Nota prèvia: aquest text no l’he escrit jo sinó que es del Pol Cruz-Corominas, company de les JERC.
És absolutament demencial la croada mediàtica premeditada que s’està duent a terme per part dels mitjans de comunicació (amb seu a Madrid o a Barcelona) contra ERC. La infàmia ha arribat a cotes que posen de manifest un tumor del sistema democràtic d’aquest país, en el qual queda demostrat que si hi ha propòsit i voluntat per part de determinats grups de comunicació i les seves respectives forces polítiques majoritàries, no es cessa fins a enfonsar la incòmode i excessivament forta ERC, partit no tradicional en el sentit més burocràtic de la paraula –no en l’històric, òbviament.
Resulta que ara toca avaluar en profunditat la transcendent frase de Joan Tardà, sens dubte essencial per l’esdevenir polític d’aquest país. Mereix la obertura de portades, la càrrega suada per part de les editorials de sempre, les cartes al director i, fins i tot, una tertúlia d’allò més plural als Matins de TV3 tots els contertulians de la qual mantenien la mateixa opinió, que és que aquesta frase diabòlica perjudica tan a ERC com a Catalunya. Això últim és el que em porta a escriure aquest article. Irritant, avui, la tertúlia dels Matins. Se’n poden dir tantes coses del que s’hi ha dit: aquesta mentalitat de país tan acomplexada, aquesta visió tan estreta de la nació, l’anar fent de sempre, la única responsable de la no resolució de les relacions entre Catalunya i l’Estat. Una de les contertulianes, Sílvia Cóppulo, ens explicava que les declaracions de Tardà és posar en safata a la premsa espanyolista la càrrega contra ERC. Resulta increïble que després de la croada anti-Carod, anti-Benach i ara anti-Tardà encara sigui aquesta, la conclusió que n’extraguem de tot plegat. Realment ens hem de preocupar d’evitar que la caverna mediàtica tingui motius per criticar Esquerra? Ho diu de debò que té alguna mena de sentit intentar que no hi hagi motius per obrir portades contra qualsevol independentista o membre d’ERC? Francament, i amb tots els respectes, quanta ingenuïtat. Que no veu que la premsa de sempre (amb seu a Madrid o aquí, repeteixo) no busca avaluar la classe política amb objectivitat, sinó que retorçarà la informació al seu gust per, encabat, redactar una notícia de la forma més imparcial possible? No ha après, encara, que faci el que faci ERC es capgira fins a donar-ne la imatge esbiaixada i dimonitzada que fa temps que es busca amb vehemència? I en cas que tènicament resulti impossible presentar la informació enfocada negativament, simplement s’obvia, no se’n diu res. És aquest auto-complexe de colònia tan greu que patim els catalans el fruït de la valoració que en feia la contertuliana: callem perquè la metròpoli no s’ofengui. Sembla mentida que després de trenta anys encara hi hagi qui pretengui que ens entenguin i que no ens critiquin a la més mínima que opinem. L’exemple més clar és el finançament. Miri, és molt senzill. Els calers estan a una balança, si una banda se’n queda una porció major, per matemàtica pura l’altra en perd amb la mateixa proporció. És una balança d’interessos i per això qui defensa els nostres va inevitablement contra els seus. Aquesta eterna voluntat d’enganyar-nos dient que la nostra relació és un win-to-win, sense donar ni un sol argument sòlid és el que ens perd.
