Després de l’explosió

Fa una mica més de 24 hores, que algú va decidir que una opció política democràtica mereixia patir un atemptat. O pitjor encara, que els veïns d’un immoble del barri d’Arrancapins de la Ciutat de València patiren un atemptat. A les 7.40 de mati d’un dia de novembre, la deflagració va fer alçar a tots els veïns, afectant també 3 cotxes aparcats al carrer de l’Erudit Orellana,10. El més greu: a l’explosiu hi havia un bon grapat de cargols i peces de metall. Anàven a fer mal.

Encara la sensació és una mica estranya en veure les imatges de la porta d’un immoble on hi vas quasi cada dia a la premsa i a la televisió. També deu ser la falta de costum, de l’atenció dels mitjans davant aquests atemptats. De fet, no és la primera vegada que la seu d’Esquerra és objectiu d’aquesta mena d’individus. Dic individus i no persones perquè algú que posa un bomba (parlem claret i deixem-nos d’eufemismes) en un portal a les 7.40 del matí, quan els xiquets van a una de les dues escoles que hi ha a pocs metres del casal , o els pares atrafegats van a la feina, o qualsevol dels nostres veins baixa a comprar el pa o el diari, sap que pot causar víctimes mortals.

No em puc estar de dir allò que es diu sempre. Vull agrair el suport, a tots aquells col.lectius, partits i sindicats que han fet arribar al seua solidaritat a Esquerra i les JERC i també el de cadascuna de les persones que s’han adreçat al meu correu electrònic, a través de Racó Català, i que han posat a prova la resistència de la bateria del meu mòbil per fer-me saber que hi eren pel que fóra. M’agradaria que tinguen present tots ells, que seran el motor per seguir endavant (no hi ha hagut cap parada a la nostra màquina pel que ha passat)Aquells qui ens coneixeu podeu estalviar-vos el que diré ara, perquè ho sabeu massa bé. A la resta, la gent d’Esquerra i de les JERC no entenem d’amenaces, coaccions i atemptats terroristes com un motiu per deixar de treballar. Des de les nostres fermes (i avui més que mai) conviccions democràtiques i republicanes seguirem donant compliment al nostre compromís amb els valencians i les valencianes i la resta de ciutadans dels Països Catalans. Vicent Andrés Estellés (i per als més joves Obrint Pas), deia “no podran res davant un poble unit ,alegre i combatiu”. La gent d’Esquerra no som un poble, ni ho hem de ser, però si que tenim una responsabilitat amb aquest i no ens desdirem.

enllaços relacionats:

Pere Aragonès: La violència política ni a València ni enlloc

Aner Sertutxa: El terrorismo invisible

Esquerra: ultres fan esclatar un artefacte explosiu a la seu d’Esquerra a València

Josep-Amilcar Albert: El feixisme que no para

Jordi-manyes: fan esclatar un artefacte explosiu a la seu d’Esquerra i les JERPV

Adam Deosdad: Suport als companys del País Valencià

Jofre Bombí: Atemptat a les JERPV

Josep Vicent Monjo: Repulsa per l’atemptat contra la seu d’Esquerra a València

Una mica més forts, una mica més grans, una mica més lliures

Ahir, la gent d’Esquerra teniem un repte important. Sota el títol “Construïm una nació, sobirana, cohesionada i moderna“, es convocava la conferència nacional d’Esquerra al Palau de Congressos de Catalunya, amb la voluntat de teixir una estretègia que ens conduesca a poder exercir el nostre Dret de decidir. A hores d’ara, crec que tota la gent d’Esquerra hem de tenir la sensació i satisfacció d’haver assolir el repte.

No ho dic, únicament perquè s’aprovara una ponència amb més del 80% dels vots, i amb la solidesa que això li atorga, sinó per la magnífica participació de la militància tant en nombre com en el debat seriós i assenyat que allà s’hi va trobar. Trobe que Esquerra ha sortit molt reforçada d’aquesta conferència i preparada per afrontar unes eleccions espanyoles on ens tocarà treballar de valent a tots. La voluntat de crèixer tots plegats i avançar va ser la tònica general del debat, tot i que vaig trobar que una de les ponències alternatives, mirava més enrere que endavant i així poc camí és fa.

