Jo, amb l’Oriol Junqueras

Primer pensament d’un diumenge al matí: ” pot ser duríssim anar a una escola de formació a una hora de viatge de casa”. Una hora després gairebé un centenar de persones, amb un pam de boca oberta i esgotats de formar part d’un batalló de la Guerra de Sucessió. Havíem saltat el setge de Barcelona un parell de vegades ja, i corriem per les muntanyes del Principat després de la dolorosa derrota d’Almansa, tot i que semblava que al principi podríem guanyar. Però realment cap dels presents, s’havia mogut un pam de la cadira d’una sala de la Universitat Politècnica a Gandia, i escoltavem embadalits, com l’Oriol Junqueras ens contava un capítol de la Guerra de Successió, amb els detalls necessaris per un guió cinematogràfic, i la normalitat de qui pràcticament ni es treu les mans de les butxaques per contrar una “batalleta”.

Des d’aquella Escola d’Estiu d’Esquerra, pràcticament han passat dos anys i de nou com aquell dia torna la il.lusió de guanyar en un moment on la política va de baixa i l’època dels grans lideratges queda al calaix. No és només que un independent(ista) encapçale la llista d’Esquerra, sinó que és l’Oriol Junqueras qui ,deixant de banda un munt d’aparicions als mitjans, accepta el repte (complex) d’encapçalar una llista en una contesa on l’Estat Espanyol perd 4 eurodiputats i la batalla encara serà més dura. Un repte que arriba en un moment un necessàriament els partits s’han d’obrir a la societat si algun dia d’aquests es vol posar fre a la tant teoritzada “desafecció”. Qui millor, qui sense necessitat, accepta primer el repte d’encapçalar una candidatura al Baix Llobregat, la de Sant Vicenç dels Horts i fer uns grans resultats, i ara, es posa al servei del país per deixar l’Europa dels Estats i constuir l’Europa dels Pobles?.

Poca broma que l’aventura és complexa. Però algú ens va dir que seria fàcil arribar on volem?. El 7 de juny, jo faré un pas endavant amb l’Oriol Junqueras.

Insubmissió “divina” (article publicat a l’indirecte.cat)

Amb aquest post, inicie una nova singladura al periodisme digital, aquesta vegada des de les pàgines del diari Directe.cat. Sempre he cregut que internet era potser el lloc més idoni on visualitzar d’una manera més cara, el nostre projecte de futur com a país, en un espai on les barreres són mínimes i la capacitat d’acció la que estime oportú cadascú de nosaltres. Aquest nou repte, no és cap altra cosa que fixar una nova llumeta, que encara fa massa poca llum, en allò que es diu l’espai català de comunicació. Una nova espelmeta escrita tímidament des de la ciutat de València.Feta la primera declaració d’intencions, i parlant d’espelmes i ciris, avui ens hem desdejunat els titulars de la premsa valenciana arran de la sentència del Tribunal Suprem. Francisco (abans conegut com a Francesc) Camps titlla de “revés per al govern de Zapatero” que s’haja prohibit l’objecció a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Com sempre, barra lliure per dir-les de l’alçada d’un campanar, i algun mitjà disposat a saltar-se totes les convencions periodístiques i fer-li cova al president. Ja tindrem temps d’entrar a comentar les aventures del president amb els mitjans, als quals fa més de dos anys que no admet preguntes a les rodes de premsa, però val la pena parar compte a la sentència i al que suposa.

Des de finals del mes de juny de l’any passat, hem assistit a la que potser és la utilització més mesquina dels professionals de l’educació que es recorda. Per tal de boicotejar una matèria curricular s’ha coartat als professionals fins a punt d’envair la llibertat de càtedra, enrarint les aules amb manipulacions i una legió de traductors a l’anglès. És cert que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania és una nova  “eixida per la tangent” del govern Zapatero en no voler afrontar el problema al recte i treure la religió de l’escola, però també és cert, que això no dóna via lliure a què, seguint mandats “divins” (mai millor dit), s’atempte contra una matèria aprovada per majoria i recomenada per la UE.

