De vagues i retallades

El passat dijous, segurament contra pronòstic, la Vaga General va tenir un bon seguiment ciutadà. Malgrat els intents del PP per tal de maquillar-ho pel “treballat” mètode d’encendre l’enllumenat públic a migdia, allà on va poder, per falsejar el consum elèctric (broma que pagarem tots nosaltres per cert) el ben cert és que especialment el teixit industrial i el transport de l’Estat van quedar aturats. Almenys on vaig estar jo ajudant amb els piquets informatius dels sindicats, al centre de València, a més dels manifestants i dels qui treballaven al comerç (caldrà saber quants obligats pel piquet empresarial) no hi havia ningú.

Les massives manifestacions que es van produir de vesprada (jo no n’havia vist una de tant gran), són una mostra més que aquesta societat es comença a muscular contra unes retallades sense precedents. Aquest post, però, no parlarà només de les retallades econòmiques, bestials a l’Estat, i no menys escandaloses al País Valencià, sinó de retallades de tot tipus. Al dia següent de la vaga, amb una certa satifsfacció al cos (a més del cansament) a l’hora de dinar arribava una nova indigestió: els pressupostos generals de l’Estat. Per als intrèpids, es podran perdre entre els nombrosos capítols i partides, però ens quedarem amb una cosa menys palesa, i segurament més greu, les pretensions que hi ha al darrere del text.

“Pressupostos en cooperació i dependència a zero”, resen els titulars. Justament en aquest moment en què correm el risc que el rics siguen més rics i els pobres més pobres és una autèntica barbaritat retallar la cooperació, i ho és més encara coartar d’aquesta manera un dret social adquirit: el de l’atenció a la dependència. Amb aquests pressupostos els valencians perdem 25 milions d’euros per a atendre a uns dependents oblidats sistemàticament pel govern valencià, i ara què?. Curiosament les retallades s’acumulen en elements claus per a mantenir la cohesió social, com l’eliminació també del fons d’integració per als immigrants que servia per parar el colp de l’augment sobtat de població als nostres serveis públics. Més retallades, més atacs al serveis públics i més privatitzacions.

Aquests pressupostos a més tenen un agreujant (a més de seguir alimentant l’espoli fiscal és clar). Mentre es redueix la inversió pública, especialment en el capítol de les infraestructures (adéu corredor mediterrani i Xàtiva-Alcoi, Gandia-Dénia, i desdoblaments de la nacional com el Gandia-Oliva, claus per la nostra competitivitat), una de les partides que menys es meneja és la d’interior. Missatge rebut. Les retallades venen amb les porres, els gasos i la violència inclosa. Ja ho havíem vist als carrers però les darreres notícies de les pretensions del govern d’endurir les penes en delictes de desobediència a l’autoritat (el més aplicable i subjectiu) i en el de vandalisme (amb penes de presó, que m’agradaria saber si també s’aplicaran als qui cremen contenidors en falles o només a manifestants, sense incloure els infiltrats clar), ha estat la data per acabar-ho de constatar.

Quan parlem de retallades, hem d’anar més enllà de les econòmiques, estem en temps de retallades econòmiques, i socials però sobretot democràtiques. Ens juguem molt més que el sou a final de mes, ens juguem que poguem seguir actuant conjuntament com a societat com ho hem pogut (i segurament ho hem fet poc) fer fins ara. Ves a saber, si després dels crits de la Patronal el passat dijous exigint la regulació legal de la vaga, el 29 de març va ser la nostra última vaga com les hem conegut fins ara.Mentrestant ells van fent amnisties fiscals, per treure a la llum 25.000 milions d’euros en negre pel mòdic preu de 2500 milions (que no es gastaran segur en inspectors fiscals clar, no siga que en enganxen a algú més). Això també el violència, i aturar-los està en les nostres mans.