La premsa espanyolista atacarà sempre a ERC. El que resultaria sorprenent és que no ho fés. Tanmateix el que sí és preocupant és que la premsa que respon als interessos de Catalunya els hi faci el joc, que TV3 monti una tertúlia per una frase que fins i tot les tribus del Congo saben que anava en sentit metafòric. Serà possible està vivint l’envergadura en la que ha arribat la vil intoxicació dels mitjans conxorxats contra ERC? Com s’atreveixen a aferrar-se a una frase tan profundament irrellevant per tal de fer-ne la principal notícia política dels últims dies? Vivim en un país on la premsa esdevé sensacionalista quan és condició necessària per carregar contra els republicans, per això no sobta la naturalitat silenciosa amb la que presenten el fet que José Bono digui fills de puta als seus companys de partit i a la meitat dels Diputats del Congrés. Us imagineu que això ho arriba a dir un dirigent d’ERC? Els reaccionaris de PP i C’s haurien saltat demanant la intervenció de la fiscalia per un delicte d’injúries i la premsa de sempre hauria obert portades. Acte seguit la contertuliana dels Matins ens vindria a explicar didàcticament que ‘els hi posem en safata’ i ERC seria presentada com un partit immadur, com una olla de grills. És la metodologia suada de sempre. L’espanyolisme organitzat i monopolitzant la immensa majoria dels mitjans de comunicació. Però això ho ha fet un membre del PSOE, companys, no té importància. Encara que sigui President del Congrés i que per tant representi a tots els Diputats, fills de puta inclosos. D’això no se’n parla: és una gracieta, una anecdoteta, els presentadors del Telenotícies ho diuen amb un somriure a la boca i el cas té el format d’un breu, sense més. Punt final i l’endemà ningú no se’n recorda. El cas és que la frase de Bono no tenia res de metafòric i la de Tardà sí. I el problema és que bona part dels catalans té una visió tan estreta de país com la senyora Cóppulo de forma que, mentre nosaltres no tenim la malícia de fer notícia d’un comentari per degradar políticament a l’adversari (perquè ho fem via arguments), ells tenen més clar que el fet diferencial de Catalunya és una de les principals enemigues de l’Estat i per tant cal usar tots els mitjans, per bruts que siguin, per tal d’aconseguir l’objectiu de dinamitar-la. Aquesta mentalitat auto-destructiva tan nostrada consistent en xiuxiuejar sobre la maldat de l’enemic però demanar silenci cada vegada que algú alça una miqueta la veu per por a que se’ns senti, impensable en qualsevol nació avui dia present i que per tant hagi superat la selecció natural de pobles i cultures, és això el que ens perd. Joan Tardà no hauria d’haver demanat perdó. Hauria hagut de donar un apunt per aquelles ments tan limitadetes que haguessin pogut arribar a pensar, per un moment, que feia referència a qualsevol acte de violència física. Un cop aclarit això, calia fermesa. Contra tanta renúncia, contra tant complexe, contra la impossibilitat de comprendre que hi ha una balança d’interessos que es contraposa, dignitat, Tardà. Som molts els que veiem que això és una croada contra l’independentisme (perquè ells sí que tenen clara la balança d’interessos) i per tant el que has fet resulta aplastantment normal en el si d’una nació ocupada. No has fet res estrany ni dolent, Tardà. Has parlat, has pronunciat un discrus d’acord amb les teves idees i has acabat amb una metàfora. És cert que tampoc has innovat massa, però ells volen fer-nos creure que sí. Entre tot el batibull per degradar Esquerra, Antoni Puigverd, un altre contertulià, deia que el català està en perill de mort. Aprofitava per barrejar naps amb cols, i dir que, en nom de l’independentisme es fan faltes d’ortografia. Generalització ofensiva, la seva. Crec que no cal afegir res més, no val la pena entrar a valorar-ho. Veure el que s’estava coent avui a Sant Joan Despí m’ha indigestat l’esmorzar. És, tan sols, un exemple més de