Levante, el mercantil (sobretot), valenciano

.. 

 ..

Diumenge de matí, un bon moment per devorar tota la premsa dominical, i tots els seus corresponents suplements. No és una novetat dir que el panorama de la premsa escrita al País Valencià és bastant deprimint i l’elecció es fa més difícil. Avui diumenge, el Levante conegut també per “el mercantil valenciano” entra a casa. A la portada, les notícies de sempre, i amb l’assassinat d’una dona a Xixona, el País Valencià ja te el tristíssim honor de ser la primera en mort per violència masclista. Un fet més dolorós d’assumir quan els jutjats de violència de gènere no estan dotats pressupostàriament de manera suficient per atendre els casos que els arriben.

M’ature en una notícia publicada a la secció “Comunidad Valenciana”. El titular resa que Carod-Rovira dota amb 675000 euros deu entitats culturals valencianes. Fins ací, cap novetat, és una notícia recorrent. Però aquesta vegada la notícia va un pas enllà i afirma que l’executiu català diferencia el català i el valencià perquè la subvenció atorgada a la Federació Escola Valenciana (responsable de les trobades d’escoles en valencià) està atorgada per a la “Promoció del valencià en l’àmbit educatiu i de prestigi social”, i acte seguit destaca que un “conegut defensor de la unitat de la llengua com és Carod-Rovira, diferencia les dues llengües”

L’animalada encara és més grossa quan a l’encapaçalament de la notícia es veu que el redactat inicial prové del “Diari de Girona”, un indret on el seccessionisme lingüístic no és precissament l’esport nacional. Supose que els redactors d’un i altre diari, que pertanyen al mateix grup mediàtic “Prensa Ibérica” han oblidat ja l’episodi amb les traduccions de la Constitució Europea, on el govern de la Generalitat ja va assumir la denominació “valencià” i la seua corresponent traducció com a pròpia. De fet Escola Valenciana és tant poc sospitosa precissament de ser seccessionista que aquest any per primera vegada hi haurà una “trobada” a la Ciutat de Barcelona (una magnífica idea) i any rere any, grups d’arreu dels Països Catalans, participen en els concerts que l’entitat organitza amb motiu de la Gira, on s’organitzen un bon grapat de concerts per tal de promocionar grups que canten en català.

Respecte a la línia del diari en qüestió, cap novetat al front. de fet en el que va d’any aquesta és la quarta notícia que es publica sobre Esquerra al Levante. L’anterior a aquesta va ser una meravellosa “esquela política” que amb una alegria poc continguda explicava que Esquerra havia perdut el “diputat valencià” (els altres 4 no importen es veu). L’anterior a aquesta, una notícia d’E2000 on publicitava el rebentó d’un acte d’Esquerra a Silla. L’anterior la manifestació il.legal convocada a la porta de l’STEPV per grups de l’ultradreta espanyolista, per tal de boicotejar la presentació del llibre “el més calent al front de Madrid” amb la presència d’Agustí Cerdà, Joan Tardà i Jordi Ramon.

Com sempre, amb la ferma voluntat d’associar Esquerra amb conflicte i posar pals a les rodes en la normalització d’un partit que amb PP i PSOE serà l’únic que representarà els valencians a Madrid. Si creuen que així ho aconseguiran ho porten clar.

Falles, de nou

Aquest any les falles han sigut una mica diferents. Els valencians estem bastant acostumats a conviure amb la festa esquivant-la sense masses dificultats. L’arribada, aquest any, de companys i companyes de fora de València, m’ha fet retrobar-me amb tota la intensitat de les festes majors de la Ciutat de València. he de reconèxier que amb el temps m’he reconciliat amb una festa plena de tòpics a la qual encara li queden un grapat de reminiscències franquistes a anar corregint però al cap i a la fi és la nostra festa major, i un moviment social al País Valencià de primera magnitud.

