Fent campanya contra els meus? a mi no m’hi trobareu

Avui ha començat la campanya per tal d’explicar les propostes dels diferents equips que presenten candidatura a dirigir Esquerra durant els propers 4 anys. Tot i això, ja he pogut assistir, des de fa temps, atònita, a tot tipus de desqualificacions cap a un procés intern que hauria d’estar basat en el debat de les idees i les propostes per fer d’Esquerra un partit més fort, i més preparat per cobrir la propera etapa de la lluita per la independència. Algunes, em preocupen en especial com l’erosió que s’ha fet de l’òrgan més important d’Esquerra, el Consell Nacional, que acaba per atacar frontalment la peça fonamental d’Esquerra: la seua gent al territori qui és qui escull la majoria dels membres del consell.

En tot aquest rebombori ja vull deixar clar des d’ara que no m’hi veureu. Amb la pila de temes que es poden tractar per tal de millorar Esquerra, no hi ha lloc per a insinuacions, ni mans negres ni res paregut. A cas, un militant d’Esquerra té por de les seus decisions?. És legítim defensar l’opció que creiem millor per dirigir d’Esquerra, però sempre sense perdre l’horitzó. No cal ser massa espavilat per veure que el dia 15, 16 o 17 de juny, haurem d’estar preparats per seguir assumint reptes com a partit, i també com a país. I només hi ha una manera de fer-ho. Junts.

Aquest article fa uns quants dies que em volta pel cap, però per unes coses i altres encara no havia tingut temps per publicar-lo. Des de llavors, dos fets que em van refermar-me en la necessitat de fer una campanya mirant endavant i no als costats. El primer, la publicació d’un article del Pere Aragonès a l’AVUI amb el títol Campanya en Positiu (aquí en PDF), que compartesc de cap a cap. L’altre punt, també afecta a Gent d’Esquerra, i és el canvi de data de l’acte central que hi havia previst per al dia 17 i que finalment serà el dia 24. Una vegada més, algú ha mirat cap als costats o cap a sí mateix i ha perdut la justa mesura de les coses contraprogramant amb un altre acte. Crec sincerament que s’equivoca si creu que li reportara alguna cosa.

Ja fa un bon grapat de setmanes que, per molts motius vaig escollir Gent d’Esquerra, l’opció que crec que representa millor el que vull que siga Esquerra els propers anys, i aquesta voluntat de fer una campanya i treballar en positiu n’és un. Amb els pas dels dies, sé del cert que l’opció és la bona. Però sempre amb una cosa al cap; el dia següent del Congrés. No volguem veure coses que no són, malgrat la disparitat de criteris en moltes coses, hi ha moltes més que ens uneixen que no que ens separen, i són aquestes les que precissament ens fan més forts.

Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

De Sant Jordi a la Diada

Aigua? Per a sempre

Aquests dies, les portades de la premsa del Principat sobretot, van ben plenes de titulars relacionats amb la severa sequera que patim arreu dels Països Catalans. El projecte del Conseller Baltasar de transvassar aigua del Segre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona ha acabat per encendre totes les alarmes dels moviments socials de la zona i de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, perquè de nou s’albira la confrontació entre territoris.

La confrontació Barcelona-Lleida només està provocada (qui sap si premeditadament) per aquells qui no tenen un model de país clar. Perquè a més no es tracta només de Barcelona i Lleida sinó que els problemes hídrics afecten al conjunt de les conques internes del Principat de Catalunya, és a dir a uns 5,5 milions de persones. I és més que evident que l’aigua del Segre no pot solucionar el problema a més de suposar una hipoteca bestial per a les terres de lleida. A més, per molt que es promoga com una captació temporal no podem ser aliens a l’impacte que suposa per al ciutadans de les comarques afectades.
.
La política transvassista al segle XXI no és vàlida, perquè hom acaba depenent com a solució de la mateixa causa del problema que et provoca l’escasetat. Si no plou d’una manera tant continuada i acusada, no plou enlloc. Sinó una visita a la desembocadura del Riu Segura (amb arribades puntuals d’aigua del Tajo) aniria bé per veure com està a zona. El cas del Roine és encara més clar. Allunya del Principat les tensions internes per la gestió de l’aigua però estem parlant de més de 700km de canonades, i a més el punt d’inici està situat en una de les zones de més pressió urbanística de l’Estat Francès que evidentment s’alçarà en armes. I per cert, abans de fer la proposta algú ha preguntat als francesos?

