un país sense memòria no té futur

Els valencians estem acostumats a què els nostres governants ens induîsquen episodis de pèrdua de memòria col.lectiva. A més de l’afició al “carpetasso” del govern central en totes les seues expressions i formes de governabilitat de la democràcia, a València hem de patit un plus de vergonya. Primer el manteniment d’un bon grapat de noms de places i carrers públics amb noms de franquistes il.lustres (i no tant), i una magnifica representació escultòrica d’individus infectes escampades a llocs públics. Després d’això, patim amb un dolor punyent com al cementeri general de València hi ha un projecte d’edificació sobre les fosses que allotjaven la vergonya de la repressió franquista a la que fóra l’última capital de la República. Per si això fóra poc, l’inici de les obres (una gran manera de destruir proves) va acabar amb la troballa macabra de centenars de restes humanes en les obres de consolidació de la muralla del castell de Sagunt després del transport de “material de construcció” des de València.

Ara, la última moda a internet és la compra-venda de fotografies de militants de la Derecha Regional Valenciana, represaliats pel “terror rojo” ,sense cap mena de control i després de la desaparició súbita dels arxius del cementeri municipal de València just en l’impàs de l’últim govern de dictadura al primer de democràcia. Qualsevol persona amb 20€ es capaç de quedar-se una història, i les famílies sense records després que sense permís les restes foren conduides al Valle de los Caidos. Tot això mentre els valencians hem patit el darrer espoli, amb l’agreujant de nocturnitat i apremeditació, quan funcionaris del Ministerio de Defensa s’han emportat fins a 70.000 documents dels arxius de València i Castelló cap a Salamanca, en virtud de la Ley de la Memoria. Curiós retorn dels nostres anhelats papers, tant curiós que ha acabat sent el contrari, un nou robatori, però aquesta vegada sense armes.

Fa un parell d’anys, vaig poder assitir al Palau de Congressos de València a la presentació en societat de la Comissió de la Veritat un organisme nascut des de la societat civil per posar-nos a l’alçada de la resta de països de món. On tot el món hi ha comissions de la veritat per tal que aquestes episodis macabres de la història no acaben en un calaix, nosaltres ens hem de valdre de la força associativa, i en aquest cas imprescindible, de les entitats memorialistes, mentre l’Estat es queda en la desmemòria històrica. L’enèssim intent de carpetasso, ha arribat de la mà de la Llei de la Memòria històrica, que nascuda des de la voluntat de les forces memorialístiques ha acabat amb aquestes mateixes entitats en contra. Sense novetats al front: de nou la retallada no fóra cas que acabara algú als jutjats per crims contra la humanitat.

I l’expedient de Companys continua en algun calaix del Ministeri de Justícia. Ara diuen que li han tret la pols i li han afegit un post-it que resa “restituit moralment” però ni rastre de la tant promesa nul.litat judicial. Tot s’hi val per no assumir el passat per construir el futur i més val sotmetre als familiars de les víctimes a una nova repressió silenciosa d’un jutjat a l’altre esperant que algú es declare (in)competent. Malgrat tot plegat, val la pena seguir endavant al costat de les entitats memorialistes, perquè sense reconstuir el nostre passat, sense punts i finas, ens serà molt més complicat construir el nostre futur.

No estàs sol, no tingues por

Dues frases que potser milers de vegades ens han vingut al cap a les nits dels carrers de València. Amb el temps, malgrat la cara fosca que de vegades mostra, hem aprés a estimar amb una bogeria malaltissa la ciutat de València. Malgrat tot, malgrat les amenaces, les coaccions, les trucades a hores intempestives, les esperes fredes i impotents en comissaries insalubres i amb tuf d’espanyolisme que feia fredat, les visites a “jefatura” demanant justícia i que per escriure unes línies en un bloc havíem de deixar de tèmer per les nostres vides. Amb el temps, la nostra condició d’involuntàries  víctimes del feixisme, ens ha permés deixar de mirar enrere a cada pas nocturn per la ciutat, a cada encartellada com la que li va costar la vida a Miquel Grau. Hem mirat al cel, sense saber si de nou cauria un maó sobre les nostres consciències. Hem contret el pit, abans d’alenar una mica d’aire fresc, amb la sensació que una vegada més, una navallada com la que va matar al Guillem, ens matava una miqueta a tots nosaltres.