De nou, el veritable govern a l’ombra, més fosc, i amb més sotanes que en l’aparença formal, fica cullerada allà on pot i el govern formal obeeix i s’inventa mil i un entrebancs per incomplir (impunement) una llei. Aquesta vegada, amb el pretext de l’anglès, s’ha intentat enfosquir de nou les matèries curriculars a les escoles valencianes com ja es va fer fa uns anys amb els autors nascuts a Catalunya i les Illes als llibres de literatura catalana. La justícia, en el que supose que diran que també és un revés al Govern Central, va donar la raó a aquells que explicaven que enlloc de les lleis d’educació parlava de l’obligatorietat d’impartir  en anglès una matèria. Una vegada més, una ordre de la Conselleria d’Educació, passava per davant dels dissenys dels programes de cada centre, que tants i tants mesos ocupen als professionals.

Potser, caldria que més d’un (i de dos, i de tres) centenars de milers de votants feren un cop de cap, perquè a la Plaça de Manises, ja fa molts anys que manen uns amb majoria absoluta i altres que no els ha votat ni déu (bé, déu potser sí), sense tenir a bé de complir les lleis humanes (les divines per suposat). Per a mostra un botó: a València no hi ha hagut cap creuament d’autobus laïcs i religiosos com sí que l’ha hagut a Barcelona. No és perquè no hi haja un moviment laïc clar a València, que hi ha i es va visualitzar ben clarament en la campanya “jo no t’espere” arran de la visita del Papa al cap i casal, és que l’expedient de petició de publicitat dels autobusos urbans de València s’ha “perdut”. On? Hi ha dos possibilitats. A l’Ajuntament o a l’Arquebisbat. S’admeten apostes.

http://in.directe.cat/anna-pena

En els conflictes el llenguatge no és gratuit

València. De nou un dia d’excepció d’aquells que alguns voldrien que fóra norma. Dos artefactes incendiaris s’estavellen de matinada a les facanes del Centre Social la Quimera a Mislata i la seu d’Esquerra i les JERPV a la ciutat de València. Per “sort” ningú ha pres mal, encara que cada vegada els violents van una passa més enllà. Dissabte, els diaris en van plens. Si es volien referir a l’activitat d’Esquerra, tenien dues possibilitats, o l’artefacte, o la xerrada sobre la llei de la memòria història que va fer Joan Tardà divendres a la vesprada a Picanya. Òbviament, l’establishment tria la primera no fóra cas que es presentara l’independentisme com una opció normalitzada i amb un centenar de persones en una xarrada, com a qualsevol altre indret dels Països Catalans.

I és que el llenguatge no és gratuit. De nou els mateixos tòpics de sempre: “incidente” enlloc “d’atemptat” cosa que uns quants centenars de kilòmetres més al nord ja s’hauria convertit en peça emesa en tots els mitjans. L’altre, més greu és la mala situació  lingüística del conflicte. La violència política no és quelcom “quotidià” al País Valencià, com volen fer veure sinó que malgrat els centenars d’agressions continua sent excepció. També és comú que es vulga identificar els culpables com a ” o blaveros o de la extrema derecha”. Pregue encaridament que algú que veja la diferència entre uns i altres me la sàpiga explicar perquè per a mi tots dos són ultradreta espanyolista. O millor, ni blaveros ni fatxes: simplement terroristes. O no són individus que usen el terror basat en la violència com a eina de pressió?

I com sempre el marc mediàtic prefixat. “blaveros” i “catalanistes”. Els “d’ací” i els “de fora”. Tenen plenament assumit que la ultradreta espanyolista no és aliena al fet de ser valencià enlloc d’emmarcar el conflicte com és realment: un problema de convivència democràtica entre valencians. El 9 d’octubre lluien orgullosos allò de “orgulloso de ser valenciano i español” dos conceptes per a ells tant lligats com un pack (indivisible) de Petit Suisses. Tampoc els cau la suor als redactors i opinadors del cap-i-casal en no tractar-los en cap moment de terroristes. És clar, per salvar l’establishment tot s’hi val.

Per la resta, més del de sempre, la connivència seguirà, i la violència tot fa preveure que també. Diuen que la història es repeteix, perquè hauria de canviar alguna cosa ara, 30 anys després, si estan al capdavant els mateixos de sempre. També hi ha altres coses que no canvien: els valencians independentistes, i compromesos seguim treballant. I les ampolles no les llançarem contra res, en tot cas les reciclarem després de celebrar cada passeta endavant.