Les falles són capaces de fer circular 100.000 persones pels carrers de València a hores tant intempestives com les 4 de la vesprada amb una calor insuportable. Aquesta capacitat de convocatòria ens ha d’obligar a no descuidar una festa com les falles per la pàtina espanyolista o seccessionista que alguns sectors li han volgut donar i que no sempre s’ajusta a la realitat. Malgrat les diferències sobretot amb la gent instal.lada a la junta central fallera (la majoria dels quals vinculats al PP) es fa bastant dificil escapar del soroll d’una mascletà o l’olor a pòlvora dels carrers de València durant aquests dies. Aquesta olor que pot semblar un tòpic ple de melangia però s’esvaeix quan hi quedes atrapat.

El meu nou acostament a les Falles, ha passat fins i tot per la Plaça de la Mare de Déu (que no de la Verge) el dia que va acabar l’ofrena ben entrada la matinada. El meu fervor religiós brilla precissament per la meua flagrant absència (servidora ni tant sols va poder apostatar en el moment de la visita del Papa, per no estar apuntada al clan), però cal reconèixer que l’olor de les desenes de milers de flors que a poc a poc acaben ser part del mant de la verge, és del tot impagable.

Incomprensiblement he estat capaç de matinar per anar a la mascletà, i esperar durant una bona estona per estar en un bon lloc. He fet cua per a fins i tot creuar un simple carrer on no hi havia ni un sol cotxe, perquè els fallers baixaven en parada cap a la Plaça de la Mare de Déu en l’ofrena. M’han fet mal els peus de trepitjar l’asfalt de falla en falla i fent cua en places apilotonades per veure els monuments més grans (això sí sense caure en la trampa de pagar per veure’n cap). He perdonat algun sopar per com són d’indigestos els bunyols, típic berenar faller, i reconec haver portat el mocador fester com tants i tants valencians i forasters aquests últims quatre dies.

I l’any vinent més !

Nunca debiste salir de Cartagena, forastero!

Amb aquest lema (o un de semblant ja que en el moment de la seua publicació la meua màxima preocupació era a quina hora feien el club super 3) es van editar unes enganxines fa un piló d’anys amb Eduardo Zaplana vestit de cowboy. Feia pocs mesos o algun any que havia arribat a la presidència de la Generalitat amb el dubtós expedient d’haver guanyat unes eleccions municipals i haver sigut alcalde de Benidorm manipulant els resultats.

Els seus anys a la Plaça de Manises passaran de be segur a la història de les petites misèries dels valencians per aquella afirmació “yo estoy en política para forrarme” que al final de la correguda no se n’ha anat ni un pél de la realitat. El seu cunyat encara deu estar contentíssim que acabara processat per tot l’afer de la Terra mítica, una pedrera convetida en parc temàtica per obra i gràcia d’un incendi provocat i que ara malda per sobreviure colapsada de deutes tot i l’entrada a l’accionariat de la Paramount al més pur estil “benvingut míster marshall”.

Aquesta dèria pel poder que va acabar amb més d’una dècada de poder socialista en mans del PSPV (en pau descanse) ha acabat fa 24 hores en la seua dimissió com a portaveu parlamentari del PP al Congrés dels Diputats on va aterrar per ser ministre, i amb un pis de luxe, pagat amb una hipoteca amb unes condicions que farien plorar d’emoció a qualsevol ciutadà. Marxava de la plaça de Manises després de la reforma amb jacuzzi del seu despatx presidencial (qui no té un jacuzzi al seu lloc de feina) deixant al “mando” un desconegut Francisco/Francesc (depén de si es 9 d’octubre o no) Camps. Però el dofinet, quan Zaplana tirà a tornar a València després de la derrota del PP a les eleccions generals de 2004, ja s’havia tornat balena assassina i no ha parat de fer forat al PP valencià fins a fer forat fins i tot en la posició de Zaplana a la direcció nacional del PP i desplaçar-la a la condició de diputat ras. Massa poc glamour per al de Cartagena.

