Jo, Junqueras

l’Esquerra Nacional dels Països Catalans per la independència

Amb aquest títol vam acudir ahir a Barcelona al 25 Congrés Nacional d’Esquerra. Només arribar a l’auditori del Fòrum després d’una nit al bus, hi vaig veure un reporter del Caiga quien Caiga, un simptoma més que tots els ulls estaven posats en el que passaria en el plenari del congrés. Tot just una setmana abans, Joan Puigcercós i Joan Ridao havien estat escollits president i secretari general pel 38% del la més del 70% de la militància que va participar a les eleccions, i era el moment de dotar-los d’una nova direcció del partit i d’una nova ponència política que fixarà el full de ruta per als propers 4 anys.

És cert que tot aquest procés congressual d’Esquerra ha estat mirat amb lupa des de la resta de forces polítiques, algunes amb recel no fóra que s’encomanara la dèria d’encentar procesos assemblearis a la seues parroquies per al seua “complexitat” (Pujol Júnior Dixit), i d’altres amb l’enveja sana de veure com dur a terme un procés d’elecció transparent i afavorint al màxim la participació és possible. El plenari a l’auditori del fòrum no era més que la culminació de tot un procés congressual llarg i sovint massa dur per al que mereixiem tots plegats.

Sobre la ponència del congrés, reconec que la meua condició de la comissió redactora del text, no em va ser massa objectiva a l’hora de valorar la seua importància. És una de les satisfaccions d’aquest congrés veure com de les més de 700 esmenes presentades només una vintena aproximadament han quedat fora del text en ser rebutjades pel plenari, i també com només una mica més d’un 1% hi va votar en contra aprovant-se el text amb més del 88% dels vots. Mereix una menció especial i no em puc estar de felicitar-lo, el gest de Joan Carretero de retirar la seua esmena a la totalitat per posar-se al servei del partit. Aquesta ponència, ens ha de servir per optimitzar l’eina que tenim per avançar cap a la independència el més possible. Només d’aquesta manera avançarem sense aturador a un referèndum d’autodeterminació, ja siga al 2014 o en anys successius. Només em queda agrair a tots els redactors de la ponència tot allò que he pogut aprendre durant aquestes setmanes de treball.

Tot sovint diuen que la política és molt injusta. I hi estic d’acord. Em costa de païr com algú pot alegrar-se’n no ja d’imposar el seu criteri en el debat de les idees sinó del simple fet de fer caure algú d’una executiva nacional. La decisió de l’assemblea però, és la que té raó. Tanmateix el Xavier Vendrell no mereixia això. Fixeu-vos que no diu “acabar així”, perquè de Xavier hi ha i per estona. La fotografia que acompanya aquest post és pressa a València mentre presentava “disculpen les molèsties”. Llegia un passatge, mentre a fora els de sempre montaven merder. Tranquil, amb una dignitat que tomba. Tothom ha comés errades en aquesta vida: és inherent a donar la cara pel teu país. No vull agrair-li la feina feta, perquè seria redundant, sinó agrair-li la que farà a partir d’ara.

Al final de la correguda, una direcció molt renovada i paritària. Dos dels compromisos complits. No s’ha pogut assolir la unitat necessària tot i que fins a l’últim moment es va intentar. Amb alguns dels seus membres he compartit militància activa a les JERC des que vaig aterrar-hi ja fa un grapat d’anys. De fet els hi haig d’agrair al Pere Aragonès i a la Georgina Oliva que des de bon principi em feren creure que tot era possible. Amb d’altres he compartit ponència, o algun acte dels que vam fer a la candidatura. Tant per tant, desitjar al Jaume Sitjà, la Pilar Albiol, l’Ignasi Llorente, la Maria Àngels Cabasés, al Josep Ginesta, al Marcel Coderch, la Georgina Oliva, la Gemma Boix, la Laura Vilagrà, la Marta Rovira. la Núria Cuenca, al Marc Sanglas, al David Minoves, l’Ester Alberich, al Pere Aragonès, al Carmel Mòdol, a l’Eduard Lòpez, a l’Alba Castellví, al Joan Ridao i al Joan Puigcercós tota la sort en aquesta nova etapa d’il.lusió renovada, malgrat tot, d’Esquerra.