Crec que ara mateix, a Esquerra som més forts i una mica més grans. Des de la pluralitat cap un únic objectiu. Cal refermar el nostre paper al govern de Catalunya i seguir creant espais de sobirania; hi ha feina feta però en queda moltíssima per fer. El Bernat Joan en un moment del debat va dir que “Qui és poruc no és d’Esquerra”. És aquesta precissament la nostra millor força, que 2800 militants engeguen un debat complex però seré, profund però responsable sobre el nostre futur immediat.

Mentre escoltavvem amb el Jordi, i l’Oriol el parlament del President d’Esquerra, envoltats per tots els nostres companys, vaig tenir la sensació que en aquella sala, on haviem validat la ponència i els centenars d’esmenes incloses pels companys d’arreu del territori, haviem fet d’Esquerra una eina més forta i més gran, i la nostra un pel més lliure. Ara tenim camí i mapa per correr.

A propòsit de Maragall

Mentre estàvem a la conferència va saltar la notícia de la malalta del President Maragall (encara que ja no ho siga, es manté el costum d’anomenar-los aixi). Tot i que el post no ve al cas, no puc deixar de reconèixer la valentia de Maragall de fer públic que està malalt d’Alzheimer. Després de llegir la premsa avui, no em queda cap dubte que contruibuirà a la divulgació dels efectes de la malaltia. La resta, no podem quedar impassibles davant les decenes de milers d’afectats per la malaltia i acabaria incorrent en el pitjor dels efectes de la malalta: l’oblit

Una mica de política valenciana

Ahir, un dia ben carregadet, es van produir a València dos actes polítics que escenifiquen els canvis i el petit terratrèmol que pateix la política valenciana. D’un costat, míting del PSOE, on Maria Teresa Fernández de la Vega (àlies la Vice) desembarcava a València,circumscripció de la qual serà cap de llista les Generals. De la nova gestora del PSPV sense comentaris. Només amb dir que torna Lerma ja hi ha prou…

De l’altra costat es feia el congrés Fundacional d’un nou partit (o no ja que de moment no abandona EU): Iniciativa per Poble Valencià. Dues consideracions ràpides: el partit està apadrinat per Jaume Bosch, membre d’ICV, que va fer les mítiques declaracions on deia que Esquerra era una ingerència intolerable del Principat al País Valencià. Benvingut al meravellós món de les ingerències senyor Bosch, o llavors té dues vares de medir davant partits valencians. L’altra un esment a un article signat per Vicent Grau, un dels percusors d’iniciativa que presenta el partit a la societat

“Mitjançant aquesta nova organització, no sols volem defensar els drets que tenim com a poble diferenciat, sinó que la identitat, en un món global, és, i ha de ser, un element transversal de la nostra acció política. Optem per un Estat confederal que respectant el dret a l’autodeterminació faça inútil qualsevol separatisme“

No res nou, un altre partit ESPANYOL a casa nostra

11 de setembre: ara més que mai cap a la independència

Dimarts, com cada any, amb els companys de les JERPV vam fer cap a Barcelona per celebrar amb els nostres companys del Principat la Diada Nacional de l’11 de setembre. La bogeria de quedar la nit abans per sopar i agafar el bus quan encara és fosc, s’ha acabat convertint en un esbojarrat costum.

A mig matí, cap al Fossar de les Moreres. De nou ens hi vam trobar la intolerància ben present. A aquestes alçades encara hi ha gent que reparteix carnets de traïdor i que usa esforços, gent i infraestructura en escridassar altres independentistes. En fí ja s’ho faran. No només les JERC, en l’ofrena floral de cada any ens vam veure atacats. Hores més tard, l’ACVOT acusava Joel Joan d’enaltiment del territorisme per un míting fet al mateix fossar de les moreres, on va aprofitar per recordar la figura del recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs.

