Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

Parada per avançar

Dir que Esquerra està en crisi a hores d’ara no és mereixedor d’un premi Pulitzer precissament. Portades i portades de premsa dedicades al mateix, i és que contra l’independentisme sempre falten mans. M’agradaria però, que el terme Crisi s’entenera a la manera grega del concepte, com una cojuntura de canvis en una realitat organitzada i que conduesquen irremeiablement a l’evolució. Aquests dies s’acumulen especialment als mitjans digital reflexions dignes de formar part de l’apocalipsi que ens deixa a tots a punt de torrar-nos a les portes de l’infern, en el millor dels casos.

Res més lluny de la realitat. Un procés congresual és complex no es enganyem però també moment de fer una parada en la voràgine diària i del calendari electoral, per endreçar casa nostra. I és només això, casa nostra. La d’una eina clau per al creixement de l’independentisme als Països Catalans, i on de ben segur que es produirà un debat profund però espere que de totes respectuós.

Fa dies que veig els mals resultats electorals a les eleccions generals de fa gairebé un mes, usats com una arma a llençar contra el del costat. No siguem ingenus. Cadascú a la seua escala, pel que ha fet, o ha deixat de fer, és corresponsable d’una derrota col.lectiva, i ara és, el pitjor moment dels possible per descarregar un cabàs de pedres contra el sostrat de la que continua essent la casa de tots.

Ens venen dos mesos i escaig de molta feina, de molta reflexió des del primer a l’últim militant, en un procés que a molts ens furtarà de ben segur alguna nit de son. Ho assumirem encantats. Esquerra ho mereix.

(crec haver dit abans que res em farà perdre el somriure, per tant riuré amb cada gag del polònia)

Levante, el mercantil (sobretot), valenciano

.. 

 ..

Diumenge de matí, un bon moment per devorar tota la premsa dominical, i tots els seus corresponents suplements. No és una novetat dir que el panorama de la premsa escrita al País Valencià és bastant deprimint i l’elecció es fa més difícil. Avui diumenge, el Levante conegut també per “el mercantil valenciano” entra a casa. A la portada, les notícies de sempre, i amb l’assassinat d’una dona a Xixona, el País Valencià ja te el tristíssim honor de ser la primera en mort per violència masclista. Un fet més dolorós d’assumir quan els jutjats de violència de gènere no estan dotats pressupostàriament de manera suficient per atendre els casos que els arriben.

M’ature en una notícia publicada a la secció “Comunidad Valenciana”. El titular resa que Carod-Rovira dota amb 675000 euros deu entitats culturals valencianes. Fins ací, cap novetat, és una notícia recorrent. Però aquesta vegada la notícia va un pas enllà i afirma que l’executiu català diferencia el català i el valencià perquè la subvenció atorgada a la Federació Escola Valenciana (responsable de les trobades d’escoles en valencià) està atorgada per a la “Promoció del valencià en l’àmbit educatiu i de prestigi social”, i acte seguit destaca que un “conegut defensor de la unitat de la llengua com és Carod-Rovira, diferencia les dues llengües”

L’animalada encara és més grossa quan a l’encapaçalament de la notícia es veu que el redactat inicial prové del “Diari de Girona”, un indret on el seccessionisme lingüístic no és precissament l’esport nacional. Supose que els redactors d’un i altre diari, que pertanyen al mateix grup mediàtic “Prensa Ibérica” han oblidat ja l’episodi amb les traduccions de la Constitució Europea, on el govern de la Generalitat ja va assumir la denominació “valencià” i la seua corresponent traducció com a pròpia. De fet Escola Valenciana és tant poc sospitosa precissament de ser seccessionista que aquest any per primera vegada hi haurà una “trobada” a la Ciutat de Barcelona (una magnífica idea) i any rere any, grups d’arreu dels Països Catalans, participen en els concerts que l’entitat organitza amb motiu de la Gira, on s’organitzen un bon grapat de concerts per tal de promocionar grups que canten en català.

Respecte a la línia del diari en qüestió, cap novetat al front. de fet en el que va d’any aquesta és la quarta notícia que es publica sobre Esquerra al Levante. L’anterior a aquesta va ser una meravellosa “esquela política” que amb una alegria poc continguda explicava que Esquerra havia perdut el “diputat valencià” (els altres 4 no importen es veu). L’anterior a aquesta, una notícia d’E2000 on publicitava el rebentó d’un acte d’Esquerra a Silla. L’anterior la manifestació il.legal convocada a la porta de l’STEPV per grups de l’ultradreta espanyolista, per tal de boicotejar la presentació del llibre “el més calent al front de Madrid” amb la presència d’Agustí Cerdà, Joan Tardà i Jordi Ramon.

