El Mundo i la crisi de la premsa

Després d’un diumenge d’aquells, que més valdria no haver-se acostat a la televisió o a l’ordinador en tot el dia, de tant carregat de males notícies com anava, avui és un dia d’aquells de devorar diaris per posar-se al dia de les relfexions i intentar ser el més encertat possible en aquests dies de política-ficció. Com que en aquesta vida s’ha de llegir de tot, se m’ha acudit abocar-me a les pàgines del Mundo i oh sorpresa, els redactors d’aquesta capçalera pateixen una crisi de creativitat tant grossa com la que pateixen a la premsa amb els ingressos publicitaris. I això que es tracta dels editorials que se suposa que estan a càrrec de primeres espases del diari.

No cal fer més comentaris. Si tenim una frase encertada, per a que anem a elaborar-ne dues? Copiem i enganxem, total, per ells tot és la seua “sagrada nación” i els “nacionalistes” han marxat a priori dels governs. Tots menys els nacionalistes espanyols que campen amb força.

dubtoses afirmacions

Aquests últims dies ha tornat a la palestra el socorregut debat sobre la presència de l’independentisme als mitjans de comunicació. Després de l’episodi mediàtic de l’estelada i l’afer del parc mòbil del Parlament (em negue a dir que és un afer relacionat amb una persona concreta perquè no ho és) no és difícil treure-li la pols a les afirmacions del líder nordafricà Malcolm X, que deia “Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”. I és que l’independentisme emprenya, i de quina manera.

Mentre els mitjans de comunicació creen identitats i conceptes perversos que intenten condicionar la lectura de les nostres activitats, tot sovint acabem el debat sobtadament amb allò de “ladran luego cabalgamos”. Pot ser una manera més fàcil d’anar tirant, però és bastant més efectiu parar-se a pensar com es fan aquestes construccions d’identitat i trencar-hi els fonaments. Ho hem fet ja, amb conceptes com el de provocar o imposar que no s’adiuen amb allò que vam fer. Ara també són d’ús corrent i erroni, altres com oficial/ista. Encara ara es gasta com “allò adscrit al règim imperant i que en fa seguidisme”. Tot de pàgines de diari parlàvem fa unes setmanes sobre el procés de congressos territorials (afortunadament superats) i les candidatures oficialistes i crítiques.

Si fem una excursió al DIEC diu: “Que té la sanció de l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat. Butlletí oficial. Notícies oficials”. Sanció de l’autoritat constituida? doncs sí amb la decisió majoritària d’un grup de gent adscrita a un projecte. Oficial és doncs majoritari. I res més. Anem amb una mica de cura doncs que ens podem veure atrapats en una dinàmica de fora i força interessada en que no ens vaja massa bé el futur.Tornem als opressors i als oprimits. I dintre de la prevenció que cadascú diga,pense i faça el que crega convenient, faltaria més.Només parlem de llenguatge ací

Una altra perla de la factoria és violència. On hi ha l’abús de força en penjar una bandera? I contra qui? Se’ns pot titllar de violents doncs? Es pot ser còmplice des d’una formació democràtica i víctima de la repressió feixista de la creació d’un marc conceptual entre violents i no on es canvien les tornes? Penjar una estelada no pot ser violència quan guixar una seu d’una entitat plenament democràtica tant sols es vandalisme. Per a quan la creació des dels mitjans de comunicació del marc conceptual “terrorisme de baixa intensitat” més propi de les seues activitats?

Ah per cert, millores en un lloc de treball (encara que tinga quatre rodes i no pilars) tampoc és sinònim de malversació de fons públics. Més que res, perquè tampoc costava tant mirar la reducció important de la despesa del parc mòbil i de les pròpies despeses del parlament. Per a mostra un botó: a València tampoc es va usar aquest concepte per definir les faraòniques obres del despatx del president Zaplana. En fi, Spain is different que deia aquell. I més val que no siguem espanyols seriosament que som especialistes en riure-li les gràcies a la metròpoli.