Tant se val  fer-ho des de la política, des de l’activisme, des de les organitzacions cíviques i culturals, des de l’ajuda als nouvinguts que amb la crisi tindran el nadal més glaçat, des del sindicalisme, o des de la lluita contra l’amnèsia col.lectiva emprada com a remei que a espolsar-se les puces de la vergonya, avui en dia treballar  per la democràcia (entesa en el sentit més honest de la paraula) al País Valencià suposa estar en el punt de mira. Cada any més de 600 valencians i valencianes pateixen alguna mena d’agressió per motivacions polítiques. 30 anys després encara no hi ha hagut cap detingut.

Amb el temps ens hem acostumat a viure amb el record del soroll de tremolar de parets de les bombes que s’han posat a la Casa de Fuster, a la Sanchis Guarner o més recentment a la seu d’Esquerra a València. Tot just fa un any d’això, i les detencions que havien d’arribar amb els torrons del nadal passat no han arribat, i en canvi ha tornar a arribar els torrons sense cap resposta.Com a regal més del de sempre cabassos de carbó tacats d’impunitat i connivència de feixistes de sempre, amb botes militars, corbata i cotxe oficial, o tintats de blau.

I tanmateix, ací estem, com diria aquell tossudament alçats, I ahir de nou, al teatre tívoli de Burjassot vam fer un nou exercici saníssim per la recuperació de la memòria històrica. No només la de fa 300 anys o la de fa 60 sinó la que ja pertany al nostre present, perquè tots aquests centenars de víctimes no caiguen en cap oblit. A Burjassot, al poble del Guillem, ens vam trobar  potser més acompanyats que mai en aquest camí, en un teatre ple a vessar gent de diverses generacions, de diverses entitats, però d’una mateixa lluita. Però sense deixar d’oblidar una cosa, el contrari de l’oblit no és memòria, és la veritat.

ps: la imatge d’aquest bloc correspon a la una litografia creada per Antoni Miró per editar una tirada limitada per a l’ocasió. Si voleu més infomació, la trobareu ací

Republicà convicte i rebel impenitent

Aquesta frase, és de la última campanya a les eleccions autonòmiques. Evidentment era en plural però és de les primeres coses que m’han vingut al cap en saber que el Gonzalo Anaya havia mort. He sentit molta gent ,que va aprendre a ensenyar amb ell, parlar del seu tarannà que des de la posició de catedràtic de pedagogia de la Universitat de València, el portava a seure amb els estudiants a terra a fer assemblees durant la transició. Ara molts d’ells, han participat durant més de 20 anys, en la transmissió de tot el model d’escola que tant s’estimava el Gonzalo, i fins i tot les AMPES del País Valencià porten el seu nom.

Jo no em dedique a l’ensenyament, i de fet encara estic en l’etapa d’aprendre a aprendre, que si et pares a pensar crec que mai no s’acaba. Les vegades que he coincidit amb el Gonzalo han estat vinculades al seu republicanisme militant, i a la nostra pertinença compartida a Esquerra. L’última vegada que el vaig veure, va ser a la seu de l’STEPV-Intersindical Valenciana, curiosament un sindicat d’ensenyants. Hi presentàvem “el més calent…al front de Madrid” amb el Joan Tardà, l’Agustí Cerdà i el Jordi Ramon. Amb l’acte començat va arribar al Gonzalo. Tot i la fragilitat d’un cos de 93 anys, va passar sense perdre ni un bri de dignitat pel bell mig del cordó d’energúmens espanyolistes que teniem a la porta com quasi sempre. I així cada vegada que en un acte venien mal dades, sempre al peu de canó, quan la salut li permetia.

Des què Gonzalo va entrar per la porta que aquell acte va ser diferent. Assegut a la taula principal va agrair la càlida rebuda de la gent d’Esquerra. Al seu costat, el Tardà, assedegat de blasmar contra els incompliments del govern del PSOE li demanà una mica d’aigua del seu got dient-li “supongo que entre dos republicanos no le importará”. És un bon resum de com era, sempre donant sense demanar res a canvi. Al 2004 i al 2008 ens va acompanyar presentant-se com a candidat d’Esquerra al Senat per la demarcació de València. Durant aquests anys en què jo havia acabat d’aterrar al projecte independentista com qui diu, he pogut assistir a algun d’aquells sopars republicans en què tothom escoltava embaladit com si ningú volguera oblidar res de tot el bagatge que el Gonzalo compartia amb nosaltres.

Avui, la premsa valenciana ens nega que la gent puga recordar que les dones i homes d’Esquerra vam poder compartir el nostre projecte polític amb algú com el Gonzalo, que tot i venir de Burgos va fer seu el projecte d’Esquerra perquè segons ens deia “és l’únic partit republicà que hi ha”. Qualsevol el feia menejar-se ni un milímetre de les seues conviccions. A més de la tristesa per la pèrdua d’un republicà convicte i un rebel impeninent, hem d’aguantar com la premsa hereva del movimiento i adscrita a la normalitat espanyol(ista), amaga una vegada i una altra que cada vegada els independentistes som més i vinguts de tot arreu. Fa una estona he recordat que a la prestageria de casa hi ha un dels llibres que parla del Gonzalo. És un bon moment per recuperar-lo.

“Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels”

Articles relacionats:

Agustí Cerdà: Gonzalo Anaya

Anna Simó: Gonzalo Anaya

Josep Barberà: Falta a València Gonzalo Anaya

Albert Dasí: Gonçal Anaya i Gonçal Anaya (variació 1)

Saül Ortolà: Gonzalo Anaya ha fet vacances, nosaltres seguim treballant

Una aportació a la dignitat (10€ per TV3)

Aquest és el pla d’Acció Cultural del País Valencià per fer front al pagament de la multa de 300.000 euros que ha interposat la Generalitat Valenciana a l’entitat per no tancar els repetidors de TV3. L’entitat ha presentat avui a València i Barcelona la campanya ciutadana contra el tancament de TV3, que es basarà en la recaptació econòmica a través de donatius i de la venda de la litografia de Tàpies (foto) a 10€, a més de la recollida d’adhesions i la mobilització.

Els primers que s’han afegit a la crida han estat els Presidents Pujol i Maragall i l’Abats de Poblet i Montserrat, a més de diversos periodistes i treballadors de la Corporació Catalana i Ràdio i Televisió com Toni Soler, Carles Capdevila, Xavier Grasset, Miquel Calçada o Joel Joan. Ara és el torn de la resta de ciutadans dels Països Catalans, entitats, associacions, col.lectius i partits.

Si fem pinya l’escena de l’abril passat al pic de la Carrasqueta a Xixona, no quedarà en una anècdota d’una guerra perduda. Hi vam guanyar la primera batalla (sense deixar de banda el tint èpic del gran riuxat que va caure). Si seguim treballant guanyarem la guerra de la dignitat. Tenim la raó, ara ens cal la força i la contundència i aquí juguem tots.

No només es tracta de llibertat d’expressió, que és ben clar que aquesta actuació de la Generalitat Valencian va absolutament en contra de les directives europees sobre comunicació i de la tendència mundial d’arribar a veure totes les televisions a tots arreu. És tracta també de protegir una cosa molt més perillosa per l’Estat Espanyol, la consolidació d’un Espai Català de la comunicació que ara té una nova expressió en el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, dirigit per Salvador Cardús. Aquest és una dels reptes claus del nostre futur, treballem per guanyar-lo?

Per si voleu col.laborar amb la Campanya us deixe les dades de contacte. Si voleu rebre la litografia a més de l’ingrés amb nom i cognoms haureu de trucar el telèfon de la campanya de 9 a 14 i de 15 a 18.30de dilluns a divendres

Telèfon: 963918386
Número de compte
Bancaixa – 2077-0001-27-3103581289

www.acpv.cat

ps: mentre escric aquestes ratlles, Joan Ignasi Pla, ha fet efectiva la seua dimissió com a Secretari General del PSPV. Probablement arribe tard després de la desfeta electoral, i l’ha acabat per tombar una reforma domèstica. Haurem de veure com evoluciona l’afer.

Ajornament sine die de la dignitat?Ens veiem als carrers

Ajornament sine die. Aquesta és la resposta del govern al simple compliment d’una llei.  La llei de retorn dels papers de salamanca, va ser aprovada a principi d’aquesta legislatura amb la voluntat de restablir una mica més de la dignitat del poble català. Ara de nou ens trobem amb un compromís no complert del govern central aquest si cap més greu ja que no es tracta de voluntat o manca d’aquesta sinó de rigor legal. La moció conjunta entre Esquerra, ICV i CIU (una bona via a seguir) ha sigut tombada per la majoria espanyolista. Una de les diputades del PSC (o del PSOE ja que amb la seua postura a madrid tant hi fa) ha dit que els papers tornar però amb rigor i seriositat. I llavors els primers feixos que sí que van arribar a Barcelona es van tornat esbojarradament?

El PSOE ha caigut una vegada més aquesta legislatura en el seu propi parany i en el que li para el PP. De nou la postura del “què diran” passa per damunt dels compromisos i s’acosta a la del PP, en la seua cursa particular per veure qui és més nacionalista espanyol. En la cursa de “a veure qui és més “xulo”", no guanyarà ni el PSOE ni el PP, sinó de nou s’imposarà la dignitat dels catalans que plenaran el Palau Sant Jordi.

