Preguntar

Fa molts anys que al món de l’independentisme es diu allò de “defensar la terra no és cap delicte!”, però ara es veu que preguntar sí. Fa una estona un jutjat de Barcelona ha impedit fer la consulta organitzada per una entitat independentista a Arenys de Munt perquè ultrapassa les competències un ajuntament. Curiós que parle de  sobrepassar competències i no es pare a pensar que és un acte convocat per una entitat privada. Vist com està el corral, sembla cert que l’Estat Espanyol comença a passar les diferents etapes del dol que li comportarà la separació dels Països Catalans. Un tràngol traumàtic després de 300 anys d’una relació no-consentida que acabarà amb una separació segurament poc amistosa. La concepció de que té Espanya dels Països Catalans, no basada en la democràcia (de fet des de la mort de Franco deu de ser el període “democràtic” més llarg que tenen en la seua història on no han aguantat més de trenta anys sense un alçament militar en qualsevol de les seues versions), sinó en “la unidad de espolio en lo universal” els provoca un trauma sense precedents amb la simple conjugació del verb “preguntar”.

La primera reacció, la negació. No preguntes als teus veïns si volen ser lliures o pitjor negar l’evidència  “l’independentisme no es representatiu”. Però ai làs, primer resulta que els simpàtics independentistes són això simpàtics i no molesten, però ara en nombre creixent escampats pel territori, gosen preguntar als seus que volen ser de grans. I ahi ja neguen la major, servint-se dels seus feixistes de carnet disposats a la desfilada marcial, o tirant mà de la justícia, on encara abunden destacats membres del TOP. La brunete fumeja, i enmig del cabreig, sorprén la velocitat digna de rècord del món de la premsa valenciana en fer-se ressó de la decisió judicial. Però no era que els independentistes erem dos en temporada alta i que no teníem cap importància?

El segon estadi de la superació del trauma, està en marxa, el cabreig. Com que negar-ho ja no s’aguanta per enlloc, la gresca està assegurada. Només va caldre veure la reacció a la penjada de l’estelada que alguns ferem, fa quasi un any, per fer palès que hi ha alguna cosa més que espanyols a València, o fa pocs dies a Figueres on els partits espanyolistes la van prendre amb un concert de música en català per exhibir les seues medalles a la intolerància. Les reaccions es succeiran, i el cabreig tindrà nous rebrots, com l’agressió a Mallorca de l’Ivan Cortés pel simple fet de parlar en català. Dos cops de puny i cap a casa “y habló en catalán y al cabo de le fue la mano”. Massa reposicions de la mateixa història.

I encara queda la negociació, la depressió i l’acceptació de la desmembració de l’Imperi. Mentrestant, la reacció lògica no s’ha fet esperar. Seròs ha demanat tanda per a fer la consulta, i quants vindran darrere? i què passarà amb la llei de Consultes Populars en vigor? . Una cosa es certa, el dret de decidir ja és inamobible de l’agenda política dels Països Catalans.

Reptes per seguir avançant

“Catalunya (Països Catalans)/…/ no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure“. L’autor d’aquesta frase, Rafael Campalans, no era independentista però si un dels ideòlegs el socialisme catalanista. De fet considerava que era del tot inacceptable. Tot i això, l’encert de l’afirmació és clau. M’he permés fer l’afegitó entre parèntesi amb el benentés que la concepció de Catalunya de llavors ja formulava el marc nacional complet. Massa sovint hem volgut tirar endavant mirant només enrere, amb la conseqüent trompada amb el primer obstacle que se’ns ha posat davant.

L’independentisme no és una cosa fossil, i cada dia necessita de noves solucions per a tants problemes com se’ns van plantejant. L’actual crisi financera va més enllà, dels titulars de premsa bursaris i abasta també l’àmbit immobiliari i ambiental. És precissament aquet àmbit, l’ambiental, el que necessita un nou impuls. Històricament hava estat l’independentisme un dels motors de la lluita per la defensa del territori i per l’entorn. Aquesta posició de punta de llança en l’alternativa ecologista moltes vegades s’ha ubicat en els partits verds que l’han usat per renovar unes marques electorals que havien quedat obsoletes, sense un veritable projecte de país. Dissabte a Terrasa, les JERC posaran les bases per esdevenir de nou l’alternativa ecologista amb un model complet per als Països Catalans, lluny de pedaços puntuals a cada problema que sorgeix, sense perdre de vista però, que sense el nostre dret a decidir com a poble, aquest projecte serà inviable per la pressió dels estats espanyol i francès.