Filed under: l'Espanya Profunda, País Valencià, doctrina shock, repressió, retallades

#11M’s i vells temps que tornen

11 de març de 2004. Tinc 17 anys, estudie segon de batxillerat, encara no faig política. Vaig a l’institut com cada matí amb cara de son. Arriba la professora (amant de les tesis majoritàries i llavors inqüestionables ), i trenca “l’eufòria” de la parròquia un dia qualsevol a les 8 del matí amb la notícia d’una explosió a alguns trens a Madrid per part d’ETA. Hi ha molt poca informació encara, comentem la jugada i seguim la classe. Amb el canvi de classe la següent professora entra desencaixada a classe, ens pregunta qui feiem l’optativa en qüestió i ens diu que a la professora (ja deu ser jubilada) ha comentat que “els de la línia estavem a favor de l’atemptat”: estupefacció entre els companys. A les 12 del matí parem les classes, com tothom. Òbviament se’n desdiu. Ja se sap…eixos de la línia en valencià…

Comença a haver-hi informació. Creiem que és molt ràpida amb internet, perquè encara no existeix ni facebook ni molt menys twitter. Sovint em plantege què hauria passat llavors. Tinc un avantatge respecte als meus companys d’institut, és març i encara queda per a la selectivitat, però ja tinc decidit que vull estudiar periodisme. Pare atenció al que passa als mitjans, en un tema que seria una constant durant tota la carrera, doncs la comence a la Universitat de València aquell convuls 2004. El periodisme (tret d’honroses excepcions) resta en crisi aquells dies. Acudisc, en estat de xoc, com la majoria de la gent d’aquest país i les enormes manifestacions convocades pel govern. Dure uns minuts. El seu relat ja comença a trontollar amb la trobada del vídeo reivindicatiu, fa molta pudor a naftalina i em sent utilitzada. Quan arribe a casa encara m’hi sent més. Al contrari que dissabte a la nit quan som davant la seu del PP a València, fent la vetlla i alimentant-nos dels xurros i bunyols que un simpàtic venedor no ha venut a la plaça de l’Ajuntament al final de la jornada en plena setmana fallera, exigim la veritat. Al dia següent es produeix un tomb electoral.

11 de març de 2011. Twitter bull. Arriben milers de tweets des del japó. La velocitat s’ha multiplicat des del 2004 i fins i tot arriba a una certa saturació. Japó tremola i un terrible tsunami provoca milers de morts. Un gegant econòmic amb l’aigua al coll. Fem un màster accelerat de gestió nuclear. Estem setmanes pendents de la temperatura i l’estat de la central nuclear de fukushima tement el pitjor. El debat nuclear revifa i molts països prenen mesures addicional de seguretat o acceleren el tancament de les seues centrals. Ni a Cofrents, ni a Vandellós ni a Ascó passa res. A l’Estat Espanyol i per tant als Països Catalans tot segueix igual.

11 de març de 2012. Avui. Amb l’informatiu de les 15h em torne a vindre la pudor a naftalina. Fa uns dies el fiscal general de l’Estat ha afirmat que tornarà a obrir el sumari de l’atemptat, segurament un dels més jutjats de la història del terror i amb una sentència clara. Dos homenatges als ciutadans (la gran majoria estudiants i treballadors) que hi van perdre la vida. Un de l’associació presidida per Pilar Manjó, els sindicats i els actors i que com els tribunals saben que va ser responsable el terrorisme islàmic i la participació a la guerra de l’iraq. A l’altre el govern i l’AVT (majoritàtiament víctimes d’ETA), diuen voler saber la veritat. Alguns com el directe Mundo vomita de nou la teoria de la conspiració de la que va viure tant de temps per a vergonya del periodisme. De l’aniversari de la tragèdia del Japó ni una paraula, només la pròrroga de l’ús d’una central nuclear per damunt de la seua vida útil i la instal·lació d’un magatzem nuclear.

Uns 11-M’s després tinc la sensació que tot aquest temps no ha passat. La dreta ha construit un relat (amb milions i milions dedicats a estudis polítics i comunicació) i un marc discursiu. La seua major missió: mantenir-lo i que totes les seues polítiques (retallades econòmiques, democràtiques, ambientals, cíviques)  s’ajusten a aquests. Tornen temps de manipulació i mentida, de teories de la conspiració i de l’autisme més exacerbat. Avui ho he vist clar: tant els hi fa si menteixen o posen en risc la nostra seguretat. En la nostra mà està, seguir fent tot allò possible per destruir-los el marc. Només així aturarem el seu avanç.

Filed under: l'Espanya Profunda, 11-M, manipulació, teoria de la conspiració