Un país desconnectat

La imatge és extreta del bloc del Pere Aragonès, i publicada inicialment al darrer número de l’Esquerra Nacional, la revista que edita Esquerra cada setmana. Ve al pel de la designació de nou de Magdalena Álvarez com a mínistra de Foment. S’ha destacat la reacció d’Esquerra que la qualifica d’insult. No m’estranya, una vegada més s’ha perpetuat l’asfíxia en qüestió de mobilitat dels Països Catalans. Però la manca de voluntat de connectar com cal els Països Catalans ha estat una constant de tot el segle XX i XXI.

El naixement de la pròpia AP-7 digue’m-ne que és si més no curiós. El govern franquista no tenia cap voluntat de connectar Catalunya i el País Valencià, i va haver de ser el FMI qui ho posara com a condició per a arribar a acords econòmics en els primers anys d’obertura del règim. Això sí, el govern espanyol va fixar una condició sinéquanon per iniciar la infraestructura. Arribaven a la nostra vida els Peatges. Després; renovació rere renovació de la concessió. fins a l’espoli final. Així, penalitzats cadascun dels nostres productes perd competivitat en arribar a Europa. Només entre Alacant i Perpinyà ja s’han de pagar 54€ (i has de tornar pel mateix lloc). Per als ciutadans corrents, suposa un nou hàndicap de comunicació i coneixença entre els habitants d’arreu del nostre país.

Si decidírem viatjar en tren, les perpectives no són millors. Durant anys i panys s’han negat i es negaran les inversions necessàries en infraestructures ferroviàries que ens afecten en tres nivell clars. Pel que fa a les comunicacions de proximitat que són les que afecten a un gruix més important de gent i més sovint, les rodalies adoleixen d’un bon grapat de mancances. No només a l’eix metropolità de Barcelona. En el cas de València, de les 5 línies de rodalies amb què compten actualment només 3 estan electrificades, i les 5 compten amb freqüències de pas de mig hora en hora punta, fet que no les fa gens competitives com a alternativa al cotxe, que alliberaria els saturats accesos a la ciutat com la V-30 que pateix de col.lapse crònic. Menció a part, que als trams existents de via única en la xarxa de rodalies com el que hi ha entre els municipis de Cullera i Xeraco, en l’eix València-Gandia.

Pel que fa a la comunicació ferroviària de mitjana distància és potser el gran oblidat de la comunicació ferroviària. En el cas del País Valencià a més de la manca d’un teixit ben estructurat de comunicació entre ciutats importants del territori, el cas més flagrant és la manca de comunicacions estratègiques com la línia Gandia-Dénia, clau per a la connexió entre València i Alacant ja que, ara per ara, obliga a passar per territori de Castella la Manxa per arribar d’una ciutat a l’altra. Un altre dels objectius basat en unir les ciutats més importants per evitar la saturació de vies i evitar un major impacte amb el territori, topa de ple amb l’estat de línies com la Vic-Puigcerdà amb aturades constants o la que uneix El Camp de Tarragona i Lleida amb tres trens diaris en cada direcció (sempre i quan no vulgues pagar els preus del TGV)

Finalment l’àmbit de les grans distàncies mostres d’una manera més clara l’asfíxia premeditada en la comunicació entre territoris dels Països Catalans. No només es tracta de les continues fallades en el serveis dels anomenats Euromed (que no són veritablement trens d’alta velocitat), sinó de la pròpia concepció del corredor ferroviari mediterrani. Entre Castelló i Tarragona encara ara hi ha un tram de via única i ample ibèric que es converteix en un veritable coll d’ampolla. A més les infraestructures d’alta velocitat radial, concebudes des de Madrid no preveuen la comunicació entre València i Barcelona. Sense el tram entre Castelló i Tarragona i la ruta en ferrocarrils d’ alta velocitat entre les ciutats de València i Barcelona és València-Albacete-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona. Només per a intrèpids.

I què s’espera d’aquesta legislatura? El mateix que l’anterior, i de l’anterior, i de l’anterior i del final de la dictadura. L’asfíxia pressupostària per a les infraestructures aprovades políticament a les institucions pertinents. Aquí hi ha la trampa del superàvit, aprovar però no executar, i així, fins al no a l’investidura de Zapatero. Ara bé, cap problema en rebre el 80% de les aportacions de l’Estat que ara sí, venen (i no tornen) dels Països Catalans. Encara no entenc perquè els agents econòmics dels Països Catalans no aposten per la independència. Ah sí, és cert, una vegada més l’excessiva dependència dels mercats espanyols.

