dubtoses afirmacions

Aquests últims dies ha tornat a la palestra el socorregut debat sobre la presència de l’independentisme als mitjans de comunicació. Després de l’episodi mediàtic de l’estelada i l’afer del parc mòbil del Parlament (em negue a dir que és un afer relacionat amb una persona concreta perquè no ho és) no és difícil treure-li la pols a les afirmacions del líder nordafricà Malcolm X, que deia “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. I és que l’independentisme emprenya, i de quina manera.

Mentre els mitjans de comunicació creen identitats i conceptes perversos que intenten condicionar la lectura de les nostres activitats, tot sovint acabem el debat sobtadament amb allò de “ladran luego cabalgamos”. Pot ser una manera més fàcil d’anar tirant, però és bastant més efectiu parar-se a pensar com es fan aquestes construccions d’identitat i trencar-hi els fonaments. Ho hem fet ja, amb conceptes com el de provocar o imposar que no s’adiuen amb allò que vam fer. Ara també són d’ús corrent i erroni, altres com oficial/ista. Encara ara es gasta com “allò adscrit al règim imperant i que en fa seguidisme”. Tot de pàgines de diari parlàvem fa unes setmanes sobre el procés de congressos territorials (afortunadament superats) i les candidatures oficialistes i crítiques.

Si fem una excursió al DIEC diu: “Que té la sanció de l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat. Butlletí oficial. Notícies oficials”. Sanció de l’autoritat constituida? doncs sí amb la decisió majoritària d’un grup de gent adscrita a un projecte. Oficial és doncs majoritari. I res més. Anem amb una mica de cura doncs que ens podem veure atrapats en una dinàmica de fora i força interessada en que no ens vaja massa bé el futur.Tornem als opressors i als oprimits. I dintre de la prevenció que cadascú diga,pense i faça el que crega convenient, faltaria més.Només parlem de llenguatge ací

Una altra perla de la factoria és violència. On hi ha l’abús de força en penjar una bandera? I contra qui? Se’ns pot titllar de violents doncs? Es pot ser còmplice des d’una formació democràtica i víctima de la repressió feixista de la creació d’un marc conceptual entre violents i no on es canvien les tornes? Penjar una estelada no pot ser violència quan guixar una seu d’una entitat plenament democràtica tant sols es vandalisme. Per a quan la creació des dels mitjans de comunicació del marc conceptual “terrorisme de baixa intensitat” més propi de les seues activitats?

Ah per cert, millores en un lloc de treball (encara que tinga quatre rodes i no pilars) tampoc és sinònim de malversació de fons públics. Més que res, perquè tampoc costava tant mirar la reducció important de la despesa del parc mòbil i de les pròpies despeses del parlament. Per a mostra un botó: a València tampoc es va usar aquest concepte per definir les faraòniques obres del despatx del president Zaplana. En fi, Spain is different que deia aquell. I més val que no siguem espanyols seriosament que som especialistes en riure-li les gràcies a la metròpoli.

Proposar-imposar imposar-proposar

Han passat més de 10 dies des del 9 d’octubre i encara hi ha una mica de marejada. Amb el pas del dies i vist el recull de premsa, es fa més palés la perversió del llenguatge en els mitjans. Després del primer episodi amb el mot “provocar” (ja resolt ací), ara toca “imposar”, paraula desagradable on les hi haja. L’expressió “imposició catalanista” porta ressonant als carrers de València des que jo tinc coneixement de causa. Una manera més d’infondre la por al que simplement és un projecte democràtic com qualsevol dels que es presenten davant d’una societat per aconseguir suports.

M. Conejos escrivia ahir unes línies a l’ABC dedicades encara a l’acció mediàtica de la penjada de l’estelada a la Plaça de l’Ajuntament, i a unes declaracions que servidora va fer. S’afanya a dir que tot plegat va ser una maniobra per a fer veure que l’estelada és el sentir dels valencians. Fins i tot ell s’estalvia de dir directament que imposàvem aquella imatge als valencians, però usa un bonic subterfugi. Res més lluny de la realitat, imposar res, proposem un nou model. Mentre la majoria de partits van del centralisme al regionalisme ben entés, altres proposem una nova manera de funcionar i organitzar-nos autocentrada i pròpia en un Estat propi per als Països Catalans.