Com sempre, amb la ferma voluntat d’associar Esquerra amb conflicte i posar pals a les rodes en la normalització d’un partit que amb PP i PSOE serà l’únic que representarà els valencians a Madrid. Si creuen que així ho aconseguiran ho porten clar.

solstici electoral

A aquestes hores parlar de la davallada d’Esquerra sembla que ja siga una cosa del passat, però els problemes amb el servidor de l’antic bloc, i el fet que em costara fer-me a la idea que calia començar a fer les maletes cap ací em fa retardar l’anàlisi fins ara. Fa una estoneta estava veient el Polònia on feien un gag sobre l’spot electoral d’Esquerra que deia “falten 30 segons menys perquè Puigcercós siga el nou president d’Esquerra”. No sé sap a hores d’ara com acabarà tot plegat però sí que és un reflex que sense dubte el 9 de març suposarà un canvi per a Esquerra tal i com la coneixem ara. Cap on?això ja quedarà per al congrés que es convocarà al juny.

Abans de tot això caldrà fer una petita anàlisi dels resultats electorals que ja han suggerit ,fins i tot als més graciosos algun acudit sobre Esquerra, que val a dir també que està ben trobat. La pèrdua de 280.000 vots no és cap bon resultat. També és cert que tota la pèrdua de vot no està relacionada amb la política que Esquerra ha fet o ha deixat de fer durant els darrers quatre anys. La polarització de la campanya en dos pols i la por al PP, ha provocat una pujada de l’anomenat vot útil (o vot del mal menor millor dit) que ha anat a parar al PSC. Vull creure que aquest votant que ens va fer confiança a les eleccions del 2004 i ara ha votat PSC per por a allò de “si tu no hi vas ells tornen” (que s’ha de reconèixer que és un gran slogan) no correspon al votant “mosquejat” amb el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC (em tem però, que hi ha més d’un i de dos que responen a aquesta descripció).

Un de les bones notícies dels mals resultats (sí, hi ha) és que es confirma que Esquerra fa frontera electoral amb altres partits d’esquerres. Un bon senyal en el sentit que ens deixa camp per a còrrer i per mirar de convèncer aquesta gent que la millor manera d’aplicar polítiques d’esquerres serà amb un estat propi i anar avançant cap a la posició d’esquerra majoritària que ens permeta de trencar un empat crònic al qual ens portaria de pet un pacte amb CIU (us sona euskadi?). La mala notícia és que ens fa més permeables a aquestes onades de por que acaben per fer passar un bon nombre de vots pretesament independentistes a engrosar les fileres del PSOE. També és cert que en el moment que Esquerra va assolir aquells 8 diputats del 14 de març de 2004, tenien moltissimes vots “prestats” en tant que en aquell moment de linxament sense pal.liatius contra Esquerra el “si tu no vas ells tornen” apel.lava al vot independentista.

Dibuixades les causes exògenes a Esquerra és innegable que hi ha molta part del vot perdut d’Esquerra que ha quedat en l’abstenció. En aquest punt sí que la tasca feta i no feta esdevé responsable de no haver mogut als votants fins a les urnes. Potser no hem trasmés la necessitat de participar en unes eleccions què “no són nostres” en tant que eleccions espanyoles. Curiós argument quan totes i cadascuna de les conteses electorals que es celebren estan convocades per un organisme espanyol i no precissament per la Unesco. I és cert que no tothom ha acceptat el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC i alguns dubtes que hem mostrat durant el que portem de legislatura.

Siga quina siga la causa, el procés d’autocrítica, enmig de tothom que guanya la nit electoral, ha començat des de l’endemà i els primers moviments es succeixen amb al dimissió de Joan Puigcercós de la Conselleria de Governació per dedicar-se de ple al partit. Passe el que passe al mes de juny al Congrés d’Esquerra, és ben clar que estem davant un canvi de solstici, ara que venen falles, o bé d’etapa per fer-ho més senzill. Un nou salt perquè Esquerra esdevinga percusora de la majoria social que ens portarà a la independència dels Països Catalans.

Reus, Simat, Pego, Sagunt, Benidorm, València, Gandia…

Ja feia alguns dies que no actualitzava aquest bloc. Queden molt poquets dies per a les Eleccions Generals i el volum de feina és considerable. L’altre dia parlava de la política de proximitat, i aquesta setmana val a dir que he fet un curs pràctic que no m’ha fet res més que confirmar el que vaig escriure en la última blocada. Dissabte passat em vaig acostar a Reus (Baix Camp), a la III Calçotada independentista de les JERC. Val a dir que he estat els 3 anys i hi he estat com a casa i ja és una referència en el calendari de l’organització. Aquest any a més, ha coincidit amb l’acte central de les JERC per a la campanya electoral i hi vaig intervenir a l’acte polític com a cap de llista de les JERPV per València. Primer míting fora de les Comarques valencianes, però com sempre, com a casa.