A Guillem

Aquests dies a València i Burjassot, s’han convocat actes de record a Guillem Agulló, assassinat fa tot just 15 per militants de l’extrema dreta un cap de setmana a Montanejos, a l’Alt Millars. Els fets em queden una mica lluny, i amb sis anys que tenia quan va passar no tinc records sobre la matança. Tot i això, 15 anys després la mort del Guillem continua ben present en tots aquells qui treballem per la llibertat dels Països Catalans, i que la força dels fets ens ha convertit en antifeixistes sense triar-ho. Cada any, al País Valencià hi ha 600 agressions vinculades amb els feixistes, algunes de les quals m’han tocat de molt a prop i han alterat una vegada i una altra el batec d’aquells qui volem un altre país per a casa nostra.

Fa pocs mesos, una altra “baralla” com els agrada titllar a la premsa aquestes agressions va acabar amb la vida d’un jove antifeixista madrileny, el Carlos. Un relat esgarrifosament manipulat de la mort d’un innocent. Una vegada més, amagar la realitat per no trobar-hi solucions, mentre altres opcions són criminalitzades fins a l’extrem per enfrontar-les a la normalitat que malgrat ells ja han assolit.

Aquells qui van matar al Guillem, avui estan al carrer entre nosaltres. Continuen al mateix lloc i fins i tot gossen presentar-se a unes eleccions amb les mans tacades de sang. A nosaltres ens queda el deure de no oblidar, pel Guillem i perquè ningú menys haja de patir el dolor de la intolerància.

Us deixe l’enllaç a un altre article sobre els 15 anys de la mort del Guillem

i la crisi del PP on és?

Aquests dies de linxament indiscriminat (compte militants d’Esquerra, podeu ser portada en qualsevol moment), perquè ningú para l’orella en el què passa al Carrer Gènova de Madrid?. Serà que el PP no amenaça l’establishment i per tant no és un problema a combatre amb la intensitat d’una plaga de llagostes?.

Bloc de campanya (II): activitat frenètica i parada sobtada

oleguer fora del Regne de València

Per recolçar (sic) al terroristes de Juana

Per estar a favor dels Països Catalans

Per atacar i promoure el boicot a l’empresa valencia Kelme (Sic)

Diumenge a mitja tarda, i jo en pijama. Avui havia d’estar amb els meus companys a Albalat al Camp de Morvedre, en la segona edició del dia de l’arbre, però un refredat incipient m’ha retingut a casa. Tot i així la primera meitat del cap de setmana ha sigut trepidant. Divendres vaig acudir a Simat de la Valldigna a la presentació del Joan Serra, com a candidat a l’alcaldia per Esquerra

La sala d’actes de la casa de la cultura va quedar petita per a l’estima de la gent cap a la gent d’Esquerra. El Joan ja va ser regidor de Simat, per una agrupació anomenada Arc Iris, i ara, junt a la Maria Mogort, regidora de Simat en l’actualitat, encapçalara una llista jove i implicada en els problemes clau de la comarca, la línia d’alta tensió, l’especulació o els problemes pels quals passa el sector de la taronja en els últims anys. La rebuda de la gent a Simat, fa que siguem molt i molt optimistes de cara al maig. Cada vegada creix l’adhesió arreu a un projecte independentista, republicà i profundament d’Esquerres, però fet per persones per a les persones.

Mentre escric aquestes ratlles, ha començat el partit entre el València i el Barça, el dia que fa un any, estava a Barcelona en la manifestació de la Plataforma del Dret a Decidir, que avui a iniciat una campanya de recollida de signatures, que el seny em fa esperar que siga conjunta amb la Plataforma Sobirania i Progrés que ja ha assolit els 10.000 signants. En saltar a la gespa, l’Oleguer ha sigut escridassat per alguns energúmens, supose que els mateixos que han distribuit pamflets plens de mentides (foto) en l’entrada al camp. Com a barcelonista em fa vergonya i ràbia, però com a ciutadana de la Ciutat de València, infinitament més. Des d’aquí tot el suport a l’Oleguer, en aquests dies de linxament, des de València, des de l’altra València, encantada d’acollir-lo al seu esguard.

ps: En Cesk Freixas estrena bloc. Sort i endavant

dos homes i un destí

Si per casualitat algú llegeix el twitter que acabe d’iniciar, haurà comprovat que efectivament aquest no és un post amb un petit diccionari dels nous formats de comunicació a internet. Hauré de demanar disculpes per les expectatives no resoltes (queda pendent per al proper post evidentment),però he trobat una foto que m’ha fet canviar els plans sobtadament.

Camps i Garcia-Gasco, Garcia-Gasco i Camps, dos homes i un sol destí?. En les darreres setmanes els bisbes i arquebisbes com la resta de partits polítics (o altaveus de partits polítics) han iniciat la campanya electoral, clamant al cel (mai millor dit) contra els qui “negocien” amb terroristes o defensen els drets de les dones a decidir sobre el seu propi cos amb la reivindicació d’un avortament lliure i gratuit.

