A risc de fer una entrada similiar a la d’altres anys, i exposant-me a un retret merescut per la poca actualització d’aquest bloc darrerament, no me’n puc estar d’escriure algunes línies sobre la darrera edició de l’Acampada Jove. El nou lloc, Montblanc, ens ha regalat el caliu de la Vila Ducal i dels seus ciutadans que s’han abocat amb la catorzena edició de l’Acampada i ens han fet sentir com a casa. Un canvi d’emplaçament sempre és un repte, però aquest 2009, l’hem superat i amb escreix. Tot i l’èxit de l’Acampada, que es consolida en l’any on han desaparegut molts dels festivals d’estiu, sempre, als qui estem en la rebotiga durant tot l’any ens agrada tractar un altre àmbit, allunyat de les grans xifres i dels titulars de premsa.
En dir, durant l’acte polític, que l’Acampada Jove no és possible sense els centenars de militants que s’hi aboquen, no es tracta de cap exercici de cofoïsme ni de cap complit fruit del compromís del moment. Si hi ha alguna cosa que ens fa diferents a la resta de festivals és precisament això, la cultura del treball, de l’esforç i del compromís dels companys i companyes. Amb el pas dels anys, (i servidora ja fa estona que corre per estes contrades) l’Acampada evoluciona, però sempre a partir de la tasca voluntària de centenars de joves que durant mesos empastifen de dalt a baix els Països Catalans amb mil i una encartellades.
I és només aquest el motor que ens pot moure, els de joves desacomplexats que no dubten en fer un pas endavant i posar-se a treballar, el de diverses generacions de militants de les JERC que entre concerts, canvis de barrils o de gírgoles o als accessors de seguretat, són capaços de transmetre experiències i el seu bagatge per seguir avançant, mentre altres s’atansen a oferir un cop de mà malgrat el cansament. I mentres continue essent així, esperaré a l’any vinent, a riure granera en mà i amb un pam de cola a sobre quan dos xiques valencians se’ns acosten preguntant què s’ha de fer per “trabajar de lo vuestro”, o a esmorzar al Forn Ramon perquè una altra vegada i sense remei se’ns ha fet de dia entre cartells, o a acomiadar, sense haver dormit, els últims acampats un diumenge a ple sol.
Comentaris Recents