fins a quin punt s’arriba a delirar en una tertúlia per imputar indirectament a ERC una suposada manca de seriositat, responsabilitat i, fins i tot, degradació de la nostra llengua. Bé, un dels principals imputables de la situació precària del català és l’Estat a qui Puigverd i els altres estan entestats en caure bé. Les 151 lleis que obliguen a etiquetar en castellà contra la criminalització de la única que obliga a mantenir uns límits de respecte vers el català, el Tribunal Constitucional que mantindrà la obligatorietat de conèixer el castellà però no la del català, la tanta gent vinguda de l’Estat que detesta la nostra llengua després de portar quaranta anys instal•lats aquí, el suposat defensor del poble (i ho és, del poble espanyol, es clar, i com a tal té molt clara la balança d’interessos i la part que li correspon defensar) que presenta recursos contra l’Estatut. Tota aquesta croada espanyolista també contra la llengua és el seu únic enemic. I ells van tots a la una: el partit de la col•lonització per excel•lència (Ciutadans), al seu costat. El PP també, el Tribunal Constitucional, Ibarra i Chaves (que determinen el posicionament general del PSOE) Enrique Múgica, i la denúncia d’una pressumpta excessiva descentralització administrativa, tots ells units i ansiosos per esquinçar la immersió lingüística catalana. Aquests són els principals enemics de la llengua, senyor Puigverd. No ho són la bona gent que s’estima Catalunya i que vota ERC. La bona gent que comet algun error ortogràfic possiblement perquè hagin après la llengua de majors, aquells que també en poden cometre algun per estar estimant i usant la llengua que és seva però no és la materna, i els ferms que no la canvien de bones a primeres per ‘no posar-ho en safata’. N’hi ha tants que no els falta temps per passar-se al castellà a la primera de canvi, tants… Ja m’entén.
Hi ha ex-consellers de Convergència essent processats per corrupció i fem tertúlies de la frase de Tardà. La Fiscalia demana deu anys de presó pel socialista i alcalde de Collbató entre 1995 i 2003, i fem tertúlies de la frase de Tardà. L’ABC, en un dels tants intents de degradar l’autogovern de Catalunya, carrega contra la segona institució del país dient que té un cotxe de 9.000 euros, i nosaltres, inconscients que es tracta d’una granada de l’altre bàndol, piquem, ens autoflagelem i en fem una tertúlia. L’ABC no investiga les despeses de la Presidenta de Madrid, tampoc no parla dels 480.000 del cotxe del President de Galícia. És normal! Ells ataquen, i a nosaltres ens correspondria defensar-nos. Però no és així, car el país està corcat i l’enemic també el tenim a casa. I no només això, patim, a més, d’un excés de bohemis que lluiten per arribar al nirvana de la honestedat política de forma que si l’enemic, des de la immoralitat més majúscula, ens acusa de ser immorals, ens qüestionem a nosaltres mateixos en comptes de relativitzar l’acusació per qui la profana. Com a catalans ens correspon, en primer lloc, defensar la nostra institució i el President Benach de qualsevol agressió externa. Això és el que faria qualsevol nació del món. Mai dels mais el PS francès permetria una agressió externa a una institució política de la seva nació per tal de ferir l’UMP. Després d’aquesta unitat envers l’agressió externa, sí que podem plantejar tots els debats a nivell intern i sense permetre que l’enemic se n’aprofiti. Aleshores podem valorar que si Benach es fes pagar un hotel o un pis de lloguer a Barcelona per no anar a casa seva cada dia, no li caldria una taula per treballar o un reposapeus. Però no, perferim carregar contra els complements del cotxe sense avaluar el cost d’oportunitat que tindria no tenir-los, sense considerar que l’alternativa que ningú hauria criticat per ser perfectament comprensible, seria més cara. Dimonitzem l’elecció d’una alternativa menys cara tan sols perquè l’enemic ens posa l’ham i nosaltres hi piquem.