El diputat Zaplana, deixa en el seu haver l’hipoteca del País Valencià per a un bon grapat d’anys, i la mostra més croenta del PP ultracatòlic, i de diputades valencianes a les Corts amb un currículum que es redueix a haver sigut fallera major de la ciutat durant el mandat de Don Eduardo. Almenys li servirà de consol per superar el tràngol que Julio Iglesias, que encara estarà amortitzant el contracte amb l’IVEX amb desviació de fons a paradís fiscal inclós, li cante a l’orelleta, mentre veu aigua dessalada després del fracàs estrepitós del “agua para todos”

Tot siga per la renovació del Partit Popular !

Camps I: l’hermètic

 

 

Aquests últims dies corre per València un video del nostre estimadíssim president Francisco/Francesc (la segona opció si és campanya electoral o 9 d’octubre), deixant tirats als periodistes que pregunten. Les tensions internes al sí del PP que han acabat amb Zaplana presentant-se per Madrid i l’accident del metro de València per la pèssima gestió del transport públic que continua exactament igual, va provocar que el president mantinguera un silenci hermètic.

Després de la publicació del video que us adjunte a aquest post, perquè veieu en persona el que han de patir els valencians, el nostre “presi” s’ha liat la manta al coll i ha concedit una roda de premsa de més d’una hora. Fi del problema si no fos que ha sigut a Madrid on ho ha fet, on la visita del Papa, o l’accident de rodalies no van passar de dos o tres dies de cobertura mediàticaDes d’aquest petit però acollidor espai a la xarxa, vull solidaritzar-me amb el periodista d’Info TV que just després de quedar-se amb un pam de nas en veure que el president marxava després de preguntar-lo pel cost de la visita del Papa, va haver d’aguantar que el president s’adreçara a ell dient-li que era culpable que no contestara a cap altra pregunta de cap mitjà per la “impertinència” del company.Tot plegat ha forjat la llegenda de Camps I, l’hermètic, un cavaller tant poc espavilat que ni tant sols és capaç de mantenir protegida la llibertat d’informació de 4 milions de valencians. No serveix de res, tancar-se en un palau de vidre per tapar-se les vergonyes i les misèries. Seguint aquest símil medieval aprofitant els 800 anys del naixement de Jaume I (mantindre el logo al cantó inferior dret del bloc), els súbdits s’acabaran alçant contra l’hermetisme. Temps al temps.

ps: Per celebrar els 800 anys m’apunta a la iniciativa de reproduir un fragment del “libre dels feits” paràgraf 510:“E quant aço fo feyt uinguem nos ne en terres de Ualencia, e ans que no hi fossem era hi ja Linfant: e exins acuylir be a Burriana quant nos entrauem que uench a nos, e entram caçan e ab gran alegria. E uinguem nosen a Muruedre, e puys a Ualencia.”

ps 2: fonts properes a aquest bloc afirmen que el President de la Generalitat és el de l’esquerra a la foto

ps3: Si voleu posar-vos el penó de la conquesta a la vostra web heu de copiar el següent codi extret de www.monjo.cat

<a href="http://www.monjo.cat/tag/Jaume-I/" target="_blank">
<img src=”http://www.monjo.cat/imatges/peno.png”
style=”position:fixed;bottom:0;right:0; border:0;display:block;_display:none;
text-indent:-999em;text-decoration:none;”/> </a

Al darrere de Jaume I

Aquest any 2008 es celebren els 800 anys del naixement de Jaume I. De ben segur aquest any es portaran a terme moltíssimes iniciatives interessants per tal de celebrar-ho, com al que proposa Josep Vicent Monjo al seu bloc, basada en penjar-se el Penó de la Conquesta als respectius blocs i webs, facilitant-ne el codi fins i tot, o el col.leccionable del setmanari el Temps que recorre les rutes i indrets visitats per Jaume I arreu de la nació.