Un grapat de kilòmetres més al sud, a Reus, les dones d’Esquerra es trobaran en l’Assemblea Nacional de Dones, en una setmana marcada de nou pel debat al voltant de l’avortament després que es vetara l’arribada al Port de València del vaixell “womens on waves” d’un col.lectiu avortista holandès que arribava a València amb la intenció de practicar avortaments a aquelles dones que ho desitjaren en aigües internacionals això sí. De nou, el mateix concepte, el dret de decidir, en aquest cas de les dones sobre el seu propi cos, que ha portat a militants (homes i dones) d’Esquerra i de les JERC del País Valencià a sentar-se davant el jutge per l’autoinculpar-se d’avortar, i a ser víctimes d’un veritable assetjament judicial. El repte de la trobada,seguir avançant en la igualtat d’homes i dones en la política, una igualtat que va molt més enllà de la paritat.

Mentre tot això passa, i seguim bastint fonaments per a construir una majoria social, donant respostes als problemes dels ciutadans, a mi, aquest vegada em tocarà el paper d’espectador resignat. Un refredat inoportú (i quan ho és d’oportú?) em farà quedar a València, això sí, còmplice del que passe en un lloc i en l’altre.Ens hi juguem molt.

Independent o “in the pendent”

Aquests dies després de la diada de l’11 de setembre, el debat continua centrat en el nou sistema de finançament autonòmic que no desencalla i que cada dia sembla més a prop d’un “no acord” que d’un “mal acord”. I és que hi ha costums que no es perden, i una història cíclica (sobretot l’espanyola) que no deixa de repetir-se una vegada i una altra. I per si encara calia una altra mostra de les poques ganes de canviar cap envà per anar a allò de l’Espanya Plural, no hi ha més que veure la resolució del Tribunal Constitucional sobre el referèndum convocat pel govern Basc.

I és que no és el mateix ser independent que estar “in the pendent” que deia la sempre reflexiva Mafalda, i ara els Països Catalans estan molt i “in the pendent” o “de cul i costera avall” com vosaltres vulgueu. La crisi que ara patim no és només una crisi econòmica mundial provocada per la fallada inmobiliària i la crisi energètica, sinó que s’amplia a pràcticament a tots els àmbits de la política. Un nou sistema de finançament que ja fa figa abans de començar a concretar-se i en què l’Estat Espanyol, enlloc d’aprimar-se de decenes de departaments que ja no tenen competències per les transferències (lentes i doloroses) a les Comunitats Autònomes, opta per escudar-se darrere la crisi per no fer front a l’obligada descentralització econòmica. La situació dels Països Catalans amb un 9.7% dels seu PIB perdut pel dèficit fiscal, seria objecte de procés judicial contra Espanya, amb una legislació com la que a Alemanya considera il.legal un dèficit fiscal superior al 4%.

Sense l’excusa de no tenir dades sobre el dèficit fiscal (o de no publicar-les per motius tècnics que miraculosament deuen haver resolt en un temps rècord), l’Estat Espanyol ja no pot ajornar més la fi de les desigualtats econòmiques al sí de l’estat. No s’hi val a tenir una solidaritat incontrolada i sense objectius clars i fonamentats de per vida, com tenen alguns, i menys amb el volum de població en risc d’exclusió que hi ha en l’actualitat a casa nostra. Tot i el panorama negre que tenim per davant també hi ha oportunitats per a salvar el problema. Un front comú, entre totes les formacions polítiques, i potenciar la unitat nacional. Només amb el conjunt dels Països Catalans es pot desbordar l’establishment espanyol, acostumat a la division regional per a guanyar batalles. Sense dubte el finançament és un dels temes clau on tots els ciutadans dels Països Catalans tenim un punt de trobada, un fet encara més clar en el cas dels independentistes.

A més del front econòmic el drets democràtics d’un poble també van camí de la pendent. La resolució del Tribunal Constitucional sobre el referèndum convocat pel govern basc no obre cap gran perspectiva a la propera resolució sobre l’Estatut del Principat. A més una curiositat, quina pressa s’han donat en resoldre el primer cas, i quina poca pressa per a resoldre l’altre. Sospitós de tacticisme del govern central una vegada més. Serà que ja tenen la resolució per quan els ajuntaments convoquen les consultes sobre el dret de decidir que promouen regidors i alcaldes després de l’aprovació de la Llei de Consultes Populars?