Dia del bloc

Avui és el dia del bloc, un bon motiu per a reprendre la meua activitat blocaire després d’unes vacances que amb tota la intenció del món he perllongat una miqueta més del que ha durat la meua estada a Bèlgica i Holanda que han suposat una desconnexió total (en uns països on s’estilen els wifis de pagament). Mai està de més aprofitar per carregar piles, i més veient com vindrà de carregat el proper curs, tant en el vessant acadèmic, on si tot va bé acabaré la meua llicenciatura en Periodisme, com en l’àmbit polític, amb tots els reptes del finançament i la sentència del tribunal constitucional, eleccions europees i el dia a dia que tampoc és poca cosa.

Que avui siga el dia del bloc reconec que no és una notícia d’abast mundial. Aparentment. Ja fa més de dos anys que puntualment he anat abocant escrits i dèries diverses en aquest espai que m’ha servit per trobar diferents punts de vista, i alguna persona amb qui podia compartir les meues dèries sobre un món que, si res no canvia i res ho fa preveure, aviat girarà del revés. Una petita finestra al món que en un principi obres per abocar-hi tota sola, sense preveure que ningú ho puga llegir, i que amb el temps ja ha consolidat un grup de gent, que per raons que encara desconec, el segueixen amb més o menys asiduïtat.

I dic aparentment, perquè els blocs ja s’han consolidat com un nou mitjà de comunicació. Ara fins i tot hi ha denúncies que s’articulen sobre els escrits que un o altre polític fan en un bloc, o les declaracions que algú posteja salten a les pàgines de paper. Els blocs s’han convertit en un forat per a les grans networks on la ciutadania encara gosa fer algun gol.

Doncs celebrant aquest dia del bloc, torne a engegar màquines, però encara sense saber el recorregut.

Una miqueta més 2.0

La tecnologia avança però mai aconseguir abastar-me. Aquest afirmació és bastant comú en les batalles domèstiques amb la informàtica a nivell d’usuari. Des què aquest bloc, nascut per accident al maig de 2006 va veure la llum, tots els intents han anat adreçats a continuar oferint continguts actualitzats com és la funció d’aquest bloc, però també a explorar noves vies de comunicació i millorar els serveis d’aquest bloc. Amb el temps li van crèixer bànners externs, i una capçalera, i amb la migració a wordpress va arribar el nou disseny de la capçalera, el domini .cat i tot d’aparells i aplicacions 2.0.

Servidora a part del sofert correu electrònic, disponible en l’apartat de contacte d’aquesta web per si algú vol alguna cosa, ja manté un compte de twitter, el microbloc que també té accés directe des d’aquest bloc. Intente que no perda vigència i que vaja fent-se gran un perfil al facebook, que ara inclou una aplicació anomenada Blog Networks dedicada als blocs que inclou les últimes actualitzacions i grups de lectors on aquest bloc també té el seu espai, i fa unes setmanes ha arribat el petitó de la família 2.0, el swurl, que aglutina tot allò que vaig descarregant a la xarxa. Ara, després de comprovar que el vídeo és una constant en els més de dos centenars de posts d’aquest bloc, m’he decidit a obrir un canal de vídeo de youtube on podreu trobar tots els vídeos que s’han anat publicant en aquest bloc durant tota la seua existència. De moment estan publicats ja tots els vídeos fins al 2007, i amb una mica de sort abans de fer el paronet de vacances ja estaran disponibles tota la resta.

Si us penseu que la batalla 2.0 acaba ací, no serà jo qui us trega la il.lusió, però encara no he explorat el flickr, el plurk, el twitxr, o tantes i tantes coses que queden per descobrir o per inventar. Com sempre, s’accepten suggeriments.

