Dia del bloc

Avui és el dia del bloc, un bon motiu per a reprendre la meua activitat blocaire després d’unes vacances que amb tota la intenció del món he perllongat una miqueta més del que ha durat la meua estada a Bèlgica i Holanda que han suposat una desconnexió total (en uns països on s’estilen els wifis de pagament). Mai està de més aprofitar per carregar piles, i més veient com vindrà de carregat el proper curs, tant en el vessant acadèmic, on si tot va bé acabaré la meua llicenciatura en Periodisme, com en l’àmbit polític, amb tots els reptes del finançament i la sentència del tribunal constitucional, eleccions europees i el dia a dia que tampoc és poca cosa.

Que avui siga el dia del bloc reconec que no és una notícia d’abast mundial. Aparentment. Ja fa més de dos anys que puntualment he anat abocant escrits i dèries diverses en aquest espai que m’ha servit per trobar diferents punts de vista, i alguna persona amb qui podia compartir les meues dèries sobre un món que, si res no canvia i res ho fa preveure, aviat girarà del revés. Una petita finestra al món que en un principi obres per abocar-hi tota sola, sense preveure que ningú ho puga llegir, i que amb el temps ja ha consolidat un grup de gent, que per raons que encara desconec, el segueixen amb més o menys asiduïtat.

I dic aparentment, perquè els blocs ja s’han consolidat com un nou mitjà de comunicació. Ara fins i tot hi ha denúncies que s’articulen sobre els escrits que un o altre polític fan en un bloc, o les declaracions que algú posteja salten a les pàgines de paper. Els blocs s’han convertit en un forat per a les grans networks on la ciutadania encara gosa fer algun gol.

Doncs celebrant aquest dia del bloc, torne a engegar màquines, però encara sense saber el recorregut.

Bloc tancat per vacances

Aquest bloc fa una nova parada i fonda per uns dies, en què estaré a Bèlgica i Holanda passant uns dies de vacances. Com sempre l’espai queda obert als comentaris i tota la pesca

Bon estiu a tothom

Bilingües tots

Enmig d’un front de ponentà a la Ciutat de València que fa impensable ixir de casa si no es estrictament necessari és un moment idoni per a fer una repassada a la premsa. Público, en la seua croada antimanifiesto, un fet bastant sorprenet per a un diari espanyol, ha publicat la imatge que acompanya aquesta actualització. I és que el nou espanyolisme que busca impossar-se amb una pàtina menys carca del que ens tenia acostumats, però amb el mateix fons de sempre ha assolit el cim del ridícul.

Avui mateix el president de Castella la Manxa en un atac de lucidesa sense precedents se li ha acudit dir que el “catalán asusta a los inversores”. Una animalada més per a la col.lecció de la demagògia lingüística. Ara tot ha de ser bilingüe. Molt bé, d’acord, entesos. Comencem per traduir els impressos per demanar els papers necessaris per viure de manera legal si eres nouvingut a casa nostra, a la resta de llengües de l’estat?. O per potenciar l’etiquetatge també en català dels productes que es venen a casa nostra i que tot sovint estan abans en portuguès que en català?. O perquè aquesta vesprada poguera païr millor la calor mirant Wall-e en català a la ciutat de València en peu d’igualtat?. O matar els temps morts en els aeroports de les meues vacances jugant amb la nintendo a una pila de jocs en català?

Ostres, i no serà que és el català la llengua que està desprotegida? No serà que enlloc del blingüisme hauríem de parlar d’una situació de minorització de la llengua catalana? No serà, que cada vegada més veuen amenaçada la seua idea d’Espanya per la seua pròpia incompetència de no saber vendre un producte ruïnós? O potser hem badat tots plegats i els hem deixat recuperar el carrer i la rauxa, amb un espanyolisme desacomplexat que fa fredat.

Mentrestant, no val la pena perdre ni un segon caient al seu parany de l’insult. Tenim massa feina recuperant espais per a la nostra llengua.

Una miqueta més 2.0

La tecnologia avança però mai aconseguir abastar-me. Aquest afirmació és bastant comú en les batalles domèstiques amb la informàtica a nivell d’usuari. Des què aquest bloc, nascut per accident al maig de 2006 va veure la llum, tots els intents han anat adreçats a continuar oferint continguts actualitzats com és la funció d’aquest bloc, però també a explorar noves vies de comunicació i millorar els serveis d’aquest bloc. Amb el temps li van crèixer bànners externs, i una capçalera, i amb la migració a wordpress va arribar el nou disseny de la capçalera, el domini .cat i tot d’aparells i aplicacions 2.0.