I per si això fora poc el front cultural apreta com sempre. Després de l’alegria pel conveni de reciprocitat de les emissions de TV3 i RTVV al País Valencià i al Principat, els creadors del “manifiesto” no afluixen i els  seus “palmeros” particulars ja preparen noves campanyes pel castellà, o directament a més de girar-se a l’ensenyament obligatori “d’educació per a la ciutadania”, el govern valencià invertirà un professor d’anglès en cada aula per traduir un temari que prèviament s’haurà donat en castellà, i que, en el cas del currículum valencià de la matèria, versa sobre les bondats de l’espanyolitat. Mentrestant continua haver dèficit de places d’educació en valencià en secundària amb la paradoxa que cada any creix la demanda d’aquestes places, l’acollida d’iniciatives com el voluntariat i les parelles lingüístics i l’assistència a concerts de grups en valencià.

Lloc per al derrotisme? Ni parlar-ne, fixeu-vos que a cada drama d’aquest post hi havia una solució. Si enlloc de lamentar-nos ens hi posem, estarem més a prop de ser independents que de seguir (com sempre d’altra banda) “in the pendent”. Som-hi?

De pors i renúncies: de l’avortament i la violència masclista

Aquest matí he anat al Jutjat de Guàrdia de València. Hi he anat per presentar juntament amb d’altres companyes i companyes d’Esquerra i les JERPV i amb el candidat d’Esquerra al Congrés, Joan Barres, un centenar d’autoinculpacions per avortament davant la justicia. És cert que no és una acció nova ni massa cridanera, però sí una mostra clara de la necessitat que d’una vegada per totes les dones tinguem dret a decidir sobre el nostre cos i es garantesca l’avortament lliure durant les primeres 14 setmanes d’embaràs.

Una vegada més les pors i renúncies del PSOE han acabat per afectar els drets civils i individuals de les dones dels Països Catalans. Té més “delicte” encara, quan el seu programa a les eleccions del 2004 sí que citava una llei de terminis, i quan tot plegat ha acabat amb una cacera de bruixes contra les dones i les clíniques en el que hauria de ser una activitat costejada per la sanitat pública que garantitzara les condicions necessàries per a professionals i dones.

A les portes dels jutjats de la Ciutat de la Justícia de València hi havia cartells signats per sindicats on s’indicava que durant dos dies els jutjats especials que atenen a les denúncies per violència masclista es declaraven en vaga per les pèssimes condicions en què han de desenvolupar la seua tasca. Una vegada més fa molta ràbia tenir raó quan vam reclamar millors dotacions pressupostàries amb una moció al Congrés dels Diputats en detectar-ne les deficiències.

No s’hi val a desplegar tot un aparell legislatiu a base de fotos i titulars i grans fotos amb entitats de dones (socialistes) a la porta del Congrés apuntant-se la feina de la resta de grups, sí a l’hora de la veritat el nostre programa electoral a les properes eleccions ha de portar per obligació la proposta d’augmentar el nombre de jutjats especialitzats en violència de gènere i la seua dotació perquè superen en molts casos la ràtio de feina acumulada, per la poca voluntat del PSOE de dotar del contingut i del finançament necessari allò que aprova.

La nació catalana té dret de decidir

1 de desembre de 2007, 12 del migdia. Mentre estic a Barcelona, descarrila un tren de la línia 1 del metro, la mateixa que va patir un accident fa un any i escaig, aquesta vegada a Benaguasil (El Camp de Túria). Per sort ningú ha pres mal. Les vies estaven canviades del dia anterior. No només falta d’inversió, sinó incompetència manifesta. Per una vegada Magdalena Álvarez no en té la culpa (directament), ja que la (in)competència la té la Generalitat Valenciana. Fa pocs dies el ple de les Corts Valencianes amb el PP al capdavant van aprovar una moció de reprovació a la ministra per la manca d’inversions.

No s’hi val. Critiquen la manca d’inversions d’un govern del PSOE amb tota la raó del món, tant per la dotació com pel grau d’execució que s’acosta al zero. Però no s’hi val el gest d’hipocresia, quan invertien tant poc o menys quan manaven els seus i quan ara mateix els descarrilen els trens quan fan malament la feina, o directament pateixen gravíssims accidents com va ocòrrer a l’Estació de Jesús.

Tornant a la “Maleni” o a la incompetència/prepotència actual, la seua pèssima gestió va provocar l’espurna de l’èxit de la manifestació d’ahir als carrers de Barcelona. Des d’alguns sectors es critica que es convertira en una marxa independentista. A cas els estranya? Quan hi ha problemes, la gent busca solucions i vist com està el pati, i que els dos partits espanyols tant per tant acaben fent el mateix (vege’s exemple pràctic 1 primer paràgraf del post) queda més clar i més pal.lès que mai que l’únic camí és la independència. No només el dret de decidir+complement circumstancial (versió CIU), sinó l’exercici complet d’aquest que finalment acaba per donar resposta als danys col.laterals de la incompetència espanyola.

