De pors i renúncies: de l’avortament i la violència masclista

Aquest matí he anat al Jutjat de Guàrdia de València. Hi he anat per presentar juntament amb d’altres companyes i companyes d’Esquerra i les JERPV i amb el candidat d’Esquerra al Congrés, Joan Barres, un centenar d’autoinculpacions per avortament davant la justicia. És cert que no és una acció nova ni massa cridanera, però sí una mostra clara de la necessitat que d’una vegada per totes les dones tinguem dret a decidir sobre el nostre cos i es garantesca l’avortament lliure durant les primeres 14 setmanes d’embaràs.

Una vegada més les pors i renúncies del PSOE han acabat per afectar els drets civils i individuals de les dones dels Països Catalans. Té més “delicte” encara, quan el seu programa a les eleccions del 2004 sí que citava una llei de terminis, i quan tot plegat ha acabat amb una cacera de bruixes contra les dones i les clíniques en el que hauria de ser una activitat costejada per la sanitat pública que garantitzara les condicions necessàries per a professionals i dones.

A les portes dels jutjats de la Ciutat de la Justícia de València hi havia cartells signats per sindicats on s’indicava que durant dos dies els jutjats especials que atenen a les denúncies per violència masclista es declaraven en vaga per les pèssimes condicions en què han de desenvolupar la seua tasca. Una vegada més fa molta ràbia tenir raó quan vam reclamar millors dotacions pressupostàries amb una moció al Congrés dels Diputats en detectar-ne les deficiències.

No s’hi val a desplegar tot un aparell legislatiu a base de fotos i titulars i grans fotos amb entitats de dones (socialistes) a la porta del Congrés apuntant-se la feina de la resta de grups, sí a l’hora de la veritat el nostre programa electoral a les properes eleccions ha de portar per obligació la proposta d’augmentar el nombre de jutjats especialitzats en violència de gènere i la seua dotació perquè superen en molts casos la ràtio de feina acumulada, per la poca voluntat del PSOE de dotar del contingut i del finançament necessari allò que aprova.

La nació catalana té dret de decidir

1 de desembre de 2007, 12 del migdia. Mentre estic a Barcelona, descarrila un tren de la línia 1 del metro, la mateixa que va patir un accident fa un any i escaig, aquesta vegada a Benaguasil (El Camp de Túria). Per sort ningú ha pres mal. Les vies estaven canviades del dia anterior. No només falta d’inversió, sinó incompetència manifesta. Per una vegada Magdalena Álvarez no en té la culpa (directament), ja que la (in)competència la té la Generalitat Valenciana. Fa pocs dies el ple de les Corts Valencianes amb el PP al capdavant van aprovar una moció de reprovació a la ministra per la manca d’inversions.

No s’hi val. Critiquen la manca d’inversions d’un govern del PSOE amb tota la raó del món, tant per la dotació com pel grau d’execució que s’acosta al zero. Però no s’hi val el gest d’hipocresia, quan invertien tant poc o menys quan manaven els seus i quan ara mateix els descarrilen els trens quan fan malament la feina, o directament pateixen gravíssims accidents com va ocòrrer a l’Estació de Jesús.

Tornant a la “Maleni” o a la incompetència/prepotència actual, la seua pèssima gestió va provocar l’espurna de l’èxit de la manifestació d’ahir als carrers de Barcelona. Des d’alguns sectors es critica que es convertira en una marxa independentista. A cas els estranya? Quan hi ha problemes, la gent busca solucions i vist com està el pati, i que els dos partits espanyols tant per tant acaben fent el mateix (vege’s exemple pràctic 1 primer paràgraf del post) queda més clar i més pal.lès que mai que l’únic camí és la independència. No només el dret de decidir+complement circumstancial (versió CIU), sinó l’exercici complet d’aquest que finalment acaba per donar resposta als danys col.laterals de la incompetència espanyola.

Enmig de tot plegat, i amb 700.000 persones (un grapat de les quals valencianes) al carrer, és evident que el govern espanyol no pot amargar-se en un calaix (o un esvoranc?). Un bon inici seria la publicació de les balances fiscal (o ho fan ells o ho farà la Fundació Josep Irla en pocs dies)i executar allò que han promés. Ahir a les 8 i escaig del matí, hi van haver aplaudiments en el Euromed amb que viatjavem cap a Barcelona. No era l’aniversari de ningú. Simplement arribavem a hora i per trajecte més curt. La lògica sovint mereix l’aplaudiment…té *******/nassos la cosa.