Té certa gràcia, quan ells mateixos van fer costat a les negociacions entre el govern d’Aznar i ETA, que ara utilitzen les creences de la societat per a fer la “mitinada de diumenge” en favor d’una força política concreta (diuen que no, però és que la resta de candidatures són sospitoses d’haver caigut en un pecat com a mínim de la encíclica).

I encara és més gloriós exigir el dret a la vida en contra de l’avortament quan blasmen de l’us de preservatius que podrien evitar milions de morts per la sida arreu del món. I davant tot això “besamans” i a genollons trobem la candidatura en ple del Partit Popular disposada a competir amb “monseñor” a demostrar un major ultraespanyolisme retrògrad. Doncs ara per ara no sé qui guanya. Coses de tenir la mateixa meta, uns recuperar el govern i els altres no perdre la cordura…dic el concordat.

Iniciem una campanya i el ministre Clos s’emprenya

Com ja vaig comentar en una entrada anterior, els internautes catalans o els membres de la catosfera, com vulgueu, hem iniciat una campanya contra el Plan “Jóvenes en Red” que regala dominis .es als “espanyols” menors de 30 anys. Darrere d’aquest pla no hi ha la més mínima intenció de facilitar l’accés dels joves a internet en un Estat on tenim unes de les tarifes més elevades d’accés a internet.

Doncs bé, llig al bloc del Saül Gordillo lluny de baixar “del burro” i assumir que a l’Estat Espanyol hi ha més realitats (de moment fins que acabarem de construir la majoria social i marxem) que el .es i que les webs no només han d’estar en castellà sinó que hi ha més llengües a l’Estat, el ministre postula i afirma: “els que volen el .cat ja tenen la Generalitat”. A veure, parem màquines. Jo estic a València, i tinc un bloc amb domini. CAT i el meu president (encara que em pese sobremanera) es diu Francesc Camps, un individu que té la mateixa sensibilitat cap al domini.cat que la que tinc jo cap a Marina d’or més o menys.

Les declaracions bastant irritades no tenen ni cap ni peus, perquè el senyor Clos si tant d’interés té en les noves tecnologies, hauria de saber que el domini .cat ni el gestiona la Generalitat ni cap institució pública dels Països Catalans, sinó que és competència de la Fundació.Cat creada precissament per això.

Bon senyal que la campanya comença a tirar amb força.Prompte passarà dels 100 adherits i la seua causa al Facebook comença a tenir suports a bon ritme. Ja ho deia l’altre dia, no s’hi val a vendre una campanya publicitària del domini .es com a un pla de foment de les TIC. Senyors del ministeri, no s’enfaden, però de veritat pensaven que colaria?

Aquelarre a Madrid

 

El passat dia 30 a Madrid hi havia convocada una trobada de famílies catòliques. Fins aquí res paranormal en el dia del senyor. L’entrada en acció de personatges com Rouco Varela, Agustín Garcia-Gasco, i Kiko Argüello (el dels Kikos..si si) van acabar per convertir la trobada en un aquelarre ultra amb la participació estelar de Benet XVI (àlies Ratzinguer Z). Les reminiscències d’altres èpoques no eren poques i els tics més bé els mateixos. Per a mostra un botó. L’actual Cardenal de València, Agustín Garcia-Gasco, ha fet desaparèixer l’accent de Gascó, no fóra cas que se’l titllara de rojo i separatista per tenir un cognom català. Us sona un tal Serrano i Sunyer (que no súñer, sic)?

La mateixa setmana en el bisbe de Tenerife havia assolit l’estat de “glòria” després de dir que els joves provoquen els abusos sexuals que pateixen, i quan hom pensava que no es podia anar més enllà, la jerarquia catòlica ens ha demostrat una vegada més la seua capacitat “eterna” de superar-se i pujar uns quants punt més el seu nivell de “burrera”.

El porprat Garcia Gascó, sense tallar-se ni un pél, va pontificar sobre la dissolució de la democràcia en dir que l’aprovació de lleis com la del matrimoni homosexual, la de l’avortament o l’assignatura d’educació per a la ciutadania no compleixen la constitució (sic) i condueixen a la dissolució de la democràcia. És de sainet que un individu que forma part de d’una jerarquia eclesiàstica que es basa en sufragi censitari entre fumata i fumata done lliçons de democràcia a la resta.