.

I també al Xavier Vendrell.

.

ps: Si la informàtica ho permet en uns instants desapareixerà el bànner de Gent d’Esquerra i només hi quedarà el d’Esquerra. Ara ja no hi ha gent d’uns i altres, sinó d’Esquerra. O almenys val la pena intentar-ho.

Republicà convicte i rebel impenitent

Aquesta frase, és de la última campanya a les eleccions autonòmiques. Evidentment era en plural però és de les primeres coses que m’han vingut al cap en saber que el Gonzalo Anaya havia mort. He sentit molta gent ,que va aprendre a ensenyar amb ell, parlar del seu tarannà que des de la posició de catedràtic de pedagogia de la Universitat de València, el portava a seure amb els estudiants a terra a fer assemblees durant la transició. Ara molts d’ells, han participat durant més de 20 anys, en la transmissió de tot el model d’escola que tant s’estimava el Gonzalo, i fins i tot les AMPES del País Valencià porten el seu nom.

Jo no em dedique a l’ensenyament, i de fet encara estic en l’etapa d’aprendre a aprendre, que si et pares a pensar crec que mai no s’acaba. Les vegades que he coincidit amb el Gonzalo han estat vinculades al seu republicanisme militant, i a la nostra pertinença compartida a Esquerra. L’última vegada que el vaig veure, va ser a la seu de l’STEPV-Intersindical Valenciana, curiosament un sindicat d’ensenyants. Hi presentàvem “el més calent…al front de Madrid” amb el Joan Tardà, l’Agustí Cerdà i el Jordi Ramon. Amb l’acte començat va arribar al Gonzalo. Tot i la fragilitat d’un cos de 93 anys, va passar sense perdre ni un bri de dignitat pel bell mig del cordó d’energúmens espanyolistes que teniem a la porta com quasi sempre. I així cada vegada que en un acte venien mal dades, sempre al peu de canó, quan la salut li permetia.

Des què Gonzalo va entrar per la porta que aquell acte va ser diferent. Assegut a la taula principal va agrair la càlida rebuda de la gent d’Esquerra. Al seu costat, el Tardà, assedegat de blasmar contra els incompliments del govern del PSOE li demanà una mica d’aigua del seu got dient-li “supongo que entre dos republicanos no le importará”. És un bon resum de com era, sempre donant sense demanar res a canvi. Al 2004 i al 2008 ens va acompanyar presentant-se com a candidat d’Esquerra al Senat per la demarcació de València. Durant aquests anys en què jo havia acabat d’aterrar al projecte independentista com qui diu, he pogut assistir a algun d’aquells sopars republicans en què tothom escoltava embaladit com si ningú volguera oblidar res de tot el bagatge que el Gonzalo compartia amb nosaltres.

Avui, la premsa valenciana ens nega que la gent puga recordar que les dones i homes d’Esquerra vam poder compartir el nostre projecte polític amb algú com el Gonzalo, que tot i venir de Burgos va fer seu el projecte d’Esquerra perquè segons ens deia “és l’únic partit republicà que hi ha”. Qualsevol el feia menejar-se ni un milímetre de les seues conviccions. A més de la tristesa per la pèrdua d’un republicà convicte i un rebel impeninent, hem d’aguantar com la premsa hereva del movimiento i adscrita a la normalitat espanyol(ista), amaga una vegada i una altra que cada vegada els independentistes som més i vinguts de tot arreu. Fa una estona he recordat que a la prestageria de casa hi ha un dels llibres que parla del Gonzalo. És un bon moment per recuperar-lo.

“Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels”

Articles relacionats:

Agustí Cerdà: Gonzalo Anaya

Anna Simó: Gonzalo Anaya

Josep Barberà: Falta a València Gonzalo Anaya

Albert Dasí: Gonçal Anaya i Gonçal Anaya (variació 1)

Saül Ortolà: Gonzalo Anaya ha fet vacances, nosaltres seguim treballant

Fent campanya contra els meus? a mi no m’hi trobareu

Avui ha començat la campanya per tal d’explicar les propostes dels diferents equips que presenten candidatura a dirigir Esquerra durant els propers 4 anys. Tot i això, ja he pogut assistir, des de fa temps, atònita, a tot tipus de desqualificacions cap a un procés intern que hauria d’estar basat en el debat de les idees i les propostes per fer d’Esquerra un partit més fort, i més preparat per cobrir la propera etapa de la lluita per la independència. Algunes, em preocupen en especial com l’erosió que s’ha fet de l’òrgan més important d’Esquerra, el Consell Nacional, que acaba per atacar frontalment la peça fonamental d’Esquerra: la seua gent al territori qui és qui escull la majoria dels membres del consell.

En tot aquest rebombori ja vull deixar clar des d’ara que no m’hi veureu. Amb la pila de temes que es poden tractar per tal de millorar Esquerra, no hi ha lloc per a insinuacions, ni mans negres ni res paregut. A cas, un militant d’Esquerra té por de les seus decisions?. És legítim defensar l’opció que creiem millor per dirigir d’Esquerra, però sempre sense perdre l’horitzó. No cal ser massa espavilat per veure que el dia 15, 16 o 17 de juny, haurem d’estar preparats per seguir assumint reptes com a partit, i també com a país. I només hi ha una manera de fer-ho. Junts.

Aquest article fa uns quants dies que em volta pel cap, però per unes coses i altres encara no havia tingut temps per publicar-lo. Des de llavors, dos fets que em van refermar-me en la necessitat de fer una campanya mirant endavant i no als costats. El primer, la publicació d’un article del Pere Aragonès a l’AVUI amb el títol Campanya en Positiu (aquí en PDF), que compartesc de cap a cap. L’altre punt, també afecta a Gent d’Esquerra, i és el canvi de data de l’acte central que hi havia previst per al dia 17 i que finalment serà el dia 24. Una vegada més, algú ha mirat cap als costats o cap a sí mateix i ha perdut la justa mesura de les coses contraprogramant amb un altre acte. Crec sincerament que s’equivoca si creu que li reportara alguna cosa.

Ja fa un bon grapat de setmanes que, per molts motius vaig escollir Gent d’Esquerra, l’opció que crec que representa millor el que vull que siga Esquerra els propers anys, i aquesta voluntat de fer una campanya i treballar en positiu n’és un. Amb els pas dels dies, sé del cert que l’opció és la bona. Però sempre amb una cosa al cap; el dia següent del Congrés. No volguem veure coses que no són, malgrat la disparitat de criteris en moltes coses, hi ha moltes més que ens uneixen que no que ens separen, i són aquestes les que precissament ens fan més forts.

Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

Parada per avançar

Dir que Esquerra està en crisi a hores d’ara no és mereixedor d’un premi Pulitzer precissament. Portades i portades de premsa dedicades al mateix, i és que contra l’independentisme sempre falten mans. M’agradaria però, que el terme Crisi s’entenera a la manera grega del concepte, com una cojuntura de canvis en una realitat organitzada i que conduesquen irremeiablement a l’evolució. Aquests dies s’acumulen especialment als mitjans digital reflexions dignes de formar part de l’apocalipsi que ens deixa a tots a punt de torrar-nos a les portes de l’infern, en el millor dels casos.

Res més lluny de la realitat. Un procés congresual és complex no es enganyem però també moment de fer una parada en la voràgine diària i del calendari electoral, per endreçar casa nostra. I és només això, casa nostra. La d’una eina clau per al creixement de l’independentisme als Països Catalans, i on de ben segur que es produirà un debat profund però espere que de totes respectuós.

