Nafarroa-Orpesa de Mar: any zero

hi falten uns quants blocs de pisos a la foto

La parada vital pròpia de l’estiu, és un bon moment per mirar enrere. Fa pocs dies, vaig tornar al camping on passava els estius, on vaig aprendre a anar en bicicleta, a nadar i lloc que guarda mil aventures. Bé, de fet al mateix càmping tampoc, perquè fa uns anys va ser comprat per Marina d’Or Ciudad de vacaciones, per una sucosa suma de milions, davant la qual els centenars de famílies que poblavem aquell càmping poca cosa podíem fer.

En els anys que han passat, l’antic camí de les Amplàries, ha quedat convertit en el que molts dels resistents campistes anomenen “las colmenas”, blocs i blocs de pisos, que ni tant sols estan a prop de la platja. A banda i banda de la carretera fileres de palmeres al més pur estil hollywood, versió xancleta i parasol. Enrere queda un altre model de turisme, poc agresiu amb el territori i bastant més humà, on els campistes cooperavem entre nosaltres, i on feiem pinya per jugar a futbol, o alguns pares abnegats carregaven una bona colla de criatures al cotxe cap a la terrassa d’estiu a veure pel.lícules.

Allà, ens vam trobar amb uns d’aquells amics d’estiu. El Mikel, i sons pares són Navarresos i des de sempre viuen a Pamplona. El Mikel i jo ens hem fet una mica més grans…i ara compartim unes altres dèries. Què farem quan acabem d’estudiar, la situació del català a València i de l’Euskera a Nafarroa. Just aquell dia (no he pogut publicar aquest post des de dimarts per problemes amb el servidor del bloc), el PSOE acabava de vetar el govern de progrés a Navarra amb el PSN, NaBai i Izquierda Unida. Com a navarresos, estaven entre indignats i desolats. El canvi tant a prop i que la seua voluntat depenga de Madrid. La reflexió era clara: de què serveix què votem si decideixen a Madrid?.

La conversa em va servir per conèixer millor la situació de Navarra, i per veure que cada vegada més gent s’il.lusiona amb un projecte com el de Nafarroa Bai que a les generals completarà el seu primer cicle electoral de vida, per xarrar també de com va tot pel País Valencià que sembla que haja entrat embarrancat entre retrets d’uns forces polítiques a d’altres, de la meua pertinença a Esquerra i les JERC, i de l’Acampada Jove, i de coincidir amb el Mikel en alguns grups de música com Berri Txarrak o Betagarri.

Al final de la correguda, malgrat 600 kilòmetres pel mig, potser no hem anat a parar a punts tant diferents. És probable que acabem per trobar-nos una vesprada de cada estiu, a qualsevol altre indret, que no haja perdut la batalla contra la raó. O potser ens trobarem les dues famílies, en un camping resistent d’algun indret del Camí de les Amplàries. Ves a saber si algun d’aquests estius ens contarem il.lusionats que Nafarroa i el País Valencià han avançat uns quants passos més enllà i que la travessa del desert toca al final.

ps: Mentre escric aquestes línies, l’executiva de les JSE de Navarra, han plegat en bloc. Ja veurem com acaba tot.

Anotacions relacionades:

Anna Simó: Nafarroa Bye 

300 passes endavant

 foto d’un PAI qualsevol de la Comarca de l’horta

Són les tres de la matinada, i he renunciat a intentar dormir fins que deixe d’escoltar els acords dels “greatests hits” espanyols de la verbena fallera de la cantonada. A les 4 teòricament i ja veurem quan en la pràctica tocaran “paquito el xocolater” i tothom a dormir. No sé com aguanten, aquesta vesprada han anat a l’ofrena i ara festa fins les tantes. El panorama dessolador que s’escola per la finestra, i tenint en compte que per molta de la gent que volta pel racó o per la missatgeria instantània, demà es dia feiner (els valencians encara tenim un parell de dies de festa), el silenci a casa es inquietant.