Lectura recomanada: 13-M multitudes online

Després d’uns dies de parada obligada en aquest bloc reprenc les actualitzacions amb una lectura recomanada sobre un dels temes centrals de la legislatura com són les derivades de l’atemptat de l’11-de març de 2004 que van condicionar els resultats electorals de la última contesa electoral.

fitxa tècnica:

Títol:13-M: Multitudes on-line.
Autor: Víctor F. Sampedro Blanco (ed.).
Editorial: Libros de la Catarata
Lloc i data de publicació: Fuencarral (Madrid), 2005
ISBN: 84-8319-213-6

Multitudes On-line, neix de la necessitat de donar resposta a un dels fenòmens comunicatius i polítics més destacats de la història recent de l’Estat Espanyol, com és el tomb electoral que van donar les eleccions generals del passat 14 de març de 2004, després que un atemptat amb bombes als trens de Rodalies a la xarxa metropolitana de Madrid acabara amb la vida de 192 persones. Tot i això, el volum va més enllà de les famoses convocatòries que es van fer durant la jornada de reflexió a través del servei de missatges curts (SMS) a les seus del PP, i en el cas de Madrid en altres indrets com el Congrés dels Diputats o la mateixa estació d’ Atocha.

Lluny de considerar-ho una acció de desobediència civil puntual, l’anàlisi de Multitudes on-line és molt més profunda i arriba als antecedents d’aquest nou tipus de mobilització allunyada de partits i institucions (tot i que en el cas dels partits no són aliens del tot a la seua feina, en especial els partits d’esquerres), que es troben en les mobilitzacions contra la globalització en diverses cimeres mundials, i les protestes contra la Guerra de l’Iraq i la gestió del PP (LOE, prestige, etc).

A més de centrar la feina d’aquests grups, el volum, que ja neix amb la voluntat de ser cooperatiu, fa un estudi exhaustiu no només del volum d’informació a nivell qualitatiu, sinó que també tracta el diferent tractament que es dóna als atemptats, i en especial a l’autoria en funció de ser mitjans convencionals o alternatius, amb resultats molt aclaridors a l’hora d’entendre com es va mantenir una mentida tolerada per part dels mitjans convencionals, mentre els mitjans alternatius, en consonància amb els mitjans internacionals, des de molt prompte treballen amb l’autoria islamista.

Més enllà del tractament estricte de la informació, l’anàlisi del text fa un pas més i analitza els models de comunicació per tal d’entendre què va provocar que de la mentida es passara a la mobilització aprofitant les escletxes del sistema d’informació espanyol, i les xarxes de confiança entre un ciutadà i el seu entorn, que van garantir l’èxit de la mobilització, donant validesa als missatges sms que circulaven.

Aquest llbre, que compta amb la participació de diversos catedràtics universitaris però també membres de les xarxes socials de Madrid, tampoc defuig del component que va decantar la balança cap a una victòria del Partit Socialista Obrer Espanyol el 14-M, com és la mobilització de l’electorat jove, i el primer votant, que a més de ser protagonistes del canvi també ho són del llibre en tant que mostra per a l’estudi. Aquesta segmentació vol establir una anàlisi que explique l’actual desafecció dels joves per la política i la seua poca mobilització, fet que explica en part l’augment de l’abstenció electoral en termes generals encara que tot el contrari en el cas que ens ocupa.

L’autoria col.lectiva de 11-M, Multitudes on-line, es veu reforçada per una crida a col.laborar-hi al final del volum, tal i com fan les xarxes de comunicació alternatives amb la possibilitat de la publicació oberta i les xarxes d’autoria col.lectiva i que actuen de nus de trànsit d’informació entre xarxes de col.lectius. Multitudes On-line acaba essent un reflex de tot plegat, un estudi exhaustiu i necessari sobre les pautes comunicatives més enllà de les xarxes oficials, que va més enllà d’un fet concret com els atemptats, per posar les bases cap a una nova manera d’informar-nos.