Fa dies que veig els mals resultats electorals a les eleccions generals de fa gairebé un mes, usats com una arma a llençar contra el del costat. No siguem ingenus. Cadascú a la seua escala, pel que ha fet, o ha deixat de fer, és corresponsable d’una derrota col.lectiva, i ara és, el pitjor moment dels possible per descarregar un cabàs de pedres contra el sostrat de la que continua essent la casa de tots.

Ens venen dos mesos i escaig de molta feina, de molta reflexió des del primer a l’últim militant, en un procés que a molts ens furtarà de ben segur alguna nit de son. Ho assumirem encantats. Esquerra ho mereix.

(crec haver dit abans que res em farà perdre el somriure, per tant riuré amb cada gag del polònia)

Levante, el mercantil (sobretot), valenciano

.. 

 ..

Diumenge de matí, un bon moment per devorar tota la premsa dominical, i tots els seus corresponents suplements. No és una novetat dir que el panorama de la premsa escrita al País Valencià és bastant deprimint i l’elecció es fa més difícil. Avui diumenge, el Levante conegut també per “el mercantil valenciano” entra a casa. A la portada, les notícies de sempre, i amb l’assassinat d’una dona a Xixona, el País Valencià ja te el tristíssim honor de ser la primera en mort per violència masclista. Un fet més dolorós d’assumir quan els jutjats de violència de gènere no estan dotats pressupostàriament de manera suficient per atendre els casos que els arriben.

M’ature en una notícia publicada a la secció “Comunidad Valenciana”. El titular resa que Carod-Rovira dota amb 675000 euros deu entitats culturals valencianes. Fins ací, cap novetat, és una notícia recorrent. Però aquesta vegada la notícia va un pas enllà i afirma que l’executiu català diferencia el català i el valencià perquè la subvenció atorgada a la Federació Escola Valenciana (responsable de les trobades d’escoles en valencià) està atorgada per a la “Promoció del valencià en l’àmbit educatiu i de prestigi social”, i acte seguit destaca que un “conegut defensor de la unitat de la llengua com és Carod-Rovira, diferencia les dues llengües”

L’animalada encara és més grossa quan a l’encapaçalament de la notícia es veu que el redactat inicial prové del “Diari de Girona”, un indret on el seccessionisme lingüístic no és precissament l’esport nacional. Supose que els redactors d’un i altre diari, que pertanyen al mateix grup mediàtic “Prensa Ibérica” han oblidat ja l’episodi amb les traduccions de la Constitució Europea, on el govern de la Generalitat ja va assumir la denominació “valencià” i la seua corresponent traducció com a pròpia. De fet Escola Valenciana és tant poc sospitosa precissament de ser seccessionista que aquest any per primera vegada hi haurà una “trobada” a la Ciutat de Barcelona (una magnífica idea) i any rere any, grups d’arreu dels Països Catalans, participen en els concerts que l’entitat organitza amb motiu de la Gira, on s’organitzen un bon grapat de concerts per tal de promocionar grups que canten en català.

Respecte a la línia del diari en qüestió, cap novetat al front. de fet en el que va d’any aquesta és la quarta notícia que es publica sobre Esquerra al Levante. L’anterior a aquesta va ser una meravellosa “esquela política” que amb una alegria poc continguda explicava que Esquerra havia perdut el “diputat valencià” (els altres 4 no importen es veu). L’anterior a aquesta, una notícia d’E2000 on publicitava el rebentó d’un acte d’Esquerra a Silla. L’anterior la manifestació il.legal convocada a la porta de l’STEPV per grups de l’ultradreta espanyolista, per tal de boicotejar la presentació del llibre “el més calent al front de Madrid” amb la presència d’Agustí Cerdà, Joan Tardà i Jordi Ramon.