El proper dissabte, les institucions valencianes preparen un esdeveniment a l’alçada de les circumstàncies. Passacarrer amb Te Deum a la Catedral inclós. Sort que estem en un Estat laïc i la història requereix de la benedicció de l’arquebisbe Garcia Gasco per seguir el seu curs. Al darrere, més del mateix, més enllà d’un necessari reconeixement a una figura clau de la història del País Valencià i dels Països Catalans (aquesta segona part, l’obviaran no patiu), no hi haurà la voluntat de aprofitar l’efemèride per donar a conèixer a la societat el nostre patrimoni, sinó que serà aprofitat pel govern valencià per donar una nova envernissada valencianista a una coberta rovellada per l’espanyolisme.

El Conseller d’educació Alejandro Font de Mora, enmig de l’eufòria col.lectiva pel personatge, ha aprofitat l’avinentesa per reclamar que a cada poble del País Valencià hi haja una escola batejada amb el nom de Jaume I. Tot just al dia següent, el sostre d’una escola pública a Tavernes de la Valldigna es va esfondrar sobre la coberta de 4 aules per la manca d’inversió de la Conselleria que ja havien denunciat repetidament pares i mestre, amb la sort que era diumenge i el centre estava desert.

Tot plegat una bona mostra de quines són les prioritats del Govern Valencià. Arquebisbes ben en forma independentment del tema de les celebracions que porten entre mans, i desídia absoluta en els serveis públics a disposició dels valencians. Esperem que la propera idea brillant no siga anomenar els centres de dia per a persones amb dependència o casals d’avis amb el nom de Jaume I, sense abans desplegar d’una vegada per totes la llei de dependència. O potser sí, amb el Consell, tot és possible.

ps: Els meus avanços al Facebook es va produint i ja he aconseguit vincular-hi el contingut d’aquest bloc. La lluita continua.

Picades d’ullets electoral(istes) (II): Esteban González Pons

 

Després del primer capítol dedicat a la “vice”, Esteban González Pons no es queda curt, i inicia la seua cursa electoral després de la complicada designació dels candidats de les llistes del Partit Popular. Tot l’afer Gallardón i el fitxatge estrela de Manuel Pizarro (individu que té entre altres vàlues ser íntim de Losantos i deixar a fosques Barcelona durant diversos dies, a més de la seua marcada animadversió a tot allò que continga la paraula català i derivats) han deixat en un segon pla una de les primeres mesures estrella de González Pons.

El seu primer compromís amb la ciutadania, no ha sigut desplegar la llei de la dependència d’una vegada després de decretar que el silenci administratiu per contra del que és habitual significa que la persona dependent no ha rebut l’ajuda. Ni tampoc ha dedicat els seus primers esforços a retirar el recurs contra la llei del sól al Tribunal Constitucional que posa en perill la reserva de sól del 30% per a habitatge protegit.

La primera mesura del senyor Pons ha estat comprometre’s a tenir el seu web, ara només en castellà, en català i en valencià. Aquest “arrebat plurilingüístic” del candidat popular l’ha fet extensiu a la candidata socialista amb un sol intent, continuar batallant per vot blavero de la seua circumscripció.

He comés la imprudència temerària, d’accedir al bloc del “susodicho” i m’he trobat amb la bastant desagradable sorpresa que el bloc conté una secció de títol “pancatalanismo” digna de qualsevol lloc web de la ultradreta (per si quedava algún dubte de què era i no, el Partit Popular valencià). Evidentment tampoc manca la separata dedicada a blasmar contra l’Estatut Català. No deixaran el mal costum que tenen de fer política contra algú (bé siga Catalunya, Zapatero o viceversa) per treballar en positiu…sense novetats al front.

Avui em desdejunava la proposta de fixar “el dia del Palleter” en el calendari de festes valencianes…comença la festa! Tot menys parar compte de les necessitats dels valencians, i reclamar, per exemple un finançament just.

Picades d’ulles electoral(istes): Maria Teresa Fernández de la Vega

Ja se sap que amb nou any nova precampanya. Mentre els diversos partits escalfen motors per engegar la maquinària de pre-campanya (si és que mai l’han apagat), els candidats comencen a fer proclames al vent per tal de convencer un electorat q que ja no es mou com al 2004, on la participació va desbordar qualsevol registre d’un anuari històric.