Al final de la correguda tot bé de la manca històrica d’un projecte hídric clar que no es pot fixar amb un sol govern de torn, sinó que ha d’estar basat en un pacte entre totes les forces politiques del Principat en un principi, però seria molt més interessant que es fera extensiu als Països Catalans, sobretot entre Pais Valencià i Catalunya ja que pateixen problemes hídrics semblants a seu territori. El cas de les Illes és diferent ja que van començar abans amb una poltica hídrica més clara amb les dessaladores. Sense una aplicació efectiva d’una nova cultura d’aigua, responsable i per a tothom, acabem essent víctimes del trencament de la cohesió nacional.

Quan es va aturar el transvassament de l’Ebre, els valencians vam patir una pressió brutal perquè ens havíem oposat a un projecte “que daria vida a la comunidad”, i ens convertia en insolidaris i lladres en la nostra casa. Tot i això ens vam plantar i vam acompanyar els companys de les Terres de l’Ebre en el seu camí i en les darreres etapes de la Marxa per l’Ebre, i ho tornariem a fer, igual que ens vam plantar de nou amb el transvassament del Xúquer al Vinalopó. Ara és responsabilitat de tots fixar una nova cultura de l’aigua que acabe amb l’encabronament entre comarques del mateix país i faça canviar allò de “agua para todos” per l’aigua per a sempre. Molts experts ja han dit que els grans guerres del segle XXI seran per al possessió de l’aigua. No ens despistem.

Abstenció? perquè?

 

 

Aquest matí tenia a la bústia el “kit del no votante” del PSOE. Només l’he rebut jo a casa per tant és un enviament de publicitat adreçat al nou votant. T’encoratja a tirar el flyer on no hi ha cap mena de proposta al fem. Per una vegada faré cas.

En aquesta recta final de campanya, l’abstenció ha centrat el debat polític arran de les declaracions del cap de comunicació del PP on descobreix que esperonen l’abstenció per evitar la victòria socialista. No em sorprén perquè es veu que les seues polítiques ultres només han servit per consolidar un espai del seu electorat però no per accedir a nous votants i així és realment dificil assolir una majoria. Per altre costat una participació de més del 70 o 75% dels votants abocaria a una majoria absoluta del PSOE. Mal negoci també

El PP, l’extrema dreta, i alguns col.lectius independentistes demanen l’abstenció per al proper 9 de març. Tot i que respecte qualsevol opció de vot, com no podia ser d’una altra manera, no ho entenc. Cas a part hi ha el cas d’ANB i el PCTV que demanen l’abstenció per obligació després de la seua il.legalització preventiva basada en no sé sap ben bé el què i que atempta d’una manera clara contra persones que no han comés cap mena de delicte.

És cert que unes eleccions espanyoles, són això, espanyoles i per tant es fàcil caure en allò de “què hi anem a fer a Madrid?”.Primer haurem de decidir quines eleccions són espanyoles i quines no, perquè de moment (i els independentistes ja treballem perquè això canvie) estan totes i cadascuna regides per l’ordenament legal espanyol i en el cas europeu directament tries diputats de l’Estat Espanyol en circumscripció única.

Em costa d’entendre que un independentista faça campanya per l’abstenció quan hi ha grups independentistes (dubte que hi haja algú més independentista que ells) que malden i pateixen pressó per voler participar en unes eleccions que els d’aquí, dels Països Catalans rebutgen perquè no els són pròpies, i acaben per augmentar les majoria espanyoles que actuen contra els ciutadans i ciutadanes dels PPCC.