Ahir Mallorca va tornar a ser un clam, 60.000 persones van omplir els carrers i places demanant un altre model territorial. A València, al juny, també en vam ser una animalada, i de tot arreu, quan Compromís pel Territori, convocava els centenars de plataformes, col.lectius i partits a exigir una moratòria urbanística que ens permeta redefinir què volem pel nostre país. Un viatge en tren, cap al nord, o cap al sud, tant és, ens permet de veure que no anem bé. Kilòmetres de vies precàries, camps i camps de golf i cap golfista. De tant en tant, alguna alegria com la paralització del PAI d’Albaida (heliport inclós), ens encoratgen a mirar endavant. Recorde fa uns mesos, en el trajecte entre la Valldigna i Xàtiva, la vista des de dalt del port de tota la Valldigna. Una paratge preciós, però amb una cicatriu que el creua de punta a punta. Malgrat la defensa dia a dia de la bona gent de la Valldigna, s’hi monten les torres de la línia d’alta tensió.

Els nostres governants, prediquen que el País Valencià, i per tant (per ells) Espanya (encara ens veuen com aquell levante feliz que dubte massa que haja existit mai) ha de ser la califòrnia d’Europa, l’Eurodisney del món. Tinc el dubte si parlen ells, o les seues butxaques, o els seus amics constructors que començaran a actuar de cacics en les properes setmanes per protegir la majoria absoluta i si de debó s’estimen tant poc la seua terra com per desitjar-li un futur precari i subsidiari de la rajola.

Ara que fa 300 anys que Xàtiva va ser cremada, com Dènia i Vila-real, ells cremen el nostre territori i el nostre futur, ara que fa 300 anys que des d’Almansa ens van prendre quasibé tot, els nostres mals continuen venint de la “capital del reyno” per exactament el mateix lloc que llavors. Ara que fa 300 anys que ens van prendre el nostre autogovern, tenim un nou decret de nova planta (ara en fan dir estatut) que ja neix mancat de sentit, tret de la campanya d’autobombo tipus “som els més guapos, més alts, i més ben plantats d’Espanya”. Ara fa 300 anys que els maulets van ser massacrats i perseguits pels borbons, i tot i això formaren els batallons de Sant Vicent Ferrer,i la Mare de Déu dels Desemparats, i seguiren la guerra fins a la caiguda de Barcelona. És el moment doncs, que els maulets tornem a prendre els ajuntaments per fer 300 passes endavant, i com deia Al Tall “no hi ha qui pare el pas dels maulets”, perquè ens fa il.lusió, perquè ens ho creiem, però sobretot perquè volem, el 27 de maig ho aconseguirem.

Tornem a la lleugera realitat

Us anime a que perdeu 3 minuts i escaig de la vostra vida a veure el video de dalt. La segona feina serà assumir que el video no es cap paròdia del turisme de sol i platja de la costa del País Valencià, sinó que és un video verídic de promoció del turisme de la Diputació de Castelló.

El tercer drama és assumir que aquesta cosa que atempta contra la dignitat directament, està finançada amb els diners que els valencians ens deixem treballar per constuir-nos un futur, o vista la cosa, per construir-los (a lladres i especuladors) una gran fortuna. M’agradaria conèixer a l’autor intel.lectual de l’obra mestra amb què ens deleita la factoria Fabra,i saber en qui any viu, per informar-lo que la cançó lleugera ja no és actualitat, i que mig país se’n fot de la seua campanya.

Per sort, Castelló és molt més que tot això, terra d’una gent compromesa i treballadora, terra d’intercanvis entre valencians del nord i catalans del sud, entre gent d’una riba i l’altra del sènia, per alguns equivocadament frontera, per a altres, una artèria més per seguir avançant, perquè per molt que els mafiosos ens vulguen tornar a la canço lleugera, el nostre camí endavant ja no té retorn

millor amb sentit de l’humor

Vist els drames urbanístics millor que fem servir el sentit de l’humor.

http://es.youtube.com/watch?v=T-nPon5aOwE&eurl=http://valencianna.bloc.cat/archives/3123/200609