Els mitjans parlen de 9.000 euros i d’una refotuda frase però no ho fan de les ajudes que ERC aquesta setmana ha proposat destinar a les PIMES i als autònoms amb una proposta al Congrés. És el que deia al principi de l’article, que les polítiques efectives que emprèn ERC, les que ens acaben afectant als ciutadans, no s’expliquen. Perquè són bones. Només es parla d’ERC per fer-ho de frases bordes de sentit, irrellevants, sòbries, però que poden ser enfocades de tal manera que pugui degradar-la. La inversió en R+D passa de 2,2 milions quan Esquerra no estava al Govern, a 42. Però tot això no es comenta, no interessa a la premsa tradicional. ERC s’esforça en internacionalitzar l’economia catalana i crea plataformes per acollir les empreses que volen instal•lar-se a l’estranger, però això no surt perquè òbviament en aquest sentit és una gran tasca, la dels independentistes. Que ningú es pensi que no surt pel fet que ho consideren irrellevant. Estan esgarrifats pensant en la opció que a partir de la feina que la Conselleria d’Huguet està duent a terme en aquest sentit les empreses deixin de dependre del mercat de l’enemic, el mercat dels boicots, el mercat a qui devem etern respecte, oh sí gran senyor, no pretenia ofendre’l. Perquè llavors els impediments econòmics a la independència seran nuls. Per això carreguen contra ERC aferrant-se a frases absurdes, perquè d’argumentari polític no en tenen i és necessari enfonsar-la perquè no puguin seguir internacionalitzant l’economia.
L’altre contertulià d’avui als Matins, el senyor Manuel Milian, havia estat diputat pel Partit Popular. És obvi que la seva opinió al respecte no pot ser massa objectiva. El Partit Popular, en el seu manifest anticatalanisme dels darrers anys, no s’ha estalviat cap insult, cap desqualificatiu, cap agressió a l’autogovern de Catalunya per tal de desprestigiar-lo. És tothom coneixedor, a hores d’ara, que si al Partit Popular se’l deixés escollir entre una Catalunya autònoma com la d’ara, o una regió sense administració pròpia com la d’abans, escolliria la segona, per molta incorrecció política que pugui suposar avui dia una confessió d’aquest tipus. És obvi, doncs, que la seva opinió no ha deixat passar la oportunitat d’intentar afeblir aquells que, no només estan d’acord amb la Catalunya autònoma d’ara sinó que la volen plenament autònoma, ni més ni menys que independent. Saben de què ens ha parlat? De la Catalunya del seny! Faltava la Catalunya del seny, companys, feia temps que no la sentíem. És evident que aquells que voldrien veure minoritzada a la mínima expressió la identitat catalana i la seva voluntat d’autogovern apel•lin a la Catalunya del seny. Saben que és la Catalunya més vulnerable, la que para la galta. La que vigila de ‘no posar-ho en safata’, que ens deia la seva companya. Quan parlen de la Catalunya del seny fan referència a la de la renúncia, a la del peix al cove, a la que té por d’afrontar els problemes en la seva justa mesura buscant la màxima eficiència i sent fidel a les seves institucions com qualsevol ciutadà de la nació francesa o italiana. Però d’aquesta feblesa, d’aquesta actitud submisa, en fan un actiu encabint-la sota un qualificatiu que no és tal. En qualsevol cas, companys, la Catalunya del seny és la dels darrers trenta anys de democràcia. Ja l’hem exercida, aquesta Catalunya. Ja hem dut a la pràctica aquesta estratègia d’encaix amb Espanya. Hem fet cas, durant trenta anys, als que defensen la Catalunya de la subordinació més estricta, de la multilateralitat i la de l’insult a la història mitjançant el café para todos. Ja els hi hem fet cas. Ara toca avaluar resultats, no? Molt bé, doncs. Un cop s’hagi cuït el nou sistema de finançament (comú), un cop surti l’Estatut net i polit del Tribunal Constitucional, que els responsables surtin a donar explicacions, siusplau. Que s’expliquin, és la seva obligació. Que ens expliquin a què es deuen els resultats de la Catalunya del seny. Que ens guiïn i ens informin sobre cap a on ha de tirar Catalunya, que ens mostrin l’estratègia política a seguir per tal d’assolir aquella quota d’autogovern major que manifestament exigeix la societat catalana. Tot això mitjançant l’estratègia ‘del seny’. Ells són els responsables dels resultats obtinguts els darrers trenta anys i per tant només a ells els correspon explicar-nos quin és el resultat final d’aquesta fantàstica via estratègica. Per tal de prevenir-me de nombrosos malintencionats vull deixar clar (i crec que no seria ni necessari que ho fes, perquè això és inherent a qualsevol militant d’ERC i les JERC) que em declaro taxativament contrari a qualsevol via de violència física per tal de defensar qualsevol postulat polític, em repugnen els violents. No obstant, la Catalunya del seny, la de les propostes unitàries al Parlament, la del noranta per cent de consens, ha donat menors fruits que la “rauxa” d’Euskadi i del Govern Basc. Amb trenta anys de seny tindrem un Estatut infinitament pitjor que el del País Basc, per això el contertulià popular avui ens demanava més seny, més anestèsia.
