Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

De Sant Jordi a la Diada

300 anys després ens rebel.lem

 

el 25 d’abril amb un nus als sentiments

l’esperança als ulls

les banderes al vent

i les ganes de viure de la meua gent

 

Viure-Obrint Pas (Benvinguts al Paradís, 2007)

 

Un nus als sentiments. És un bon resum de la diada del 5 de maig. El final de moltes setmanes de feina de tota la gent que formem part de les JERPV (pamflets pancartes, encartellades, mil trucades i algunes aventures), i un dia massa especial per als valencians. Començàvem molt fort, i per primera vegada el Consell Nacional de les JERC arribava a la Ciutat de València. L’Octubre, el centre de cultura contemporània d’ACPV ens acollia, i l’Eliseu ens va donar la benvinguda amb una salutació. Per sort, ja no som 4 i cabem en un taxi, tal i com resumia molt gràficament l’Eliseu els inicis d’ACPV en alguna trobada, i la tasca que van fer aquelles poquetes persones ara ha abocat 70.000 persones al carrer.

L’alegria de veure tants i tants companys rodant per l’OCCC, va durar poc. Abans d’iniciar la cloenda del Consell, presentant un vídeo i dirigint 4 paraules als companys, em diuen que ja hi ha hagut les primeres agressions. No és el primer cop que passa, però em sembla que mai podré païr la impotència de no poder fer-hi res i de veure els meus companys patir. Estic molt emprenyada, i supose que es va notar en la intensitat del discurs.

Després de dinar, arribar el moment de la manifestació. Els blocs d’Esquerra i les JERPV fan molt de goig. Han vingut moltíssims companys d’arreu dels Països Catalans, que han fet un gran esforç sobretot ara que estem en campanya i tothom va de bòlit. Al meu costat, El Pere, la Georgina i la Laia (entre moltíssima altra gent) que trepitgen les cambres legislatives del Parc de la Ciutadella, i de la Carrera de San Jerónimo i el carrer alhora. El bloc fa molta patxoca, i els companys despengen una pancarta des d’una bastida amb el lema “300 anys i prou”. Des dels terrats de València plouen pamflets plens dels problemes que, com a joves patim, i que treballem per a resoldre. A la mani no hi ha cap incident, al contrari, és una de les manifestacions on millor m’ho he passat mai!. A tots ells, gràcies.

Quan pensava que la tranquil.litat s’apoderaria de nosaltres ens vam traslladar al Campus de Tarongers al concert. El metro? una prolongació de la manifestació, banderes, càntics, i tota la comitiva de les JERC dintre d’un vagó, amb l’estupefacció corresponent de dones majors inclosa. A l’altre costat de l’andana, en un cartell electoral, l’Agustí i el Josep Heras (candidats a les Corts i a l’ajuntament de València), somriuen.

Finalment, el concert, on la disbauxa ja s’apodera de nosaltres, fem un sopar ràpid. Cap a quarts de 5 del matí arribem a casa, dic bona nit a l’Aner i em gite, però em costa moltíssim dormir, massa emocions: impotència, ràbia, alegria, compromís, amistat, força, valentia, constància. Un 25 d’abril més, però molt diferent als altres. Més forts que mai, més a prop que mai de la independència. Potser no em vaig equivocar tant al Consell Nacional en afirmar que el futur és nostre, és clar, però el present també

 

 

 —————-

ps: Gràcies a tots aquells companys de les JERC que ens vareu fer costat a València dissabte passat. Sense vosaltres no haguera sigut el millor 25 d’abril !.

ps2: Gràcies a l’Aner, d’Iratzarri (Aralar Gazteak), per suportar els controls de l’aeroport i vindre des de Getxo a fer-nos costat en la diada, però també pel seu suport diari a la tasca de les JERC. Gràcies també pel duel automobilístic amb la consola diumenge al matí. Catalans 1- Bascos 0, per a quan la revenja? Eskerrik asko, i un petonet !

ps3: Agrair especialment la seua fortalesa als militants de les JERC qui van patir un agressió el matí del 5 de maig i malgrat tot, van seguir endavant durant tota la diada. Una abraçada ben forta.