Del fossar, com molts centenars de catalans aquella dia, cap a la Fira d’entitats que organitza el col.lectiu Gent de Terra, any rere any. Allà, a l’stand d’Òmnium em vaig trobar amb “l’arxiconegut” blocaire Saül Gordillo que signava exemplars (foto del seu Flickr) de Nació.cat (el seu particular relat sobre l’arribada del .cat a les nostres vides). Moment també per trobar-me amb la gent de De Tot i Més i eines.cat que estrenaven paradeta de venda de samarretes, amb la qual vaig contribuir desinteressadament (bé a canvi d’un samarreta com tothom) i de xarrar una estona amb l’Èric Bertran que d’aquí a pocs dies tindrà a les llibreries el seu nou llibre “l’institut de la vergonya”.

Aquest 11 de setembre estava marcat més que mai pel fracàs immediat del procès estatutari que en el temps rècord de menys d’un any ja s’ha convertit en cendra (i encara queda l’enèssima retallada, ara a mans del constitucional). Aquests dies els defensors d’allò que en dèien Espanya Plural (dos conceptes irreconciliables vist com està el pati) corren per les clavegueres de la Moncloa. És el moment de fer un nou pas endavant seguint el model escocès, d’aglutinar una majoria social transversal, no només al voltant dels partits polítics independentistes, sinó també a través d’una societat civil forta i cohesionada (una de les nostres grans mancances), un empresariat favorable, i el suport de col.lectius de tot tipus.

Ara és l’hora de tornar a il.lusionar-nos, de posar les bases per afrontar, 300 anys després, una nova etapa. És precissament aquesta tasca d’engrescar a la gent per avançar cap a la majoria social, el principal repte que tenim per davant, tant a les institucions com al carrer. Amb aquest reflex, vam celebrar l’acte polític final de l’11 de setembre, que vaig tenir la sort de compartir, amb el Pere Aragonès, el Joan Ridao i el Joan Puigcercòs. (videos 1, 2, 3 i 4, facilitats per Lluís Soler, gràcies Lluís !)

Finalment, amb les forces justetes, vam fer cap a la Festa per la Llibertat, on actuaven els valencians Feliu Ventura i Obrint Pas. Un simptoma més que a Barcelona, l’11 de setembre, estem a casa.

 

ps: Pep, una abraçada!. Per fi hem topetat !

Reflexions ara i ací

Demà m’examine d’història recent del País Valencià al context espanyol a la universitat. Després de la trepidant campanya electoral toca parada i fonda i reconciliarme amb els estudis de tercer de periodisme. Fa pocs estona que llegia el relat de les bombes a “Ca fuster” i contra Sanchis Guarner. Eren temps és durs que ara. Al camí, hi van caure el Miquel Grau i el Guillem Agulló, tot i això, el present tampoc es fàcil.

En les darreres setmanes s’ha creat una escola de sentenciadors i potencials creadors d’aforismes que volen sentar càtedra però s’allunyen de la gent, i de la realitat de vegades. Ahir llegia la frase “El terme “Països Catalans” propicia l´espanyolització del País Valencià”. Brillant. Tant lluïda o lluenta com errada. Els resultats electorals no parlen de conceptes sinó de maneres de fer. De fet, la sentència que de ben segur haurà propiciat hores de són plàcid al seu creador, no correspon al creixement de l’independentisme tant polític com sociològic al País Valencià. I ho dic més enllà del creixement d’Esquerra perquè hi ha més assemblees de les JERPV, de Maulets, Endavant, etc, o almenys fem més soroll. També hi ha més concerts i més poblats de grups de música en valencià, i que parlen obertament d’independència i una certa normalitat del terme.