L’esperança comença al repetidor de la Carrasqueta

A estes hores es veu tv3 a Alcoi. Durant unes hores l’emissió ha estat interrompuda per un llamp que ha malmés la instal.lació, però per un moment entre els alcoians aliens al que passa al Port de la Carrasqueta, semblava que el tancament de tv3 era un fet. A dalt ressonava un “no passaran” propi d’altres temps, entre les 300 persones que ens atrinxeràvem al repetidor de TV3. Haviem eixit de València, en bus, a les 8 de mati, sense saber massa bé que ens podiem trobar en arribar a Xixona, en una convocatòria feta en 24 hores (les que feia que sabiem de la notificació d’entrada als repetidors).

En arribar i caminar una mica més d’un kilòmetre que ens separava del peu del repetidor, ja estava pres per la gent, tant dintre com fora, disposats a no cedir un pam a la censura. Ja de pujada 4 gotes ens acompanyaven, però en arribar dalt el xàfec ja era important, però nosaltres erem més persistents. La primera embranzina de la guàrdia civil l’ha parada la primera fila de la comitiva entre els que es trobava l’Agustí, la segona, més forta, s’ha trobat amb decenes de mans que han parat el cop de la tanca, i han deixat els censors al carrer sota la pluja.

300 persones que actuàven com una de sola. Ara, pensant-ho fredament, et sents còmplice quan algú d’Alcoi et diu que veu tv3 sense problemes, i en canvi saps que si algun dels que hi erem haguera fallat potser no ho haguerem aconseguit. Els independentistes a més tenim “el cul pelat” de perdre sempre i per tot, i ara, s’ha girat la truita. L’acció de la gent fa girar cua a les forces repressives per donar pas a uns dies més (almenys) de comunicació en l’àmbit nacional.

Ara, tots pendents del Bartolo, el repetidor de Castelló que encara no té sentència sobre el tancament. Siga quina siga la resposta, tornarem a reaccionar i anirem un calga. Ens hi juguem molt: la llibertat d’expressió i la lliberat d’informació al País Valencià no estan en venda, i avui hem demostrat que això és del tot innacceptable. Els lladres entràren per Almansa, i els censors avui han sortit per la carrasqueta.

Enllaços relacionats:

Vilaweb.tv:  no han passat!

1º part: declaracions Eliseu Climent, Agustí Cerdà etc etc

2º part: declaracions manifestants (i de qui subscriu aquestes línies)

http://es.youtube.com/watch?v=mK1ntPoaPZ0&eurl=http://valencianna.bloc.cat/archives/3123/200704

TV3 es continuarà veient el 25 d’abril

repetidor de tv3 del montdúver

 

Extret de la pàgina web d’ACPV

 

ACPV desconvoca la concentració al Mondúver, donada la negativa de la Justícia a permetre la Generalitat Valenciana l’accés al repetidor

24/04/2007

El jutjat del contenciós-administratiu número 2 de València no ha concedit a la Generalitat Valenciana l’autorització d’entrada en el centre reemissor de TV, propietat d’ACPV, situat al cim del Mondúver, a la localitat de Xeresa (Safor) i que permet l’emissió de TV3 a les comarques centrals del País Valencià.
Tal com explica la jutgessa a la interlocutòria, el propòsit d’execució forçosa de la mesura provisional de cessament de les emissions de TV3 al País Valencià “resulta una mesura desproporcionada per a l’objectiu que persegueix…”, “ja que si es dictara resolució sancionadora, després que s’haja tramitat l’expedient i que es resolga, acordant el tancament de les emissions, aquest tancament podria portar-se a terme en qualsevol moment”.

A més, la interlocutòria deixa ben clar que no hi ha cap dany per a l’interés públic, més bé al contrari ja que, “si s’efectuara el tancament de les instal·lacions” i per tant la no emissió de TV3 al nostre territori “es veurien afectats drets fonamentals i llibertats públiques protegits en l’article 20 de la Constitució Espanyola”.

És important recordar, com també ho fa la jutgessa, que les emissions de TV3 al País Valencià no són “emissions d’una televisió clandestina, ni l’explotació d’una televisió no autoritzada sinó la retransmissió de les emissions d’una televisió pública autonòmica”.

ACPV havia convocat una concentració per demà al Mondúver, que ja ha sigut desconvocada. Per tant i a l’espera que arriben les interlocutòries dels jutjats de Castelló i Alacant , les instal·lacions d’ACPV al Mondúver continuaran obertes i es seguirà garantint les emissions de TV3 al nostre país.