Servidora a part del sofert correu electrònic, disponible en l’apartat de contacte d’aquesta web per si algú vol alguna cosa, ja manté un compte de twitter, el microbloc que també té accés directe des d’aquest bloc. Intente que no perda vigència i que vaja fent-se gran un perfil al facebook, que ara inclou una aplicació anomenada Blog Networks dedicada als blocs que inclou les últimes actualitzacions i grups de lectors on aquest bloc també té el seu espai, i fa unes setmanes ha arribat el petitó de la família 2.0, el swurl, que aglutina tot allò que vaig descarregant a la xarxa. Ara, després de comprovar que el vídeo és una constant en els més de dos centenars de posts d’aquest bloc, m’he decidit a obrir un canal de vídeo de youtube on podreu trobar tots els vídeos que s’han anat publicant en aquest bloc durant tota la seua existència. De moment estan publicats ja tots els vídeos fins al 2007, i amb una mica de sort abans de fer el paronet de vacances ja estaran disponibles tota la resta.

Si us penseu que la batalla 2.0 acaba ací, no serà jo qui us trega la il.lusió, però encara no he explorat el flickr, el plurk, el twitxr, o tantes i tantes coses que queden per descobrir o per inventar. Com sempre, s’accepten suggeriments.

Més val tard que mai

“Dije que los políticos catalanes no eran de fiar hace años, pero los tiempos han cambiado”. El poseidor d’aquestes paraules publicades ahir al Levante, és Arturo Virosque, una persona que no destaca pel seu progressisme ni el seu catalanisme exacerbat precissament, i que és President de la Cambra de Comerç de València. Que aquest senyor haja dit aquesta frase mereix que, enmig de les vacances i després d’un cap de setmana de desconnexió a la Marina Alta, escriga unes línies en una nit que no deixarà dormir ni déu de la calor que fa.

I és que aquest agost, més de les notícies amb poca trascendència històrica, com la troballa d’una nova partida de monedes d’euro amb la cara de Homer Simpson, va camí d’esdevenir clau en la història recent dels Països Catalans. El guió, aparentment, era el de sempre, un incompliment per part de l’Estat Espanyol. Aquesta activitat, inherent al propi concepte d’Estat Espanyol tampoc no hauria de fer alçar de la cadira a cap redactor, però 40 anys tard, PP i àrea metropolitana (empresaris i mitjans afins) s’han donat compte que girar-se de cul a Catalunya és un mal negoci.

No passa res, més val tard que mai que diria aquell, però per fi, el govern valencià s’ha parat a escoltar una estona a aquells empresaris que d’un altre cantó ja feien front comú per un corredor mediterrani competitiu i no de via única i peatge com fins ara, i s’ha fet seues totes les alarmes que parlaven del dèficit fiscal a casa nostra. Altres, a força de guanyar-nos a pols el títol personal i transferible de “catalan/a de mierda”, ja feiem via, actuant de camàlics de la qüestió.I és que amb el finançament ens hi va una bona part del nostre futur. Si volem fer front a les crisis amb una indústria potent del coneixement necessitem matèria gris, la més costosa de fabricar a costa d’esforços i projectes de formació i innovació. De moment, anem pel mal camí i més de 70.000 llicenciats ja viuen i treballen al Principat.

No siguem ingenus tampoc, i ens parem a pensar que el PP ha patit una reconversió mística d’un dia per a l’altre. Tota aquest història els hi ve pintat, a la seua estratègia de robatori permanent al País Valencià per culpa del PSOE. Apunteu la data i el discurs i d’aquí uns anys (esperem) el podreu aplicar fil per randa posant PSCV on deia PP i viceversa i no sonarà gens estrany. Tampoc aquest “apretó” financer del Partit Popular serveix per excusar-los de la mala gestió del Consell. No només de l’espoli fiscal del País Valencià és culpa que els xiquets valencians tinguen un equip informàtic per cada 16 alumnes i els xiquets extremenys (amb tot el carinyo que estan una mica susceptibles) un cada dos xiquets, sinó que alguna cosa tindrà a veure el balafiament financer del Consell, que podria ser perfectament causa de la crisi econòmica mundial, si el País Valencià pintara una miqueta més en aquest món.