És cert que anar a Madrid fa mandra i que els independentistes hem s’aspirar a anar per no tornar-hi mai més a no ser que ens agrade fer turisme a l’estranger. Mentre això no passa a Madrid se’ns hi ha perdut tot, i encara hem recuperat poca cosa.

La política de les persones

Diumenge a la vesprada. Arribe a casa després de l’últim acte de la setmana a Simat de la Valldigna. Després d’una estona sona el telèfon,i a l’altre costat de la línia una tia-àvia busca confirmar que seré candidata d’Esquerra Republicana al Congrés per València. Ho ha comentat entre la família i un segon familiar confirma el seu vot republicà. El vot familiar es mobilitza. Fins a l’arribada de la petita Maria fa quasi 5 anys, sempre he estat la petita (val a dir que li cedesc el lloc encantada) i encara sobta que treballe per una opció política i que formaré part de la candidatura d’Esquerra al Congrés dels Diputats que veuen de lluny i des de la tele.

Cada vegada que faig una escapada al poble del meu pare, a Llíria al Camp de Túria i visite a la tieta em trobe amb al mateixa pregunta: Guanyarem? Inevitablement sempre somric. Més de 75 anys i encara busca guanyar. Avui em comenta que ha vist la plaça de bous de València a vessar pel míting del PSOE. És cert que la imatge és molt impactant i que em recorda a algun dels 25 d’Abril a què anava abans de la prohibició d’usar el recinte.

Després de desitjar-me bona campanya i deixar-me caure l’altra afirmació inevitable “a veure si véns a Llíria prompte”, m’asola una reflexió gens supèrflua sobre les campanyes i la política en general. Sempre he dit que la part que més m’agrada de participar de la tasca d’un partit com Esquerra és viatjar pel territori i conèixer a la gent. De fet acumule ja durant aquesta campanya uns grapat de centenars de kilòmetres i he visitat un bon nombre de llocs i els que encara queden fins al dia 8 de març, però també és cert que una imatge com la de la Plaça de Bous impacta encara que darrere no hi haja res i només siga cartró pedra per plenar portades.

És cert que de moment és una opció obligada pel boicot total dels mitjans, però però en tot cas cal mantenir aquell caire de proximitat per no caure en la desconnexió de de la realitat, i mantenir-la en el temps fora de períodes electorals (si es que les campanyes s’acaben en algun moment). És llavors quan s’acaben regalant xecs a tort i a dret i provocant desafecció política en la societat. Sense el contacte permanent amb la gent perd bastant sentit la feina que fas si no repercuteix d’una manera clara en les necessitats de les comarques. Aquesta feina de proximitat no va lligada al tamany del partit sinó a la concepció de la seua funció en la societat.

No tenen gaire sentit les grans festasses de milers de persones, si no pots posar cares i ulls i gent i somriures a cada passa endavant. Construir una majoria social per a un referèndum és una tasca extremadament complicada, però gairebé impossible sense acudir a la gent. Es poden cometre errades i ens entrebancarem més d’una vegada com a bons humans en la mateixa pedra, però també es cert que ens alçarem sabent cap a on continuar caminant.

De port i renúncies (II) de trens que s’avarien

Fa pocs dies que el TGV ha arribat a Barcelona no sense un bon pilot de retards,problemes i maldecaps. Ara el primer repte serà que els seus passatgers puguen agafar el tren a hora donats els retards persistents en la xarxa de rodalies que encara arrossega les mateixen deficiències estructurals de sempre. Any rere any les inversions que ara es venen com el gran esforç inversor del govern espanyol i que només suposen el compliment de la llei, queden sense executar.

Al País Valencià els trens de rodalies tenen una freqüència en hora punta de mitja hora. No és el pitjor que passa. De fet encara hi dues línies de rodalies que no coneixen el que és la línia elèctrica i encara ara, 21 de febrer de 2008 funcionen amb gasoil. Són les línies que van cap a Caudiel i la que funciona fins a Quart de Poblet. Tot i això les insistents demandes pressupostàries continuen sense acomplir-se.

