Què és la llibertat? una pregunta complexa, feta per una criatura de 7 anys en el dinar d’Esquerra a Alboraia dissabte passat. Un parell d’hores i algunes metàfores escolars després, la mateixa personeta somreia al final (o al principi) d’un globus groc gegant, amb un somriure d’orella a orella, això sí amb coneixement de causa de què feia allà. Ella i 80.000 persones més, que malgrat l’intent de censura i el canvi de recorregut, caminaven plegades per un altre País Valencià, i malgrat tot somreien. Això és potser el nostre ADN, d’un poble que ha de passar-les de tots els colors però que es manté unit, alegre i combatiu.
M’han preguntat moltes voltes, i ara més en vespres d’eleccions, perquè faig política en un partit petit que si “això és molta faena i total guanyen els de sempre”. Si faig política, és precissament per l’energia que s’encomana als carrers d’aquest país trinxat i que camina, que tot i estar enmanillat gesticula, i, malgrat els morrions, encara no parla amb tota la fermesa però xiuxiueja paraules d’esperança. Si ho faig, és perquè crec sincerament que compartint la il.lusió, la feina incansable i una estima per aquest país a prova de bomba (i de pedrades, i d’amenaces, i de pintades) amb els meus companys i companyes tot és possible.
Dissabte passat a la manifestació erem els de sempre, sí, i molts milers més. De diferents pobles i comarques, de diferents organitzacions i pensars dins de l’estima pel país i per la seua gent, és a dir des de l’esquerra d’aquest país. A molts els coneixia, a molts altres no, i a uns pocs potser me’ls aniré trobant pel camí. Ara bé, mentre els meus companys i jo, i mentre la gent que s’estima aquest país continue tenint aquesta capacitat per somriure, per enrabiar-se davant les injustícies, per tornar-se a il.lusionar, una vegada i una altra i una altra, i sobretot per seguir somiant, res estarà perdut i tot serà possible. De les fotos d’aquest post? podria posar les típiques fotos orgàniques (són aquesta i aquesta) però n’he triada una altra. La de la revolta que somriu, la de la revolta teixida a base de ràbia i tendresa. La ràbia que clama per les injustícies i la tendresa dels petits que s’incorporen a la revolta agafats als globus amb la voluntat de pujar ben ben amunt i trobar allò que acaben de descobrir; la llibertat.
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats en l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd
Al País de l’Olivera. Obrint Pas. Coratge.
Filed under: independentisme, País Valencià, 25 d'abril, il.lusió, País Valencià



Els últims a dir la seua