Caldrà seguir esperant a veure què diuen els jutges d’Alacant i Castelló sobre els repetidors de la Carrasqueta i el Bartolo, però aquesta primera sentència, que apel.la a drets fonamentals d’informació és molt positiva per al manteniment de les emissions. Per un altre costat avui el Conseller Tresserras havia de comunicat al Conseller Rambla, que el Ministeri de l’interior estava disposat a donar una solució tècnica a la reciprocitat de les emissions.Curiós el canvi de parar del Ministre Clos, serà que prompte hi haurà una pregunta parlamentària a Zapatero sobre el tema, des del grup parlamentari d’Esquerra

Valencians 1: irracionalitat 0. El partit continua i la pressió ciutadana ha de seguir.

ps: AQUELLS QUI TENIEU PENSAT ANAR AL MONTDÚVER DEMÀ, SAPIGUEU QUE LA CONVOCATÒRIA HA ESTAT ANUL.LADA .

l’Espurna 101

Tercer dia (i últim espere) de reclusió forçosa a casa. El refredat, herència familiar, emprenya tot el que pot. Aquests dies, m’he dedicat a dormir i a seguir els debats del Parlament de Catalunya. Encara es veu TV3, i la resta de canals de la CCRTV, i pel que he llegit avui aguantaran fins al 25 d’abril del 2007 (macabra coincidència, o no…). Ahir no em vaig donar compte que aquest bloc arribava als 100 posts, enfeinada a fer arribar la barreja de mala llet i llàstima que comporta que s’atempte contra l’espai català de comunicació i contra la llibertat d’expressió d’aquesta manera.

Al maig, quan vaig iniciar l’aventura, no hauria pensat mai que arribaria fins aqui, 100 missatges, en els quals he intentat almenys mantenir una coherència en els meus plantejaments. Després de 100 articles i milers de visites (nombre que encara em sorpren dia a dia), m’he aturat a repassar alguns relats, i em tranquil.litza saber que no canviaria res de tot plegat. Esperem que quan arribe als 200 posts, d’aquest bloc accidental puga dir el mateix.

Avui, al Parlament hi havia una votació sobre l’exercici de l’autodeterminació, no només sobre el dret, trampa en la qual ens vol fer caura determinat partit per espolsar-se les puces i poder seguir enganyant al respectable. Sensació d’arrencar a correr cap al més enllà, i mirar enrere, i restar sol. No passa res, queda un gran tram cap a la majoria social i cal seguir treballant fort per arribar-hi. Per ressumir la jugada em quede amb dos símils que he trobat per la blocosfera de dos companys de les JERC.

En Jordi resumeix el joc de resolucions aixi “Com ja li he dit a algun amic, és com aquells que es compren un xandall cadascú, un se’l posa i va a córrer, i l’altre es queda al sofà amb el xandall encara a l’armari. Potser és el que no entén CiU, l’autodeterminació està per exercir-la, no per contemplar-la. És a dir, mentre CiU es queda al sofà, la gent d’Esquerra ja fa temps que ens em posat a córrer amb el xandall, de la selecció dels Països Catalans, és clar.”

Pel seu costat en Lluís Pérez ho ressumeix així: “El paper de CiU en tota aquesta polèmica, com era d’esperar, ha estat el de marejar la perdiu i jugar amb ambigüitats. Així, per exemple, han presentat una resolució al Parlament on no es defensa l’autodeterminació sinó que, simplement, “no es renuncia a la mateixa”. Algú hauria d’explicar els convergents dues coses: 1) que el Parlament ja va aprovar diverses resolucions en aquest sentit en el passat i que, per tant, no estaven afegint cap novetat; i 2) que entre “em compraré un cotxe” i “no renuncio a comprar-me un cotxe” hi ha una diferència notable”

Mentrestant els valencians continuem enfeinats en parar la bogeria de tancar les emissions de TV3. Si voleu sumar-vos a la protesta hi ha diverses maneres:

a)S’han convocat protestes davant dels ajuntaments a les 20H del dia següent al tancament de les emissions de TV3

b) Podeu enviar un mail a diverses autoritats (Presidents de Catalunya, les Illes, i del País Valencià, a més del ministre d’indústria) clicant aquí, o sobre el banner del lateral d’aquest bloc (si a la TV3 al País Valencià) gairebé 40.000 persones ho han fet ja.

c)Per als mestres en originalitat, us recomane la via que ha iniciat en Josep Barberà, company d’Esquerra de Benicarló. Enregistreu un video amb el vostre nom, població, i un missatge contra el tancament de TV3 i pengeu-lo al Youtube. Ell Mateix en farà el seguiment al seu bloc. (nota. amb el canvi al nou servidor del bloc aquest video ja no està disponible. Disculpeu les molèsties)