Com sempre, amb la ferma voluntat d’associar Esquerra amb conflicte i posar pals a les rodes en la normalització d’un partit que amb PP i PSOE serà l’únic que representarà els valencians a Madrid. Si creuen que així ho aconseguiran ho porten clar.

solstici electoral

A aquestes hores parlar de la davallada d’Esquerra sembla que ja siga una cosa del passat, però els problemes amb el servidor de l’antic bloc, i el fet que em costara fer-me a la idea que calia començar a fer les maletes cap ací em fa retardar l’anàlisi fins ara. Fa una estoneta estava veient el Polònia on feien un gag sobre l’spot electoral d’Esquerra que deia “falten 30 segons menys perquè Puigcercós siga el nou president d’Esquerra”. No sé sap a hores d’ara com acabarà tot plegat però sí que és un reflex que sense dubte el 9 de març suposarà un canvi per a Esquerra tal i com la coneixem ara. Cap on?això ja quedarà per al congrés que es convocarà al juny.

Abans de tot això caldrà fer una petita anàlisi dels resultats electorals que ja han suggerit ,fins i tot als més graciosos algun acudit sobre Esquerra, que val a dir també que està ben trobat. La pèrdua de 280.000 vots no és cap bon resultat. També és cert que tota la pèrdua de vot no està relacionada amb la política que Esquerra ha fet o ha deixat de fer durant els darrers quatre anys. La polarització de la campanya en dos pols i la por al PP, ha provocat una pujada de l’anomenat vot útil (o vot del mal menor millor dit) que ha anat a parar al PSC. Vull creure que aquest votant que ens va fer confiança a les eleccions del 2004 i ara ha votat PSC per por a allò de “si tu no hi vas ells tornen” (que s’ha de reconèixer que és un gran slogan) no correspon al votant “mosquejat” amb el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC (em tem però, que hi ha més d’un i de dos que responen a aquesta descripció).

Un de les bones notícies dels mals resultats (sí, hi ha) és que es confirma que Esquerra fa frontera electoral amb altres partits d’esquerres. Un bon senyal en el sentit que ens deixa camp per a còrrer i per mirar de convèncer aquesta gent que la millor manera d’aplicar polítiques d’esquerres serà amb un estat propi i anar avançant cap a la posició d’esquerra majoritària que ens permeta de trencar un empat crònic al qual ens portaria de pet un pacte amb CIU (us sona euskadi?). La mala notícia és que ens fa més permeables a aquestes onades de por que acaben per fer passar un bon nombre de vots pretesament independentistes a engrosar les fileres del PSOE. També és cert que en el moment que Esquerra va assolir aquells 8 diputats del 14 de març de 2004, tenien moltissimes vots “prestats” en tant que en aquell moment de linxament sense pal.liatius contra Esquerra el “si tu no vas ells tornen” apel.lava al vot independentista.

Dibuixades les causes exògenes a Esquerra és innegable que hi ha molta part del vot perdut d’Esquerra que ha quedat en l’abstenció. En aquest punt sí que la tasca feta i no feta esdevé responsable de no haver mogut als votants fins a les urnes. Potser no hem trasmés la necessitat de participar en unes eleccions què “no són nostres” en tant que eleccions espanyoles. Curiós argument quan totes i cadascuna de les conteses electorals que es celebren estan convocades per un organisme espanyol i no precissament per la Unesco. I és cert que no tothom ha acceptat el pacte del Govern d’Entesa amb el PSC i alguns dubtes que hem mostrat durant el que portem de legislatura.

Siga quina siga la causa, el procés d’autocrítica, enmig de tothom que guanya la nit electoral, ha començat des de l’endemà i els primers moviments es succeixen amb al dimissió de Joan Puigcercós de la Conselleria de Governació per dedicar-se de ple al partit. Passe el que passe al mes de juny al Congrés d’Esquerra, és ben clar que estem davant un canvi de solstici, ara que venen falles, o bé d’etapa per fer-ho més senzill. Un nou salt perquè Esquerra esdevinga percusora de la majoria social que ens portarà a la independència dels Països Catalans.