En qualsevol empresa, a l’acabar l’any, s’evalua la feina feta, i qui no ha resolt el que se li corresponia amb suficient diligència, dimiteix o se’l cessa. Això és el més assenyat, evaluar resultats i actuar conseqüentment. Després de trenta anys comença a ser hora que evaluem els resultats d’aquests nefastos i assenyats gestors. Al capdavall el que tenim és un Estatut que no garanteix un millor finançament i que pot ser incomplert de bones a primeres sense que passi absolutament res. Això és tot el que ens han pogut oferir aquests assenyats estrategues, misèria. Cal que siguem assenyats, amics, que siguem assenyats i que per tant valorem si l’estratègia ha estat bona o no, i que en funció d’això modifiquem allò que no han funcionat. Tinguem seny i fem el que es correspon, siusplau! Tinguem seny i comencem a prescindir dels regionalistes mentals i a respondre blindant les nostres institucions d’agressions externes les quals responen als seus lògics interessos. El seny rau en mantenir-se ferms quan cal, en no deixar-se inestabilitzar per opinions condicionades, en saber prescindir d’aquelles valoracions que no tenen voluntat constructiva ni de millora per a nosaltres, en deixar de dependre d’un mercat que ja resulta petit i que a més és inestable, en obviar les interferències que els pressumptes assenyats poden emetre per tal d’intentar fer-nos seguir immersos en el més absolut fracàs. El seny avui en dia rau en tenir Estat propi. El que és arrauxat és voler seguir amb una situació que en trenta anys no s’ha pogut resoldre, el que és arrauxat és pretendre fer-nos seguir en una situació que manté unes relacions amb l’estat inestables i impredictibles. No és que sigui arrauxat, és que és d’inconscients. Tenim premsa instal•lada a Catalunya defensant els interessos del bàndol contrari i precisament per aquest motiu cal denunciar la croada mediàtica que pateix l’independentisme parlamentari.
Sabeu què és el que més m’ha agradat? Que a mesura que els contertulians convergien cap al Sí, a l’enquesta el No anava guanyant posicions fins que, a l’acabar el debat, el resultat ja s’havia capgirat i el No ha sortit guanyant.
Dues frases que potser milers de vegades ens han vingut al cap a les nits dels carrers de València. Amb el temps, malgrat la cara fosca que de vegades mostra, hem aprés a estimar amb una bogeria malaltissa la ciutat de València. Malgrat tot, malgrat les amenaces, les coaccions, les trucades a hores intempestives, les esperes fredes i impotents en comissaries insalubres i amb tuf d’espanyolisme que feia fredat, les visites a “jefatura” demanant justícia i que per escriure unes línies en un bloc havíem de deixar de tèmer per les nostres vides. Amb el temps, la nostra condició d’involuntàries víctimes del feixisme, ens ha permés deixar de mirar enrere a cada pas nocturn per la ciutat, a cada encartellada com la que li va costar la vida a Miquel Grau. Hem mirat al cel, sense saber si de nou cauria un maó sobre les nostres consciències. Hem contret el pit, abans d’alenar una mica d’aire fresc, amb la sensació que una vegada més, una navallada com la que va matar al Guillem, ens matava una miqueta a tots nosaltres.
Comentaris Recents