Siga com siga, benvinguda siga el canvi de postura i el front comú pel finançament dels governs dels Països Catalans. De fet, en el cas valencià no podria ser d’una altra forma quan estem donant una part cabdal dels nostres recursos a territoris de l’Estat Espanyol que ja són més rics que nosaltres. Rebiem menys fons FEDER que diners destinavem a la solidaritat (parle en passat pel FEDER no per l’espoli) i ni mitja paraula més altra que una altra fins al canvi de govern al PSOE per suposat. Ara caldrà veure, si per una vegada ningú inicia cap deriva partidista i som capaços tots plegats d’arribar a bon port, i sempre millor no arribar-hi que tenir un mal acord.

Ves a saber si aquest canvi de postura entre catalans i valencians acaba per ser un costum i 40 anys després tornem a parlar-nos. Amb una mica de sort, podrem prescindir de la nostra condició de “polacos” ,aqduirida amb feina i esforç de fer de camàlic en certes qüestions, per ser reconeguts com a valencians preocupats pel seu present com a inici del seu futur. Els indrets que comparteixen, passat, i més present del que volen reconèixer, no tenen més remei que escriure el seu futur plegats.

O la fem, o ens la fan

Tots els baròmetres ens diuen que hi ha una creixent desafecció dels ciutadans enversa la política. És cert, que la frustració col.lectiva i les errades pròpies sempre hi efecten en el creixent “passotisme” ciutadà, però hi ha una variant d’aquest “discurs de la desafecció” que tot sovint no és té en compte. Arran de la publicació d’un article de Matthew Tree al diari Avui, m’han vingut al cap una sèrie de reflexions que fóra bo no perdre de vista.

En la comunicació política tot sovint es creen marcs de referència a partir dels quals s’intenten fer calar a la població un discurs. Un dels grans discursos que corren avui dia és allò de “tots els polítics són iguals”, “la política no serveix per a res” que afavoreixen el creixement d’aquesta desafecció. Una vegada més som víctimes dels marcs discursius de la dreta espanyolista que mentre escampa tota aquesta colla de tòpics, continua fent tota la política que poden i volen aprofitant l’avinentesa. És cert que a tot arreu hi ha encerts i errades, per això mateix cal una major moblització de la població per fer front a la progressiva recuperació del carrer per part de la dreta. Mentre nosaltres empassem el discurs de la desafecció, altres milloren les seues organitzacions fent-les més difícil de combatre.

Una altra mostra de petites fallades en la concepció de l’independentisme com és “l’antiespanyolisme”. Mirant el melic del veí, probablement per acabar sempre fent el contrari ens fa perdre l’horitzó de les nostres pròpies potencialitats. Ens equivoquem creant independentistes amb la infantil base de l’antiespanyolisme i acabem com sempre ficats fins a la cintura en el seu marc referencial i donant una cobertura a una identitat que no és la nostra i cometent una errada bastant greu. Dificil ens serà d’avançar com a nació cap a la majoria social que al final de la correguda és la que guanya la partida, si ens emmirallem només en el veí i no construim la nostra identitat sobre els nostres pilars (que en tenim i un grapat) sinó contra uns altres. Aquest punt és especialment clau quan a casa nostra encara hi ha moltíssima gent que manté la seua adscripció espanyola, i són claus per ser majoria. Cal “menys antiespanyols i més a-espanyols” com diu el Matthew Tree

Seguim tenint, més de tres-cents anys després la mateixa mentalitat esclava de sempre, deixant quan podem evitar-ho que ens manen enlloc de manar i decidir sobre el nostre propi futur. Tot sovint no sabem fer la nostra, ni comandar el nostre país, si no es mirant de reül cap allà. El dia que assumim que som capaços de fer-ho com a mínim igual de bé o de malament que ells sense dependre’n farem un gran pas endavant. Fuster no errava quan deia allò de “la política o la fas o te la fan”, i si no la fas tingues per segur que te la faran en contra. Aquest pas, és el que avui han fet els companys i companyes d’Esquerra de Simat de la Valldigna amb l’aprovació en un plenari aquest matí d’una moció de censura que ha acabat amb un govern en minoria del PP per donar pas a un Pacte de Progrés amb el PSPV i Bloc que portarà Joan Serra , regidor d’Esquerra en aquell ajuntament, a la tinença d’Alcaldia de l’Ajuntament Simater. La dreta? el de sempre, provant de colar el discurs de l’atac a la democràcia (quan és una moció legal i legítima i sense concurs de cap mena de trànsfuga) com sempre que no manen ells. Però en política tot no s’hi val

Des d’aquest bloc, desitge al Joan Serra, tota la sort en la nova etapa que avui comença.

Un video fresquet

Mai no he cregut en la sacralització dels himnes. Per a mostra un botó