El dret de decidir: una necessitat

Són tres paraules senzilles, però que amaguen una força capaç de tombar el mur més alt (o Espanya en el seu defecte). Pocs erem conscients (i jo la primera) de la veritable força que acabaria per prendre l’expressió després del 18 de Febrer de 2006. Em vaig acostar a Barcelona, sabia que aquell dia era important que tothom fera pinya, però ni de bon tros m’esperava trobar-me 700.000 persones baixant la Gran Via. Aquells dies, també eren de canvis per mi, no feia ni una setmana que els meus companys m’havien encomanat la missió (gens impossible val a dir-ho també) d’encapçalar una col.lectiu emergent com les Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià. També en arribar a la ciutat de Barcelona, era aliena a la empenta que em suposaria aquella jornada.

D’aleshores ençà, hem vist consumar-se una retallada darrere l’altra de l’Estatut Catalans, i l’immobilisme extrem del text valencià i de les illes, pactats, com totes les qüestions d’Estat entre la dreta (del terreno o de Madrid tant li fa) i l’esquerra espanyola/ista).

Remou allò més espés de la sang, sentir el President del Govern veí, dir que l’Esquerra espanyola no existeix i que es igual que la Catalana. On està la el Hub de l’aeroport del Prat?, i les rodalies? i el sistema de finançament?. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala (preferiblement la que ofereix calefacció i comoditat a mans del PP) per justificar el descontrol d’esfínters (i ja em perdonareu l’expressió) quan es tracta de parlar del Model d’Estat (Espanyol evidentment, l’altre ni parlar-ne).

La pal.lidesa i el suor (i a les onze de la nit gairebé no fa massa calor) del ZP (més semblant a Super Lopez, que a Superman a aquestes alçades de legislatura), feien palesa la preocupació extrema per la “irreverència” d’un tal Agustí Cerdà, un xicot valencià que al cap i a la fi s’havia limitat a repetir el que 700.000 persones havien dit al carrer any i escaig abans. Davant el tancament en banda de l’Estat, manifestat a l’extrem en el nerviosisme en la bancada socialista, i la bronca de la popular, només queda una eixida, que la legislació espanyola acabe per transferir la capacitat de convocar referèndums. Que no patisquen, que el primer potser es sobre recollida selectiva o política territorial, però tard o d’hora arribarà el preocupant per ells: el referèndum pel Dret a Decidir.

A hores d’ara és vital, que una força independentista establisca el dret de Decidir com una prioritat i més en el cas d’Esquerra que concep, el partit i el poder no com un fi sinó com un mitjà per anar més enllà. És ara el moment de construir un full de ruta i construir l’entramat per arribar al referèndum arreu dels PPCC (a uns ens constarà més que a d’altres, tampoc en tinc cap dubte). Ara és el moment de collir totes les complicitats que s’han anat teixint amb el temps (en el moment del referèndum ningú parlava dels aeroports, i ara hi ha cua, ningú tractava el dèficit fiscal, i ara en parla fins i tot el govern valencià que és allò més humanament oposat a una força independentista). Ara és el moment de fer un pas més cap a la majoria social.

Cal ser conscients d’una cosa. Estem sols. L’independentisme creixent que reflexen les enquestes i resultats electorals de les illes i del País Valencià, no està mobilitzat entorn de la força majoritària independentista, ni de la resta de col.lectius i resta en l’abstenció. Davant la negativa del PSC, PP i C’s per la seua constitució i ADN espanyolistes, de CIU per covardia potser, o pels anhels de poder, i l’estratosfèrica posició d’ICV capaç de defensar el Dret a l’Autodeterminació de qualsevol país més enllà de Zimbawe però mai dels PPCC, i capaç de votar la llei de Partits, i contra el Pla Ibarretxe, estem sols per afrontar el repte de tornar a engrescar la gent. I a hores d’ara tinc clar, que afrontar de ple el Dret de Decidir, la única manera d’eixir de l’atzucac on ens ha deixat les reformes estatutàries, és la millor manera d’aconseguir-ho.