Diumenge de matí, amb el temps justet per descansar, cap a Simat de la Valldigna a la Safor, on vam fer una passejada pel monestir de Santa Maria de la Valldigna i un acte polític a la Casa de la Cultura,acompanyats de la Marina Llansana, portaveu d’Esquerra i diputada al Parlament de Catalunya. El monestir val a dir que està considerat pel nou Estatut Valencià segons l’article 57 com a “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del poble valencià” (el que no deixa clar sí que indistintament de la confesió de cadascun dels valencians). No té res a veure aquest misticisme, però, en què l’acte estiguera cobert per la televisió pública dels valencians, Canal 9 (podreu trobar el video ací) sinó que és compliment de la junta electoral que ens atorga 1 minut d’informació per a tota la campanya. No els hem tornat a veure…continua el boicot.

Dilluns, cap a la Marina. De camí mostres de l’agressió bestial que pateix el territori a la Marina, amb l’esperança que l’aprovació de la llei del sól ature la barbàrie. La necessitat del certificat de suficiència hídrica i l’obligació de la reserva del 30% del sól per a VPO ha tret les ganes o la intenció d’especular a moltes desenes d’especuladors. A Pego, primer acte d’una secció local nascuda la vespra de la nit de Nadal del 2007. Comencen fort, i apostant per un nou model de poble, que entre Carlos Pasqual (a la pressó descanse) i el tripartit (urbanització de la Penya-roja dixit) han posar al límit.Al centre cívic del Port de Sagunt, dimarts, havia alguna cosa diferent. Molta gent a l’acte disposats a no deixar-se prendre’s el pél pel vot útil. Com es pot votar a algú perquè no mane un altre, sabent que ni farà el que tu necessites ni com tu necessites. Comença a entreveure’s que es trenca la paret i que els prejudicis cap a l’independentisme cauen. En aquella sala hi havia un bon grapat de gent castellanoparlant que desacomplexadament feien un pas cap endavant.

El final de la setmana ha sigut bastant mogudet. Dijous, ens van impedir de fer l’acte polític previst a Silla per a la campanya electoral. Uns individus, membre d’e2000 van colapsar l’entrada increpant els assistents i van impedir que l’acte es desenvolupara amb total normalitat. El més greu de tot plegat és que en l’aldarull hi havia el regidor que la formació feixista té al poble. De tota manera fan tard, la batalla per la normalitat d’Esquerra al País Valencià està guanyada i ho veiem cada dia en actes, i passejades pels mercats.

ps: el bloc el tinc una mica penjat, ho reconec. El twitter sí que va al dia

Bloc de campanya (II): activitat frenètica i parada sobtada

oleguer fora del Regne de València

Per recolçar (sic) al terroristes de Juana

Per estar a favor dels Països Catalans

Per atacar i promoure el boicot a l’empresa valencia Kelme (Sic)

Diumenge a mitja tarda, i jo en pijama. Avui havia d’estar amb els meus companys a Albalat al Camp de Morvedre, en la segona edició del dia de l’arbre, però un refredat incipient m’ha retingut a casa. Tot i així la primera meitat del cap de setmana ha sigut trepidant. Divendres vaig acudir a Simat de la Valldigna a la presentació del Joan Serra, com a candidat a l’alcaldia per Esquerra

La sala d’actes de la casa de la cultura va quedar petita per a l’estima de la gent cap a la gent d’Esquerra. El Joan ja va ser regidor de Simat, per una agrupació anomenada Arc Iris, i ara, junt a la Maria Mogort, regidora de Simat en l’actualitat, encapçalara una llista jove i implicada en els problemes clau de la comarca, la línia d’alta tensió, l’especulació o els problemes pels quals passa el sector de la taronja en els últims anys. La rebuda de la gent a Simat, fa que siguem molt i molt optimistes de cara al maig. Cada vegada creix l’adhesió arreu a un projecte independentista, republicà i profundament d’Esquerres, però fet per persones per a les persones.