Enmig de tot plegat, i amb 700.000 persones (un grapat de les quals valencianes) al carrer, és evident que el govern espanyol no pot amargar-se en un calaix (o un esvoranc?). Un bon inici seria la publicació de les balances fiscal (o ho fan ells o ho farà la Fundació Josep Irla en pocs dies)i executar allò que han promés. Ahir a les 8 i escaig del matí, hi van haver aplaudiments en el Euromed amb que viatjavem cap a Barcelona. No era l’aniversari de ningú. Simplement arribavem a hora i per trajecte més curt. La lògica sovint mereix l’aplaudiment…té *******/nassos la cosa.

El dret de decidir: una necessitat

Són tres paraules senzilles, però que amaguen una força capaç de tombar el mur més alt (o Espanya en el seu defecte). Pocs erem conscients (i jo la primera) de la veritable força que acabaria per prendre l’expressió després del 18 de Febrer de 2006. Em vaig acostar a Barcelona, sabia que aquell dia era important que tothom fera pinya, però ni de bon tros m’esperava trobar-me 700.000 persones baixant la Gran Via. Aquells dies, també eren de canvis per mi, no feia ni una setmana que els meus companys m’havien encomanat la missió (gens impossible val a dir-ho també) d’encapçalar una col.lectiu emergent com les Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià. També en arribar a la ciutat de Barcelona, era aliena a la empenta que em suposaria aquella jornada.

D’aleshores ençà, hem vist consumar-se una retallada darrere l’altra de l’Estatut Catalans, i l’immobilisme extrem del text valencià i de les illes, pactats, com totes les qüestions d’Estat entre la dreta (del terreno o de Madrid tant li fa) i l’esquerra espanyola/ista).

Remou allò més espés de la sang, sentir el President del Govern veí, dir que l’Esquerra espanyola no existeix i que es igual que la Catalana. On està la el Hub de l’aeroport del Prat?, i les rodalies? i el sistema de finançament?. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala (preferiblement la que ofereix calefacció i comoditat a mans del PP) per justificar el descontrol d’esfínters (i ja em perdonareu l’expressió) quan es tracta de parlar del Model d’Estat (Espanyol evidentment, l’altre ni parlar-ne).

La pal.lidesa i el suor (i a les onze de la nit gairebé no fa massa calor) del ZP (més semblant a Super Lopez, que a Superman a aquestes alçades de legislatura), feien palesa la preocupació extrema per la “irreverència” d’un tal Agustí Cerdà, un xicot valencià que al cap i a la fi s’havia limitat a repetir el que 700.000 persones havien dit al carrer any i escaig abans. Davant el tancament en banda de l’Estat, manifestat a l’extrem en el nerviosisme en la bancada socialista, i la bronca de la popular, només queda una eixida, que la legislació espanyola acabe per transferir la capacitat de convocar referèndums. Que no patisquen, que el primer potser es sobre recollida selectiva o política territorial, però tard o d’hora arribarà el preocupant per ells: el referèndum pel Dret a Decidir.

A hores d’ara és vital, que una força independentista establisca el dret de Decidir com una prioritat i més en el cas d’Esquerra que concep, el partit i el poder no com un fi sinó com un mitjà per anar més enllà. És ara el moment de construir un full de ruta i construir l’entramat per arribar al referèndum arreu dels PPCC (a uns ens constarà més que a d’altres, tampoc en tinc cap dubte). Ara és el moment de collir totes les complicitats que s’han anat teixint amb el temps (en el moment del referèndum ningú parlava dels aeroports, i ara hi ha cua, ningú tractava el dèficit fiscal, i ara en parla fins i tot el govern valencià que és allò més humanament oposat a una força independentista). Ara és el moment de fer un pas més cap a la majoria social.

Cal ser conscients d’una cosa. Estem sols. L’independentisme creixent que reflexen les enquestes i resultats electorals de les illes i del País Valencià, no està mobilitzat entorn de la força majoritària independentista, ni de la resta de col.lectius i resta en l’abstenció. Davant la negativa del PSC, PP i C’s per la seua constitució i ADN espanyolistes, de CIU per covardia potser, o pels anhels de poder, i l’estratosfèrica posició d’ICV capaç de defensar el Dret a l’Autodeterminació de qualsevol país més enllà de Zimbawe però mai dels PPCC, i capaç de votar la llei de Partits, i contra el Pla Ibarretxe, estem sols per afrontar el repte de tornar a engrescar la gent. I a hores d’ara tinc clar, que afrontar de ple el Dret de Decidir, la única manera d’eixir de l’atzucac on ens ha deixat les reformes estatutàries, és la millor manera d’aconseguir-ho.