Amb l’expressió “carod-boys”, desactualitzada i poc curosa amb el llenguatge no sexista del Senyor Conejos, es refereix a una opció que potser no és ni millor ni pitjor que qualsevol altra, però és la nostra, i tira mà de resultats electorals (amb un paregut amb l’editorial de la Vanguàrdia de fa uns dies que fa fredat) per tal de justificar “la manca de democràcia” que ens atribueix. Doncs tenim una mica rovellat, el “malèfic aparell coercitiu”que va impossant a tot i a dret als valencians unes tesis segons vosté no creu, senyor conejos?

I és que veure una estelada a València encara regira l’estòmac als periodistes hereus de la premsa del movimento (alguns ni hereus), però altres tampoc es queden curts. L’altre dia el Levante (espanyol) tampoc badava publicant una nota d’un nou fòrum de consens entre catalanistes i blaveros on “condemnaven qualsevol tipus de violència vinga d’on vinga” referint-se als “altercats” del 9 d’octubre. La violència d’un costat la veig, tombant les tanques d’un recorregut d’una activitat cívica amb la caiguda d’algunes persones d’edat avançada i l’intent de linxament d’altres persones. Fins ací val, i la de l’altre costat? La penjada d’una estelada sense una sola rascada a la façana és violència? De nou el mateix, l’invent d’una pretesa “violència” fruit d’alguna pretesa “imposició” d’alguna cosa.

Doncs no s’hi val això d’asimilar a violència o imposició és que només és una exposició d’una proposta. Imposar i proposar no és el mateix encara que la perversió del llenguatge així ho busque. El que va passar a la Plaça de l’Ajuntament no és més que l’exposició d’un projecte que sí que empara alguns valencians (cada vegada més i encara que no voten una determinada opció o si ho faça). Una opció que no imposa un model vigent des de fa massa anys i que no es pot qüestionar sense guanyar-se el títol de “violent” o “dèspota major del regne”, sinó que proposa una altre manera de ser valencians. Tinc la sort de poder exercir la meua valencianitat de diverses maneres, des del valencianisme polític amb el denominador comú de les 4 barres (amb blau o no sí és la meua ciutat i en convivència perfectament pacífica ja en l’independentisme), des de l’independentisme perquè és precissament l’única eina que proposa un model que no s’arrapa a l’espanyolisme o al “regionalisme ben entés”, i finalment a Esquerra i les JERC, que encara que li pese en l’ànima a alguns temerosos de que alguna cosa canvie, són organitzacions tant o més valencianes que qualsevol altra.

La proposta? seguir avançant. Però també hi ha imposició en aquest cas: no perdre l’alegria de seguir lluitant

Reptes per seguir avançant

“Catalunya (Països Catalans)/…/ no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure“. L’autor d’aquesta frase, Rafael Campalans, no era independentista però si un dels ideòlegs el socialisme catalanista. De fet considerava que era del tot inacceptable. Tot i això, l’encert de l’afirmació és clau. M’he permés fer l’afegitó entre parèntesi amb el benentés que la concepció de Catalunya de llavors ja formulava el marc nacional complet. Massa sovint hem volgut tirar endavant mirant només enrere, amb la conseqüent trompada amb el primer obstacle que se’ns ha posat davant.

L’independentisme no és una cosa fossil, i cada dia necessita de noves solucions per a tants problemes com se’ns van plantejant. L’actual crisi financera va més enllà, dels titulars de premsa bursaris i abasta també l’àmbit immobiliari i ambiental. És precissament aquet àmbit, l’ambiental, el que necessita un nou impuls. Històricament hava estat l’independentisme un dels motors de la lluita per la defensa del territori i per l’entorn. Aquesta posició de punta de llança en l’alternativa ecologista moltes vegades s’ha ubicat en els partits verds que l’han usat per renovar unes marques electorals que havien quedat obsoletes, sense un veritable projecte de país. Dissabte a Terrasa, les JERC posaran les bases per esdevenir de nou l’alternativa ecologista amb un model complet per als Països Catalans, lluny de pedaços puntuals a cada problema que sorgeix, sense perdre de vista però, que sense el nostre dret a decidir com a poble, aquest projecte serà inviable per la pressió dels estats espanyol i francès.

Un grapat de kilòmetres més al sud, a Reus, les dones d’Esquerra es trobaran en l’Assemblea Nacional de Dones, en una setmana marcada de nou pel debat al voltant de l’avortament després que es vetara l’arribada al Port de València del vaixell “womens on waves” d’un col.lectiu avortista holandès que arribava a València amb la intenció de practicar avortaments a aquelles dones que ho desitjaren en aigües internacionals això sí. De nou, el mateix concepte, el dret de decidir, en aquest cas de les dones sobre el seu propi cos, que ha portat a militants (homes i dones) d’Esquerra i de les JERC del País Valencià a sentar-se davant el jutge per l’autoinculpar-se d’avortar, i a ser víctimes d’un veritable assetjament judicial. El repte de la trobada,seguir avançant en la igualtat d’homes i dones en la política, una igualtat que va molt més enllà de la paritat.

