Furbi Camps !

Per afrontar la calor que fa amb una mica més d’alegria!

De vestits i samarretes

“Als vint-i-cinc anys o s’és de dreta o s’és d’esquerra
o no s’és res, o siga, més de dreta” (Joan Fuster)

Ha tornat a guanyar el PP en les darreres eleccio ns. Una vegada més corresponent poal d’aigua freda davant els mobilitzats valencians i l’enèssima decisió davant la frustrada caiguda del rè gim. De nou sembla que els populars no tinguen sostre electoral per moltes imputacions judicials que caiguen sobre el mateix pr esident del govern valencià o sobre el secretari general del partit hegemònic. De nou el principal partit de l’oposició ha des aparegut del mapa fins al punt que el seu diari “amic”, el Levante titulara avui mateix un dels seus bitllets d’opinió amb “Ala rte? el de las rosquilletas? (quan la principal empresa productora del sector és Velarte, un dels suports del blaverisme dia dit d e pas), per mostrar la poca visibilitat del principal líder dels socialistes valencians

Tot i la percepció d’absolut tsunami electoral popular ( que és cert amb dades absolutes), tampoc podem obviar que actualment al Partit Popular el vota més o menys el 25% del cens electoral valencià. O per dir-ho d’una altra manera, els valencians estem permetent per acció o per omissió que sense tenir la majoria de la societat, ens hagen bastit un règim feixista (estalviant-se el cop militar). Allò de règim feixista no crec que siga un excés sinó que respon a l’ús de tots els mecanismes de menjada de tarro a la societat de qualsevol règim d’aquest tipus.

Ahir, alguns centenars de persones omplíem la Plaça de Manises de València, encerclant el Palau de la Generalitat per denunciar la corrupció que assetja al PP, la seua mala gestió i per exigir la dimissió del President Camps. Convocats a través de la xarxa social Facebook centenars de persones de diverses procedències polítiques i cíviques demanaven que la dignitat es torne a passejar pel Palau. Tot i l’èxit de la convocatòria i la resposta a les noves manera de mobilitzar a la societat la pregunta evident em va sobrevenir: quantes d’aquelles persones no van anar a votar diumenge?. Quantes d’aquelles persones s’haurien empassat una vegada més el discurs de la dreta més rància del despretigi de la política que empren per jugar al “despiste” mentre continua musculant les seues estructures i ampiiant les seues xarxes cíviques.

A la nit, el Campus de Tarongers es plenava en la vesprada de la “rock contra l’Enderroc” organitzada pels amics del Barri del Cabanyal-Canyamelar de la Ciutat de València. Després d’anys de resistència continuen els enderrocs de més d’un miler de cases, algunes de les quals estan catalogades com a Bé d’Interés Cultural, eliminant,a cop d’excavadora una part molt important del patrimoni valencià ,després del revés judicial. Aquesta setmana però, la mateixa setmana que el Partit Popular treia el 49,99% dels vots, el Suprem obria una via judicial per tal de revisar la qüestionada prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez, que obligarà al Ministeri de Cultura a posicionar-se i a fixar si hi ha espoli patrimonial i per tant s’ha de paralitzar l’enderroc. De nou el dubte m’envaïa, quants diumenge no hi eren per plantar cara? De nou Fuster irromp provocador a la reflexió: “La dreta sempre “es furiosa”i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint”

La lògica s’impossa: per l’Europa dels Pobles

No puc començar d’una altra manera aquest post que demanant disculpes als seus abnegats lectors. L’activitat trepidant de la campanya ha passat factura i aquest espai ha quedat una mica desfasat. La manca ha temps ha fet guanyar la partida (momentàniament) de la política 2.0 i de les reflexions sobre el món que ens envolta a les xarxes socials com Facebook d’actualització més dispersa i constant. Quede dit que em compromet fer-li una desfibrilada bestial a aquest espai i tornar-lo a posar al dia. No en va, espais com aquest són necessaris per acostat un petit trosset de món a la resta i configurar una nova visió de tot plegat.

Aquests dies d’Eleccions Europees, un dels grans fantasmes és l’abstenció. No m’estranya veient el vot de la por que des d’alguns partits s’ha llançat amb les seues campanyes electorals. Un electorat esgotat del nivell de soroll ambiental i de poquet propostes és un ferm candidat a buscar destinacions turístiques per al proper 7 de juny. Si encara eres una persona amb principis, pots fer un exercici de convicció i triar una de les candidatures que es presenten. Afortunadament la lògica s’ha impossat en el temps de descompte i la justícia espanyola s’ha empassat el seu propi corró amb mànec i tot i Iniciativa Internacionalista podrà participar a unes eleccions on no hauria d’haver sigut qüestionada en cap moment. Tot i que no és la meua opció, el dret de les persones a presentar-se a les eleccions va per davant i cal que siga públicament recolzat.

Els dos grans blocs, PSOE i PP aquesta vegada van més de la manera que mai. Aplicant la “doctrina Euskadi” en qüestions que afecten a l’Estat Espanyol van de la maneta i al Parlament Europeu voten el 80% de les vegades el mateix. És cert que puga percebre’s com a un vot útil. I potser ho siga, és un vot reversible, que uns dies serveix perquè el PSOE faça Durao Barroso president de la Comissió i uns altres perquè el PP faça exactament el mateix. Els dies parells serveis perquè el PP intente tombar l’informe Auken impulsat des de l’ALE que posa en entredit el model urbanístic valencià i els imparells perquè el PSOE faça el mateix. I els dies de festa serveix perquè tots dos es giren de cul a la plena oficialitat del català a la Unió Europea.

El tercer bloc, la Coalició Europea, formada per PNB, CIU, Bloc i UM, representa el de sempre, el regionalisme de dretes d’arreu de l’Estat. De fet ells mateixos en la seua publicitat electoral renuncien a la plena sobirania del País Valencià i les Illes. En un joc publicat a la web de CIU fixa els estats europeus i els que ho haurien de ser. Però ai làs! només està el Principat, Galícia i Euskadi. Una vegada més el Bloc i UM trien dependència. Ara bé, on aniran a parar els suport a Coalició Europea? Uns al grup liberal, i altres al Popular. De nou votes el que votes, anirà a parar al lloc de sempre.

Però malgrat tot encara queda un quart bloc. La suma de diferents voluntats de construir una nova Europa, més justa, més verds, més solidària i més unida. La suma de diferents formacions com Esquerra, Aralar, Bloque Nacionalista Galego, Eusko Alkartasuna, Els Verds, CHA i Entesa per Mallorca, que ha donat com a destil.lat “Europa dels Pobles-Verds”. Pot ressonar a tòpic però és cert que es tracta d’un vot útil, més que res perquè se sap on anirà a parar: a l’Aliança Lliure Europea, un grup parlamentari coherent i que comparteix des de la diversitat des pobles d’Europa la voluntat de construir una nova Europa. Un grup basat en el rigor de la feina feta, amb exemples com l’Informe Auken, o l’aferrissada defensa del model d’immersió lingüística a les escoles dels Països Catalans. Tot plegat amanit amb Oriol Junqueras al capdavant, que ha deixat la comoditat que sovint es respira als despatxos universitaris per baixar al carrer i participar.

Jo el 7 de juny ho tinc clar: Jo, Junqueras !