Tots els baròmetres ens diuen que hi ha una creixent desafecció dels ciutadans enversa la política. És cert, que la frustració col.lectiva i les errades pròpies sempre hi efecten en el creixent “passotisme” ciutadà, però hi ha una variant d’aquest “discurs de la desafecció” que tot sovint no és té en compte. Arran de la publicació d’un article de Matthew Tree al diari Avui, m’han vingut al cap una sèrie de reflexions que fóra bo no perdre de vista.
En la comunicació política tot sovint es creen marcs de referència a partir dels quals s’intenten fer calar a la població un discurs. Un dels grans discursos que corren avui dia és allò de “tots els polítics són iguals”, “la política no serveix per a res” que afavoreixen el creixement d’aquesta desafecció. Una vegada més som víctimes dels marcs discursius de la dreta espanyolista que mentre escampa tota aquesta colla de tòpics, continua fent tota la política que poden i volen aprofitant l’avinentesa. És cert que a tot arreu hi ha encerts i errades, per això mateix cal una major moblització de la població per fer front a la progressiva recuperació del carrer per part de la dreta. Mentre nosaltres empassem el discurs de la desafecció, altres milloren les seues organitzacions fent-les més difícil de combatre.
Una altra mostra de petites fallades en la concepció de l’independentisme com és “l’antiespanyolisme”. Mirant el melic del veí, probablement per acabar sempre fent el contrari ens fa perdre l’horitzó de les nostres pròpies potencialitats. Ens equivoquem creant independentistes amb la infantil base de l’antiespanyolisme i acabem com sempre ficats fins a la cintura en el seu marc referencial i donant una cobertura a una identitat que no és la nostra i cometent una errada bastant greu. Dificil ens serà d’avançar com a nació cap a la majoria social que al final de la correguda és la que guanya la partida, si ens emmirallem només en el veí i no construim la nostra identitat sobre els nostres pilars (que en tenim i un grapat) sinó contra uns altres. Aquest punt és especialment clau quan a casa nostra encara hi ha moltíssima gent que manté la seua adscripció espanyola, i són claus per ser majoria. Cal “menys antiespanyols i més a-espanyols” com diu el Matthew Tree
Seguim tenint, més de tres-cents anys després la mateixa mentalitat esclava de sempre, deixant quan podem evitar-ho que ens manen enlloc de manar i decidir sobre el nostre propi futur. Tot sovint no sabem fer la nostra, ni comandar el nostre país, si no es mirant de reül cap allà. El dia que assumim que som capaços de fer-ho com a mínim igual de bé o de malament que ells sense dependre’n farem un gran pas endavant. Fuster no errava quan deia allò de “la política o la fas o te la fan”, i si no la fas tingues per segur que te la faran en contra. Aquest pas, és el que avui han fet els companys i companyes d’Esquerra de Simat de la Valldigna amb l’aprovació en un plenari aquest matí d’una moció de censura que ha acabat amb un govern en minoria del PP per donar pas a un Pacte de Progrés amb el PSPV i Bloc que portarà Joan Serra , regidor d’Esquerra en aquell ajuntament, a la tinença d’Alcaldia de l’Ajuntament Simater. La dreta? el de sempre, provant de colar el discurs de l’atac a la democràcia (quan és una moció legal i legítima i sense concurs de cap mena de trànsfuga) com sempre que no manen ells. Però en política tot no s’hi val
Des d’aquest bloc, desitge al Joan Serra, tota la sort en la nova etapa que avui comença.
Anna Lakoff?
Anna, no sóc pas independentista, però vull felicitar-te per l’article, tot i que amb una petita esmena. La cultura del “tots són iguals” i “la política no serveix per a res” no és només un fet present a casa nostra, sinò a totes les democràcies occidentals, per tant, crec que seria més adient situar interessos econòmics al seu darrere (tot i que són els mateixos que els de la Dreta espanyolista, els interessos econòmics poden articular-se d’altres formes).