 

Anotacions relacionades:

 

Pol Pagès: 300 anys després: rebel.la’t

Empar Crespo: el 25 d’abril amb un nus als sentiments 

Lluís Pérez: La València subterrània 

Sílvia Estany: Estada a València

Agustí Cerdà: És l’hora d’Esquerra: Perquè vols! 

el meu 25 d’abril: maulets d’ahir i avui

 una de les pancartes penjades a València

11 de la nit, i és ara quan em puc posar a escriure 4 ratlles sobre el 25 d’abril. És un d’aquells dies que s’esperen de fa anys, però arriba i res no s’atura. Avui fa 300 anys que vam perdre una batalla a Almansa, que en els primers gir militars crèiem guanyada, com tantes altres coses. Quan una jutgessa, valenciana, ens donava l’alegria inesperada que el repetidor del Montdúver continuava en marxa, un altre a Alacant ens glaçava el somriure de pensar de sentir la Guàrdia Civil pujar pel port de la Carrasqueta a la cacera de la llibertat d’expressió. Tanmateix seguim treballant, avui l’Agustí Cerdà ha interpel.lat al president del govern sobre el tema (transcripció aquí) i veurem com segueixen les negociacions. Sóc optimista, i crec que veurem uns bons resultats d’esquerra i a més retrasmessos per TV3.

Se’m fa dificil escriure alguna cosa quan tothom ja ho ha dit tot. També és dificil escriure sobre sentiments contradictoris. 300 anys ocupats, i tanmateix tant vius i valents i compromesos sent. Avui a migdia un company em deia que havia vist una de les pancartes que les JERPV van penjar ahir a la matinada a les entrades i eixides de València. Havien passat un grapat d’hores…quanta gent les haurà vist? què hauran pensat? ha valgut la pena l’esforç?. Bo això últim ho tinc contestat ja, sempre val la pena treballar per un país que es mou, per despertar a crits els joves valencians.

Avui, també és el primer dia que es poden veure publicades les llistes municipals i autonòmiques. Avui, 25 d’abril ja sóc candidata a les Corts Valencianes, la cinquena per la demarcació de València. Més contradiccions a dins. Tret del referèndum per la Constitució Europea, no he exercit el dret a vot, i ara en sóc representant del jovent independentista. Un nou repte, del qual, que com tots els que han vingut abans i els que vindran, només espere que em continue enriquint com fins ara. És curiós que avui, 25 d’abril, 300 anys després, siga el dia que Esquerra té sobre el paper més força que mai, més candidatures que mai, i més il.lusió que mai.

Avui fa 300 anys que vam perdre moltes coses, la majoria de les quals encara patim. L’espoli fiscal ens ofega, el nostre autogovern és de fireta, i els botiflers continuen disparant. Tanmateix aqui estem. Hem canviat els fusells per les paraules, i ja no anem a peu i a cavall, sinó a motor, però la resta queda intacte. Els lladres continuen entrant per Almansa, i nosaltres continuem a l’aguait.

300 anys després, ens rebel.lem, i això no ho para ningú !

300 anys després: rebel·la’t

5 de maig de 2007

18.00 hores

Plaça de Sant Agustí, València (Països Catalans)

+info: www.jerpv.cat 

el 25 d’abril: penja’t l’estelada

El proper 25 d’abril de 2007, es commemoraran els 300 anys de la desfeta d’Almansa que va suposar la pèrdua de l’autogovern dels valencians i l’inici d’una ocupació espanyola que encara ara dura. Per recordar aquella data, i per recordar que malgrat tot, 300 anys després, els valencians continuem lluitant pels nostre drets i llibertats nacionals, les JERPV encoratgem als valencians i les valencianes i a la resta de ciutadans dels Països Catalans, a penjar aquell dia, senyeres o estelades al balcó, com a símbol de resistència d’un poble que continua en marxa.

Per donar-li major difusió a la iniciativa, us animem a que feu arribar fotografies a paisvalencia@jerc.cat i les publicarem en el nostre espai web. Perquè els valencians seguim lluitant, perquè 300 anys d’ocupació són massa, el proper 25 d’abril penja’t l’estelada!.
+ info www.jerc.cat/paisvalencia