Tots els “blaveros” no viuen a València

No em referisc al prototip de blavero en el sentit de l’anticatalanista recalcitrant que enlloc de refermar la seua valencianitat, es dedica a refermar la seua espanyolitat contra Catalunya, sinó més bé al regionalista afincat al Principat que això de més enllà del Sènia no ho acaba de veure en una primera versió, o aquells qui ho diuen, però igualment no ho veuen. Tot plegat ve, després d’haver-me refet de l’impacte de veure un mapa dels Països Catalans amb la bandera espanyola a sobre del País Valencià. El pronòstic, és de Patrícia Gabancho al seu últim llibre que aplica la màxima que últimament està de moda als partits regionalistes, compartim llengua, infraestructures, però de política ni un bri.

Una vegada refeta de la visió, de nou tornem al problema de sempre ressumible en l’equació “primer el Principat i després ja vorem” (i això deixant de banda els que hi renuncien de bon principi). Ajornem el “problema” per no afrontar-lo. Com que és difícil ho deixem “per a després”. Som els primers capaços de reclamar la independència per fascicles. Algú ha vist a Ibarretxe (tot i renunciar a fer el referèndum) obviar a Nafarroa en la qüestió? Sempre hi ha la tentació al “i després ja veurem”. Evidentment que no hi haurà previsiblement referèndums a tota la nació el mateix dia, però això no ens ha de portar a reivindicar la nació per parts. Serem capaços d’anar a les institucions internacionals que ara tant cerca l’independentisme amb manifestacions a l’altra punta d’Europa (amb un manifest on només parla de Catalunya per cert) i dir, “venim a demanar la independència de la nostra nació, però de només un tros que els altes són difícils”. Podem fer-ho, però si volem ser grans, val més no fer riure als amics d’Europa que batallen les seues nacions completes.

Això no vol dir tirar el fre a un hipotètic (esperem que per poc temps) referèndum del Principat, sinó posar prevencions a la tentació de tornar a reivindicar únicament el marc espanyol de la CAC, però en versió lliure. Evidentment que tot anirà amb ritmes diferents, bàsicament perquè a més dels nivells de consciència, són estructures administratives diferents i de moment només una té, i en tràmit, llei de consultes. Ara bé, això no ens inhabilita per reclamar legítimament el conjunt de la nació, tot aquell terreny on dius “bon dia” i et responen “bon dia”, un territori on hem bastit un passat comú, patim problemes comuns, i podrem tenir millor cura dels nostres junts. Tampoc negaré allò que som territoris diferents. Així ho va voler Jaume I, en dotar a València i a Mallorca de Furs propis i per tant una estructura federal. Dos apunts: els furs de València no van després dels de Catalunya, sinó que van entre els de Lleida i Tortosa, per tant en alguna cosa ens pareixerem quan les nacions s’aguanten sobre la llengua i el dret. L’altre: les classes dominants a la Catalunya del moment no van encaixar massa bé que el Regne de València no s’annexionara, i au, al Principat. 800 anys després, els actes en record a Jaume I al Principat han estat molt menys nombrosos que al País Valencià o les Illes, serà que encara no han perdonat?

I el súmmum, a més de aguantar des de “la perifèria” (El País Valencia, les Illes, Franja i Catalunya Nord) el pes de la reivindicació de la nació completa, complicant tot el procés, encara ens hem de trobar, en el cas dels independentistes valencians, en patir la violència política, amb expressions del tipus “ens solidaritzem amb el País Valencià”. Felicitats som l’únic país al qual ens amputen una cama i ens solidaritzem amb la cama i no patim el dolor com a propi. Ara bé, que ningú s’indigne, els blavers principatins van en descens, i es van fent passos endavant tot i que falta camí. I té remei i posologia com conèixer la realitat valenciana venint ací, i anant els valencians allà (no defugiré la nostra part de la feina). El proper 9 de maig conmemorarem la desfeta d’Almansa a València. Esteu convidats.

Els Països Catalans: de Brussel·les a València?

Aquest cap de setmana hem sigut molts els qui hem fet via cap a Brussel·les a la manifestació convocada pels 10mil catalans a Brussel·les. Darrere de la convocatòria la necessitat d’internacionalitzar el conflicte dels Països Catalans a Europa. Els milers d’assistents, no només suposen un colp d’efecte a aquesta necessitat d’internacionalització sinó que poden ser una bona alenada per al moviment independentista bastant acostumat a l’autoflagelació excessiva. Segurament el fet que Brussel·les es convertira en punt de trobada de diferents generacions d’independentistes, i de diferents indrets és la millor notícia possible, no sols per a la convocatòria concretament sinó per seguir fent passos endavant.

El ressó mediàtic de la manifestació dels 10mil a Brussel·les és clar, i ha acomplert els objectius que buscava quan es va convocar. Aquestes últimes hores de ressaca de manifestació les xarxes socials a internet ja van plenes de noves iniciatives arran dels 10mil amb llocs tant llunyants com Nova York o Madrid. A risc de ser acusada d’agosarada faré també una proposta als lectors. Internacionalitzar la lluita pels Països Catalans (i no només del Principat  com alguns han fet ) a la resta d’Europa i el món és necessari, però també ho és acabar de coneixer la pròpia nació. El proper 9 de maig a València es celebrarà la tradicional manifestació en commemoració del 25 d’abril, i serà una magnifica oportunitat per esdevenir punt de trobada per als independentistes de tots els Països Catalans, que no només compartim passat sinó anhels de futur. Els valencians hem assumit el repte i també hi érem a Brussel·les. Ens retrobem a València?

El Mundo i la crisi de la premsa

Després d’un diumenge d’aquells, que més valdria no haver-se acostat a la televisió o a l’ordinador en tot el dia, de tant carregat de males notícies com anava, avui és un dia d’aquells de devorar diaris per posar-se al dia de les relfexions i intentar ser el més encertat possible en aquests dies de política-ficció. Com que en aquesta vida s’ha de llegir de tot, se m’ha acudit abocar-me a les pàgines del Mundo i oh sorpresa, els redactors d’aquesta capçalera pateixen una crisi de creativitat tant grossa com la que pateixen a la premsa amb els ingressos publicitaris. I això que es tracta dels editorials que se suposa que estan a càrrec de primeres espases del diari.

No cal fer més comentaris. Si tenim una frase encertada, per a que anem a elaborar-ne dues? Copiem i enganxem, total, per ells tot és la seua “sagrada nación” i els “nacionalistes” han marxat a priori dels governs. Tots menys els nacionalistes espanyols que campen amb força.