Un dels últims episodis l’ha protagonitzat la “vice” i el seu alter ego candidata al Congrés dels Diputats per la circumscripció electoral de València Maria Teresa Fernández de la Vega, quan ahir va pregonar als 4 vents la condonació del deute dels afectats pel trencament del pantà de Tous al 1982. 25 anys després, ningú no ha condonat el deute dels afectats mitjançant els crèdits de l’ICO (instituto de crédito oficial). Ara sembla que per fí, i cobraran abans de falles i tot (denote’s la ironia amb al coincidència de la contesa electoral), després d’un seguit d’iniciatives parlamentàries presentades pel grup d’Esquerra durant tota la legislatura el deute d’aquests afectats quedarà condonat.

Ara bé, on queden les compensacions dels afectats per la riuada del 1987 que va tenir una incidència major en les comarques de la Ribera i a Alacant i que no estan contemplades en la mesura “estrella”del dia ? Una vegada més picada d’ullet electoralista i feina feta a mitges, una tònica clara de com a funcionat el govern de ZP durant la legislatura, un bienni progressista i un altre bastant negre.

nota: Aquest post enceta sense remei el bloc de campanya. No res, només un avís a navegants…

Cap d’any íntim? “mone” al festivern!

 

Després de veure que la informàtica per una vegada no ha fallat i el supòsit de principi d’any s’ha publicat correctament toca obrir la bitàcola d’aquest 2008. El post anterior sobre l’aquelarre ultracatòlic d’ahir per sort pertany com a mínim a l’any passat (encara que sembla que vinga d’unes quantes dècades més). Evidentment mentre el supòsit de Cap d’any es publicava a aquest bloc jo estava un grapat de kilòmetres més al sud de València, a benifairó de la Valldigna.

En les converses dels dies previs a Cap d’any, un tema recorrent era allò d’on passariem la revetlla, i alguns amics em deien allò de “hem llogat una caseta rural allà amb la llar de foc, i farem soparet i festeta”. Sàpiguen que en veure la capa de glaç damunt dels cotxes a benifairó la matinada del dia 1, vaig tenir un sentit record per ells. Fred es poc qualificatiu per al drama viscut durant 48 hores, convertides en una competició a veure qui èsser humà era capaç d’acumular més forros polars al seu cos, i quina alçada assolia el fang als camals dels pantalons.

Tot i això, hi tornarem. Sempre amb el plàcit de les rentadores domèstiques que hauran de fer la feina bruta (mai millor dit), perquè malgrat tot, el festivern s’ha consolidat com una citat obligada per al jovent valencià en les nits prèvies la de Cap d’any, tot i els tres emplaçaments que ha tingut en les 4 edicions que s’han fet. I és que per a un ajuntament no és fàcil, triplicar la població en dies tant assenyalats amb un infraestructura complexa i un cartell musicalment compromés.

Hi tornarem per l’esforç dels organitzadors, per els campanades a tocs de txalaparta, pels concerts d’obrint pas amb que ens anem fent grans, per la magnifica escudella independentista feta a la seu d’Esquerra a la Valldigna, i que vaig tenir el plaer d’ajudar a cuina, per les animalades dels dos dies, i per la companyia dels amics i la gent de les JERC amb que vaig rebre un nou any, carregat de reptes, i moltíssima feina, però encara més d’il.lusió per seguir batallant.

A tots ells, a tots amb qui vaig creuar sms duran la nit, i a totes les mares i pares que en arribar a casa i veure les nostres bambes i camals plens de fang i van exclamar “on t’has fotut?”: bon 2008 !

 

Cançó del dia: Venim del Nord, Venim del Sud, de Lluís Llach i Feliu Ventura

PS: Jordi Molinera estrena fotolog. L’afegesc als enllaços