Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.
La primera reacció, la negació. No preguntes als teus veïns si volen ser lliures o pitjor negar l’evidència “l’independentisme no es representatiu”. Però ai làs, primer resulta que els simpàtics independentistes són això simpàtics i no molesten, però ara en nombre creixent escampats pel territori, gosen preguntar als seus que volen ser de grans. I ahi ja neguen la major, servint-se dels seus feixistes de carnet disposats a la desfilada marcial, o tirant mà de la justícia, on encara abunden destacats membres del TOP. La brunete fumeja, i enmig del cabreig, sorprén la velocitat digna de rècord del món de la premsa valenciana en fer-se ressó de la decisió judicial. Però no era que els independentistes erem dos en temporada alta i que no teníem cap importància?
El segon estadi de la superació del trauma, està en marxa, el cabreig. Com que negar-ho ja no s’aguanta per enlloc, la gresca està assegurada. Només va caldre veure la reacció a la penjada de l’estelada que alguns ferem, fa quasi un any, per fer palès que hi ha alguna cosa més que espanyols a València, o fa pocs dies a Figueres on els partits espanyolistes la van prendre amb un concert de música en català per exhibir les seues medalles a la intolerància. Les reaccions es succeiran, i el cabreig tindrà nous rebrots, com l’agressió a Mallorca de l’Ivan Cortés pel simple fet de parlar en català. Dos cops de puny i cap a casa “y habló en catalán y al cabo de le fue la mano”. Massa reposicions de la mateixa història.
I encara queda la negociació, la depressió i l’acceptació de la desmembració de l’Imperi. Mentrestant, la reacció lògica no s’ha fet esperar. Seròs ha demanat tanda per a fer la consulta, i quants vindran darrere? i què passarà amb la llei de Consultes Populars en vigor? . Una cosa es certa, el dret de decidir ja és inamobible de l’agenda política dels Països Catalans.
“Ací estem, som nosaltres”. Així començava dissabte passat el concert organitzat a Benifairó de la Valldigna el concert organitzat pel COM (Col.lectiu Ovidi Montllor de Músics en valencià). Les paraules de Manolo Miralles, d’Al Tall, són tota una declaració d’intencions per a la situació de la música pensada, cantada i sentida en valencià. Tot i el boicot sistemàtic de les institucions i mitjans de comunicació la música en valencià viu un moment dolç, i així ho demostren els 160 grups que batallen per poder tirar endavant la segona edició de la Guia de Músics i Cantants en valencià, per tal de donar-se a conèixer i poder buscar un lloc a les agendes de col.lectius i ajuntaments.
Comentaris Recents