La dèria pel tren no és gratuita. Si volem defugir d’un model de saturació viària és absolutament imprescindible teixir una xarxa de ferrocarril eficient i ben estructurada que connecte els punts clau del País Valencià. Aquí tenim les línies de tren entre Xàtiva i Alcoi i entre Gandia i Dénia absolutament claus per a l’estructuració dels eixos demogràfics i industrials del país com són les comarques centrals. No pot ser que encara entre Xàtiva i Alcoi dos punts claus de les comarques valencianes estiguen connectades per 4 trens diaris i un traçat de via única sense manteniment que provoca continues avaries i col.lapses de la zona del traçat.

Connectar el País Valencià, és clau per a l’articulació dels Països Catalans. Avui i ara encara hi ha un tram de 10 kilòmetres de via entre Castelló i Tarragona que és de via única i que suposa un coll d’ampolla per a la connexió dels diversos territoris de casa nostra i casa nostra amb el món. A més no és tolerable que per arribar a Europa s’haja de passar per Madrid. És irracional que per anar de València a Barcelona la ruta de TGV siga València, Madrid, Saragossa, Lleida,Tarragona, Barcelona sense un enllaç que articule tota la nostra xarxa comercial amb Europa i el món que al cap i a la fi és on es juga la nostra partida i el nostre futur que desembocairremeiablement en la consecució d’un Estat propi.

Mentre la majoria social que ens porte cap a la Independència es vaja construint, és més necessari que mai tenir un grup parlamentari fort a Madrid que vetlle per totes aquestes necesstats. Descolapsar i alliberar de peatges la prehistòrica AP-7 també té a hores d’ara caràcter d’urgència davant el colapse de les nostres infraestructures. Tampoc costa tant executar partides aprovades a costa d’un superàvit assolit contra els nostres interessos.

petits canvis i grans notícies

En un primer moment, m’he vist tentada de titular aquest post “es busca candidat d’Esquerra atrapat a l’Euromed”, però el post publicat pel Joan Ridao al seu bloc em tranquil.litza i em confirma que ha sobreviscut al caos ferroviari, i que seguirà en la tasca durant els pocs o molts dies de campanya que queden. Ja se sap com les gasta la Ministra i que en la seua fatxenderia quotidiana no contempla acabar amb l’asfíxia premeditada a què ens sotmet als ciutadans dels Països Catalans. No és casual, una nació al s. XXI requereix d’autoreferències entre els seus membres, i que millor per evitar-ho, que negar-los uns mitjans de comunicació nacionals i unes comunicacions com toca?

És cert que avui a Sueca feia un dia grissot, d’aquells que ni plou ni deixa de ploure, amb una humitat que arriba a la molla de l’ós. A molts kilòmetres d’allà, mentre un bon grapat de gent d’Esquerra i les JERC acabàvem amb un parell de paelles a dins d’un sequer, a Kosovo naixia un nou estat. Tant fàcil com una declaració del parlament de Kosovo, i tant complicat com anys i anys de batallar sense descans per aconseguir-ho amb la màxima contundència possible, una majoria social al favor d’un nou estat. Bon dia Kosovo!

A mitja vesprada, i de tornada a València, m’assabentava de la mort del Secretari General de la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià, Joan Brusca de només 50 anys, al congrés de la Unió de Pagesos mateix. Un mal gest d’un cor lliutador que li ha acabat per prendre la vida. El tràfec d’aquests dies m’ha fet tirar mà del twitter (gran potenciador de la capacitat de síntesi) i també em quedava pendent de desitjar una ràpida recuperació al candidat de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida. Malgrat la disparitat de criteri polític, hi ha coses que estan molt per damunt.

Al final de la vesprada encara em quedava un repte pendent. Ja fa moltes setmanes que m’havien advertit que l’arquitectura del bloc donava problemes a l’hora de visualitzar-lo correctament. Vull agrair al Francesc Gelabert, que desbordara les meues aptituds informàtiques sobre llenguatge HTML basades en “l’intro-intro, escape-escape” i s’encarregara personalment de la reforma d’aquest bloc. Una nova etapa d’aquest petit espai. Ara el repte serà continuar dotant-lo de contingut any i mig després.