Què hi ha més democràtic que estimar lliurement amb qui formaràs la teua família més enllà de convencionalismes eclesiàstics derivats de la histèria de deixar de ser espina dorsal d’un estat teòricament laïc?. En una cosa si que estic d’acord. La família importa, com a núcli de solidaritat i afecte més proper a cadascú de nosaltres, indistintament de si està formada per un pare i una mare, un pare, una mare, o dos pares o dos mares. Això tant hi fa. També és d’agrair el gest dels col.lectius de cristians de base que s’han plantat davant l’aquelarre de l’altre dia a Madrid. No mereixen ser equiparats amb els “grans demòcrates” que impedeixen exercir el dret d’apostasia (com passa a València) als seus adeptes. Sort que a servidora li van deixar escollir lliurement, i amb coneixement de casa si volia ser part de l’esglèsia catòlica. M’he estalviat un munt de papers i alguna visita al jutjat.

 

Nous servei d’aquest bloc: He afegit l’Snap Shot a aquest bloc. Si passeu el ratolí per damunt dels links us mostrarà una previsualització de la pàgina, i un llistat d’enllaços RSS en el cas dels blocs a més de la possibilitat de subscriure-us (podrieu triar entre les dues opcions amb les icones de dalt a l’esquerra de la finestreta). A més en el cas que els links siguen a videos del youtube es podran visualitzar a la mateixa finestreta per fer-ho més àgil.

A més he afegit un nou apartat dels enllaços al trackback d’aquest bloc amb el títol el teu bloc i la teua blocosfera. Allà trobareu les webs de tots els recursos que he anat afegint al bloc i alguns agregadors i rànquings. Si passeu el ratoli per damunt a més de la captura de l’Snap Shots trobareu una breu descripció del contingut de cada recurs

 

Carta oberta al senyor Ferran

M’he vist obligada a publicar aquest post perquè vosté no accepta comentaris al seu bloc, potser és que no li agrada que el repliquen. No patisca: jo sí que els accepte així que reste oberta a qualsevol comentari. Fa uns dies que no puc deixar d’estar sorpresa per les seues declaracions.

Estic bé de salut, no tinc cap mena de crostra enlloc, i ni tant sols m’ha pujat la febra per culpa de cap deliri independentista. De fet, ni tant sols puc tenir crostres com eixes de les que vosté alerta, perquè no sóc nacionalista, sinó independentista. Vaig estar a la manifestació del passat dia 1 de desembre a Barcelona, amb els meus companys d’arreu desplaçant-me des de València, perquè les infraestructures a casa nostra tot i no ser de rodalies no estan ben mantingudes. Fa molts anys que patim dèficits estructurals en infraestructures i en l’articulació de les nostres terres com també de la resta de comarques dels Països Catalans.

A la manifestació no vaig veure gent que demanara què feiem allà, ni cares de desorientació, i no entenc allò que diu que la gent estava manipulada, veient les seues cares. Se’ls veia bastant convençuts del que feien, i contents de la resposta ciutadana. Sí, ciutadana perquè hi havia moltes associacions de veïns i d’afectats que mantenien apassionades converses en castellà al mig d’estelades.

Vull creure que allò que va dir sobre els manifestants sobre que 6.900.00 catalans no són independentites (jo ho elevaria a 13 milions de ciutadans dels PPCC, però bé) no és cert. D’altra banda, tothom estaria a favor de la Guerra de l’Iraq o de coses molt pitjors. Entenc però, el seu enuig, perquè la formació de què es portaveu al Parlament de Catalunya ha quedat desquadrada de nou davant la societat, com els seus homòlegs valencians fa molts anys,i la seua ministra de foment a Madrid. Tanmateix no em sap gens greu que no puguen posar-li solució controlant els mitjans públics com vosté proposava, perquè vostés mateixos van fer costat a la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que ho evita despolitizant els mitjans.

El fet que m’adrece a vosté en valencià, espere que no li supose cap entrebanc ni dificultat. Tampoc forma part de cap malaltia ni cap costra, ni hi ha el més mínim rastre de nacionalisme. Simplement és normal, tant normal com nosaltres els independentistes. Un 35% segons l’últim estudi, potser massa per al seu gust, disculpe les molèsties.

M’acomiadaré de vosté subscribint les paraules d’un company, que vosté ubica dintre d’una novel.la espanyola, i tot i que les seues arrels venen d’aquella terra, exactament igual que les dels meus avis, hi ha una petita disfunció temporal perquè així siga. Això és. Vosté és un sectari, i una persona absolutament deslleial i antidemocràtica. Almenys espere tinga la decència de deixar de ser tururú tot el dia, i d’acusar a la resta de falta de maduresa. No és una amenaça, ni molt menys, només un consell.

Salut i independència (si, cada vegada falta menys per els ciutadans dels Països Catalans puguem arribar-hi, i vosté és un col.laborador nat en el nostre camí)

PS: li adjunte foto de la línia entre Xàtiva i Alcoi de via única. Així entendrà qupe volem els independentistes: viure millor.