Mentre escric aquestes ratlles, ha començat el partit entre el València i el Barça, el dia que fa un any, estava a Barcelona en la manifestació de la Plataforma del Dret a Decidir, que avui a iniciat una campanya de recollida de signatures, que el seny em fa esperar que siga conjunta amb la Plataforma Sobirania i Progrés que ja ha assolit els 10.000 signants. En saltar a la gespa, l’Oleguer ha sigut escridassat per alguns energúmens, supose que els mateixos que han distribuit pamflets plens de mentides (foto) en l’entrada al camp. Com a barcelonista em fa vergonya i ràbia, però com a ciutadana de la Ciutat de València, infinitament més. Des d’aquí tot el suport a l’Oleguer, en aquests dies de linxament, des de València, des de l’altra València, encantada d’acollir-lo al seu esguard.

ps: En Cesk Freixas estrena bloc. Sort i endavant

Bloc de campanya (I) comencem fort: l’evolució imparable

Avui, el dia següent que el butlletí oficial de l’Estat (espanyol) publicara les candidatures que concorreran a les eleccions generals és un bon dia per iniciar un bloc de campanya. Esquerra com és evident concorrerà a les eleccions al Congrés i al Senat a les 8 circumscripcions dels Països Catalans, tot i que a les illes ho farà dintre d’Unitat per la Illes.

Ja fa dies que anem de bòlit, l’arribada del llibre “el més calent al front de Madrid” ha fet que ja hagem arribat a pobles i comarques amb el relat de 4 anys de feina al congrés per una nació completa i més justa. Ara arriba el torn de la presentació de la candidatura d’Esquerra del País Valencià de la qual tinc la sort de formar-hi part, amb la voluntat de seguir avançant en la consolidació de l’independentisme al País Valencià. Serà demà mateix a les 7 de la vesprada al Palau de l’Exposició de València.

Abans però, a Sueca nova presentació de “el més calent” amb la participació d’Agustí Cerdà, president d’Esquerra-País Valencià i Vicent Amanç Viel, regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Sueca.

El més calent… al front de València

Independentment del seu color polític, els sorolls quotidians de les seus d’un partit polític són més o menys comuns; telèfons, impressores, algun renec de tant en tant, més telèfons. A la seu d’Esquerra de València, de tant en tant però, afegiem el soroll de les rodes d’una maleta, la de l’Agustí que anava o venia dels seus viatges a l’ou de la serp, el cau del llop o simplement digue’m-li Madrid. Dels 4 anys a Madrid hi ha hagut batalles ideològiques enceses en flama, i batalletes que després han plenat d’anecdotari el nostre treball, però sobretot de munició per al treball de camp, de la gent del territori, en la lluita sense treva a l’hora del tallat

De tot plegat, n’ha ixit, per tossuderia probablement, “el més calent…al front de Madrid” (ed. Meteora) d’autoria col.lectiva entre tots els integrants del grup Parlamentari d’Esquerra a Madrid durant la legislatura. Del “blancanieves i los siete enanitos” (la imatge de Joan Puigcercòs com a Blancaneus i el tardà com a nan no te preu) a plantar cara amb el “mireme a los ojos, yo no me siento espanyol”. El bienni progressista i el bienni negre protagonitzat per un bambi “soso” allunyat de dels vicis del PSOE d’anys ençà, a acabar essent la versió del Felipisme 2.0.

Ahir més d’un centenar de persones ens vam trobar a la seu de l’STEPV-Intersindical Valenciana a la presentació del “més calent…” on hi participaven l’Agustí Cerdà, el Jordi Ramon i el Joan Tardà, acompanyats del Joan Barres, cap de llista d’Esquerra al Congrés per València i de Gonzalo Anaya, que amb 93 anys ni hi ha blaver que l’ature com tampoc ningú ha pogut aturar la seua tasca com a pedagog des dels seus profunds valors republicans. A fora, més del de sempre, una colla d’individus de la ultradreta espanyolista amb alèrgia a la lletra impressa i a la pluralitat d’idees. Davant això, només hi ha un camí, feina i més feina per seguir construint la majoria social.

De vesprada, vaig fer cap a Faura, al Camp de Morvedre, on es presentava la primera secció local de les Valls fruit de la tasca d’Esquerra del Camp de Morvedre. Al triplet de diputats del matí, s’afegia el Domènec Garcia, company de les JERPV i nou president de la secció local d’Esquerra de Faura. Amb la sala plena, com al matí, amb més d’una seixantena d’assistents, i amb gent d’empeus, com també al mati, iniciàvem una nova aventura després de les municipals on la candidatura d’Esquerra va quedar molt a prop d’assolir la representació a l’ajuntament. Als companys de Faura vull desitjar-los tota la sort. A Faura va nèixer la primera “línia” en valencià (educació completament en valencià), no és sorprenent doncs que siga punta de llança en la consolidació magmàtica i sense retorn (com la va qualificar Joan Tardà) de l’independentisme a casa nostra.