Mentre tot això passa, i seguim bastint fonaments per a construir una majoria social, donant respostes als problemes dels ciutadans, a mi, aquest vegada em tocarà el paper d’espectador resignat. Un refredat inoportú (i quan ho és d’oportú?) em farà quedar a València, això sí, còmplice del que passe en un lloc i en l’altre.Ens hi juguem molt.

La gestapo torna a l’activitat

“Mis profesores no me fallarán”. Amb aquesta modèstia digna d’un bon cristià, Francesc Camps donava “carpetasso” a la discussió sobre l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Durant les darreres setmanes des del govern valencià s’ha anat engreixant de nou l’aparell de la policia de l’Estat per tal d’impossar la docència d’aquesta matèria obligatòria en les dues llengües “de futur”, el castellà (majoritari) i l’anglès. El sistema és senzill, un professor de ciències socials dóna la classe en valencià o en castellà segons la línia educativa, a un volum normal de veu, i un segon professor repeteix exactament el mateix en anglès. Però exactament el mateix ja que no pot impartir cap mena de matèria.

Aquesta escena, digna d’un capítol dels teletubbies on ho repeteixen tot dues vegades, és el gran model educatiu que proposta Francesc Camps I: el valencianista, per als xiquets i xiquetes valencians. I com assegurar-se que els professors facen normativament el ridícul? enviant un exèrcit d’inspectors a les aules. Ja s’han donat els primers casos d’inspeccions sistemàtiques a alguns centres i l’amenaça d’obertura d’expedient. El desgavell està servit, alumnes que boicotegen les classes, professors que malgrat les pressions es neguen a participar del sainet, i inspectors que es neguen a ser còmplices de la barbàries pedagògica. Els sindicats poden fil a l’agulla, i el primer expedient provocarà el colapse de tot el sistema.

I mentrestant el govern central fa tímides crides a complir els currículums aprovats. Ara bé, deixaran d’emetre els certificats d’Educació Secundària Obligatòria a aquells alumnes que hagen fet “objecció de consciència”? O permetran que sense tenir superat el currículum complet puguen seguir el seu cicle educatiu?. Les matèries curriculars no poden ser objecte de insubmissió tant si es Educació per a la Ciutadania com si són Matemàtiques o Ciències Socials. I la feixistada de l’anglès no pot servir al Govern Valencià com a tapadora per a no aplicar la matèria.

I si enlloc de promulgar “the education for citizens” es feren una altra pregunta: Educació en valencià com toca. Why not?

800 anys després, 100 anys després, València és, potser una mica més digna

A aquestes hores potser està tot dit. Aquest matí un grup d’activistes d’Esquerra i les JERPV hem desplegat una estelada gegant a la Plaça de l’Ajuntament de València acompanyada d’una pancarta amb el lema “Per un país independent”. Això, i només això. Hem exercit el nostre dret com a valencians a expressar-nos lliurement i pacífica. Aquest 9 d’octubre, Diada Nacional del País Valencià marcat pels 800 anys del naixement de Jaume I, i pel centenari de la nostra bandera de combat, l’estelada, hem volgut que València s’afegira al clam creixent que reclama un futur més lliure.

Davant una acció plenament democràtica, el de sempre. La pèrdua absoluta dels papers dels qui no entenen de democràcia i com no n’entenen se la salten buscant l’agressió física i l’insult. Aquí no ens hi trobaran mai. No ens hi trobaran perquè darrere de l’acció d’aquest matí només hi ha l’estima profunda per la nostra ciutat, València. Ho he dit moltes vegades, que una gran part del camí cap a la Independència passa per aquells carrers, sovint hostils, i moltes vegades còmplices de les nostres passes. No només perquè és la segona ciutat dels Països Catalans, sinó perquè potser és la més allunyada de la normalitat.

No em puc estar d’agrair la tasca de tota la gent que lluita, i de tots els companys que d’una manera o altra  han fet possible que l’estelada onejara avui als carrers de València. Perquè València ha esperat i espera massa a guanyar el seu futur,avui potser hem fet una passa més. 800 anys després del naixement de Jaume I, i l’any del centenari de la nostra bandera de combat, l’Estelada, València és potser, avui, una mica més digna