Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

781 dies per seguir endavant

Dissabte de matí, la militància de les JERPV ens trobàvem a la seu d’Esquerra de València per celebrar el nostre congrés territorial. Després de 2 anys d’una feina continua i molt intensa, era moment per fer una petita parada i fonda i fer balanç per tal d’afrontar amb majors garanties els anys de feina que ara comencen. Aquests dos anys han suposat la consolidació de la feina del jovent independentista valencià que a poc a poc, i no sense entrebancs ha acabat prenent posicions als pobles i ciutats valencians.

Tot i això, després del congrés, de l’elecció del nou equip que tinc la sort d’encapçalar de nou, amb el suport dels meus companys, afrontem amb més força si cap una nova etapa en l’organització amb la ferma voluntat de  consolidar el creixement dels últims dos anys i redoblar més si cap el volum d’activitat de l’organització.

Sempre m’han dit que encapçalar una organització independentista des de la Ciutat de València era excessivament complicat per l’acció de la ultradreta i el tsunami “popular”, a banda d’improperis diversos com que la gent que treballem per la independència també del País Valencià som “paracaigudistes catalans” o els “veïns invasors” de l’imaginari col.lectiu blaver.

Enfront tot això, només homes i dones entestats en què un altre País Valencià, uns altres Països Catalans són possibles, si seguim treballant fermanent en allò que creiem sense mirar enrere i als costats per veure què diran. La única força i tanmateix la més forta és la nostra pròpia gent capaç d’alçar-se i espolsar-se a cada caiguda per seguir avançant. I ja se sap, “vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent” que deia l’Ovidi.

Ara el primer repte seran les eleccions a les Corts Espanyoles. És cert que són les d’un altre país, però també és cert que tret de les europees, és l’ocasió d’incidir junts, catalans, valencians i illencs en recuperar el que fa més de tres-cents anys ens van prendre, i fins que no siguem independents fòrum necessari per a treballar pels ciutadans dels Països Catalans. D’aquesta manera, quedeu avisats els que encara ara llegiu aquest bloc, que prompte esdevindrà de nou un bloc de campanya.

La tendresa de seguir lluitant (21é congrés nacional de les JERC)

Foto de la nova direcció de les JERC, de la qual tinc la sort de ser-ne part

Avui he estat incapaç de matinar per anar a la facultat. Ho sé. no és gaire pedagògic fer pública una campana universitària però també és cert que de vegades el cos demana petits capritxos. I és que aquest cap de setmana l’he passat a Mataró a la comarca de El Maresme al 21é Congrés Nacional de les JERC on les JERC hem escollit una nova direcció per als propers dos anys.

De dissertacions polítiques en farem moltes durant els propers dies, al voltant d’una ponència que dotarà d’eines potents la nostra organització. És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys.

De tornada cap de València en un Euromed, que no necessitava un bus espanyol per moure, i que miraculosament va arribar a València només deu minuts tard (el només es relatiu, i em portarà a Barcelona el proper 1 de desembre amb els meus companys a manifestar-me per la incompetència espanyola i l’asfíxia financera), la majoria dels militants de les JERPV que hi anavem vam ser absolutament incapaços d’aclucar l’ull. Ens bullia el cap sobremanera de projectes a fer a la nostra tornada a casa, de planificar reunions i de veure com podem fer partíceps a més i més joves d’allò que acabàvem de viure. També va ser moment per a la distensió, l’anècdota i l’encreuament d’SMS.

Després de tot plegat, vull felicitar al Gerard Coca, nou portaveu de les JERC per la seua elecció com també a la resta de la nova permanent (Al Dani Mallén, David Pujol, Marc Planas, Gemma Lago, Núria Gavarró, Josep Culí, Pol Pagès, Marc Puig, Jordi Bella, Roger Civit, i Marc Candela) que de ben segur faran una gran tasca al capdavant d’una organització dia a dia més gran però sobretot més forta. Sé què m’he descuidat una persona en aquesta breu relació, però mereix un punt a part. L’Empar Crespo, a qui recorde haver enredat per què deixara de ser simpatitzant de les JERPV en un tren de rodalies amb l’Àngels camí d’una escola de formació d’Esquerra ja fa alguns anys, i que és a hores d’ara (i la única que ho podrà dir per sempre), la primera dona valenciana en la permanent de les JERC. A ella una abraçada ben forta, amb la seguretat que durant els propers dos anys, almenys, seguirem aprenent que és això de fer política, però de ben segur que creixerem en la batalla de ser persones.No vull acabar aquest post, sense agrair als companys de les JERPV l’esforç d’acudir al congrés, i als que s’han quedat a terres valencianes la feina diària.Al Pere Aragonès per tota la feina feta al capdavant de les JERC, i per creure, trepitjant cada vegada que ha calgut terres valencianes, que tot és possible. Al Joan Almacellas, per ser incansable, per la feina sigilosa, domèstica però clau, per dotar-nos de pic i pala per continuar l’obra. A la Georgina Oliva, per portar tant i tant bé un congrés amb mig miler d’inscrits, tot i que al costat dels lleons a què s’afronta a Madrid, li deviem semblar bestioletes adorables, i sobretot a tota la militància de les JERC amb què hem topetat aquest cap de setmana, per cada paraula d’alè necessària per seguir fent passes endavant

A tots ells, als millors frikis del món (ells ja saben perquè ho dic), gràcies.