3 anys d’una pressa de pél, molts anys de l’Espanya de sempre

Un dissabte de vesprada, dos senyors fan anar als periodistes de guàrdia de cap de setmana de bòlit. Després de mesos de negociacions i d’una tensió informativa constant, a l’Estatut del Principat hi ha “fumata blanca”. Artur Mas, i José Luís Rodríguez Zapatero, dos especialistes en fixar-se límits i horitzonts sense cap interés d’assolir-los, pacten la retallada de l’Estatut del Principat. A València ni tant sols hi ha fotografia, un pacte previ posa una nova llosa a l’autogovern valencià i no es permetrà cap estirabot, ni cap esmena que vinga d’un partit “separatista”.

Un mètode i l’altre per a l’Espanya de sempre. I com sempre, anys després, altres intenten abusar de la memòria selectiva dels ciutadans per a tapar-se les vergonyes. Per molt que ara funcione allò que “el votant té una memòria de sis mesos” no cola la reinvindicació que ara Convergència Sènia amunt, i El PP Sènia avall fan en finançament. Els uns, potser haurien de recordar com Miquel Roca, en la redacció de la Carta Magna, va pensar que allò de recaptar impostos des de Catalunya era molt cansat i no feia bonic, i va renunciar al concert econòmic. I els altres, com en el moment de tornar a escriure la llei màxima de l’autogovern (que ja té delicte que si és màxima tinga unes corts d’un altre país per damunt) van obviar per complet el capítol clau del finançament. Veieu com Sènia amunt i avall no som tant diferents? Som capaços de tirar-nos les pedres a la taulada en quantitats industrials quan tenim reptes per davant tant contundents com donar resposta a les necessitats del 50% de la immigració que arriba a l’Estat Espanyol i es queda als Països Catalans.

La pèrdua de capacitat de negociació del nou sistema de finançament, que tot fa preveure que no acabarà amb el déficit fiscal que pateixen els Països Catalans, no és per mi la més dolorosa de les pèrdues. Els uns (CIU) i els altres (PP i PSPV, partit que he obviat en el tema del finançament perquè no n’ha dit ni mitja), han facilitat a Espanya que ens prenga les mesures. I ho han fet d’esquenes a les decisions sobiranes del poble. Al Parc de la Ciutadella, posant una llosa de ciment a la decisió del Parlament de Catalunya, i al Palau de Benicarló (a l’Antiga Casa dels Borja), fent un “apanyo” entre PP i PSOE, i sense referèndums no fóra cas que alguna votara que no. Tot s’hi val per alguna foto i bastant de tacticisme barat.

3 anys després, els uns han pensat que seria una bona idea reivindicar el concert quan han renunciat quan tocava amb allò que “amb el nou estatut no Catalunya no haurà de tornar a demanar diners a Madrid”, i quan porten des de l’arribada de la democracia com a garants de “la estabilitat del estado” en pro de governar al Principat. I els altres plenen València de tanques que resen “Zapatero nos roba”. Tota la raó, però han posat totes les facilitats perquè ho faça lliurement i quan han governat han fet el mateix i més. Ara riuen que Solbes es referisca a què el finançament és un Sudoku. Però se’ls glaçarà el somriure quan se n’adonen que han contribuit gratuitament a posar massa números en el tauler d’un mal futur per als Països Catalans.

Mentrestant els independentistes, com sempre, seguirem treballant per recollir la desfeta i construir el futur.

Notes sobre Palestina

A la Franja de Gaza, l’exèrcit israelià va casa per casa massacrant la població civil. És curiós, és una manera de fer que conèixen d’haver patit en camp contrari fa un grapat d’anys, però tot i així l’apliquen sense complexos. Darrere del Mur, s’amaga la massacre, l’assassinat sistemàtic de civils palestins i l’atac contra els combois humanitaris. Entre la vergonya, la Convenció de Ginebra s’ha esvait. Enrere queda l’obligació que organismes neutres com la Creu Roja puguen assistir a les víctimes d’un conflicte siga o no declarat com a Guerra, i és precissament aquest organisme qui ha trencat la seua habitual neutralitat per denunciar la prohibició d’auxili de ferits a la franja. L’OMS per la seua banda denuncia que l’stock de medecines bàsiques per al funcionament de qualsevol hospital està per baix del 30% i que la situació és dramàtica.

No és l’única violació de la convenció, que diu en el seu article 23 que cal garantir l’arribada de material bàsic a la zona de conflicte i que cap de les parts immerses en el conflicte ho pot evitar. D’ací a la realitat està el bloqueig dels camions de la UN i de l’assassinat d’alguns dels seus transportistes. Tampoc s’ha vist per enlloc el criteri de proporcionalitat en aquest tipus d’accions, i s’ha optat per arrassar la Franja de Gaza amb una sola meta, arribar fins al bell mig de la capital com a mostra d’un poder absolut sobre la zona.

Davant aquesta situació d’emergència la comunitat internacional no pot mirar cap a una altra banda com acostuma a fer quan Israel és actor d’una de les parts del conflicte. Cal una condemna unànime de les accions, però una vegada més els EUA alçaran la mà amb el seu dret a veto i s’acabarà el debat. Tanmateix també val la pena de fer l’esforç de no caure en les generalitzacions vanes que són molt comuns aquests dies. Ni tots els israelians són uns genocides ni tots els palestins uns terroristes. Per això vull parar esment a una iniciativa que aquests dies corre per la xarxa social Facebook per tal de visibilitzar un col.lectiu de joves Israelians, els Shministim que en edat de fer el servei militar obligatori a Israel, s’han negat a fer-lo en no voler ser còmplices de l’ocupació a la Franja de Gaza que refusen enèrgicament, i això els pot portar a la pressó

Supose que en llegir aquestes línies se m’emmarcarà en aquesta dialèctica absurda de “amb mi o contra mi” en el bàndol dels amics de Hamàs i en favor de l’islamisme i l’antisemitisme. Serà una llàstima perquè no crec que siga qüestió de deu, ni d’al.là ni Yahvéh, sinó del dret dels pobles a viure en pau. Tant l’un com l’altre. I el dret dels Palestins a ser algú al món i a tenir un estat propi, un objectiu que des dels Països Catalans compartim amb ells. Serà una llàstima, perquè entre el blanc i el negre hi ha un meravellós ventall de grisos on segurament està el camí de la pau.

Mentre això no arriba el proper dissabte a les 18h a la Plaça Sant Agustí de València, com el dissabte passat, i els propers dissabtes que calga estaré al costat del poble palestí. Ah per cert, tampoc s’hi val allò de “pobrets palestins” i enviar cada vegada tres camions més d’armes a Israel com fa l’Estat Espanyol

Seguirem somiant

El principi daquest 2009, ha arribat amb el dolor d’un nou vessament de sang tant inútil com pervers a la Franja de Gaza. Sense deixar de tenir la mirada i part del cor en aquelles terres, és difícil també deixar de parlar d’una pèrdua més propera i molt menys coneguda. Aquests dies, de vacances a Mallorca, on vaig fer cap a la Diada Nacional amb els companys de les JERC, es van emportar un amic de la família, d’aquells de quan mons pares encara festejaven Pirineu amunt i avall i dels que segur que aquesta entrebanc no ens farà perdre el contacte. De nou, la malaltia s’emportava un home massa jove per qualsevol cosa que no fora viure intensament. A més, una malaltia contra la qual no hi havia quarter, ni armes amb què lluitar, ja que fos com fos acabar per degenerar un cos impotent que camina cap al final sense poder oposar-hi cap mena de resistència.

Malgrat la pèrdua i el neguit, queda un bri de llum de saber que és una d’aquelles dolències condemnades a quedar en l’oblit dels llibres de medecina amb els avenços mèdics que l’eradicaran de les possibilitats genètiques humanes. Tanmateix queda l’absència i el record. En arribar a casa, del viatge, vaig veure un petit recordatori, laïc, com no podia ser d’una altra manera, acompanyat de la lletra de “Si arribeu” del Lluís LLach, mentre el llegia, m’ha vingut al cap una altra cançó, i he traçat el camí cap a un viatge a Vilanova i la Geltrú que no deixarem per massa endavant.

Seguirem Somiant (Sopa de Cabra)

Hi ha un home que ha marxat de casa
que no ha acceptat la rendició.
Un home en braços del seu àngel
hi ha algú que ja ha vençut la por.

Un home agafa una guitarrra
un home llença un crit al vent
un home mira el buit i salta
hi ha algu que ja ha burlat el temps.

Seguirem somiant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins dels teus ulls.
Seguirem cantant
ensorrarem els murs
anirem sempre més lluny.

Hi ha un home que ara estén les ales
un home que ha tocat el cel
no tornarà mai més a casa
hi ha algú que ja ha pagat el preu.

Seguirem somiant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins dels teus ulls
seguirem lluitant
ensorrarem els murs
anirem sempre més lluny.
Seguirem cantant
escoltarem la llum
mentre el món es mou sense els teus ulls

Hi ha un home per la corda fluixa
hi ha un home que ara ja és del món