El concepte de Països Catalans de Fuster, ha ultrapassat la seua dimensió primigènia altament teòrica per tindre una plasmació en un àmbit de treball, polític, econòmic i social, amb una voluntat de compartir un futur que ens permeta de donar respostes comunes als reptes de futur. És just l’articulació dels Països Catalans el que aturara l’espanyolització, tot i que és inevitable que dintre de qualsevol procés d’emancipació hi haja un revifada de l’unionisme.

No crec que el País Valencià siga més o menys espanyol, usant el terme Països Catalans. De fet tot es tracta d’espais electorals. El drama del País Valencià, no és altra que la pèrdua del centre (suposant que un govern d’un PSPV amb una pota a madrid i l’altra…també, siga la solució). Ara el PP ha posat el seu campament del límit del centre fins a l’extrema dreta (fet que ha fet desaparèixer potser per sempre el blaverisme polític d’UV i CV), i val a dir que el PSPV no ha fet absolutament res per evitar-ho. El client (digue’m-li votant socialista), per votar una còpia cutre del seguidisme popular, vota l’original.

L’esquerra per un altre cantó es debat entre una reformulació total o la guerra d’espases (el volum del soroll de sabres als voltants d’EU fan fredat). Els cicles electorals d’EU en els darrers anys no han donat resultats, i han descuidat l’enèsima refundació que a Catalunya va fer per convertir-se en ICV (remuntada electoral, tot i que torna a anar a la baixa). El Bloc per seu cantó, manté resultats tot i davallar a ciutats grans com Gandia o Castelló) i pot anar fet via. I Esquerra com sempre té el repte de redoblar l’esforç dels 5 anys que fa que corre per terres valencianes després de la fusió amb el Front pel País Valencià. Un repte que assumim i que avança a poc. Caldrà apretar forts les dents, i arrencar a correr cap endavant. Però és clar, ningú ens fa dir que fora fàcil.

Disculpeu les molèsties però sóc independentista i de València

Cap de setmana de nou intens. Des que milite per Esquerra i les JERC, sempre he tingut clar que allò que més m’agrada és anar amunt i avall del territori, conèixer gent, i experiències. Aquest cap de setmana tocava “escapada al nord”, entre la Ciutat de Barcelona, i Reus al Baix Camp.

Divendres, una milers de persones, vam plenar l’auditori Wintherthur, en la presentació de “disculpin les molèsties”, el primer llibre del Xavier Vendrell. Allà ens vam trobar gent d’Esquerra de tot arreu. No recorde una presentació de llibre tant multitudinària, però potser era el moment que tota la gent d’Esquerra (una part perquè per sort en som moltíssims més), ens juntarem per iniciar una nova passa endavant.

De la contundència de les paraules del Xavier, no crec que calga dir res a qualsevol que l’haja sentit fer. Del contingut, perfils al govern, espais de sobirania que no facen oblidar que som independentistes i línies vermelles, el tema estrella d’aquesta setmana, per trobar un antídot que torne a il.lusionar tant com al 2003. La premsa assetja que dóna gust, i de fer-los cas, a hores d’ara Esquerra ja s’hauria dissolt. Res més lluny de la veritat: no els hi pensem donar el “gustasso”. Tenim corda i combustible per anys, i no podem oblidar que encara està tot per fer (o quasi tot)

D’allà, i després de sopar amb altra gent d’Esquerra com l’Agustí, el Jordi, l’Empar, o el Josep i el Geroni de Benicarló, i després d’una conversa impagable, d’aquelles que se’t fa de dia amb el món quasibé arreglat i ni te’n dones compte amb el Jordi, a mitja tarda baixem cap de Reus. Allà la nit es tornaria a fer dia, en sortir del Tio Canya de Reus (que està d’estrena) després d’haver anar a la Festa de les Seleccions Catalanes i al Concert d’Obrint Pas.

De nou, carregada de piles per tirar endavant, tossudament alçada (com no ho he deixat d’estar). La feina continua donant resultats, i les JERPV ja tenim el nostre primer regidor: El Mario Carbonell a Xixona, on aviat iniciarem la nostra tasca. Tot i això, encara queda moltíssim per fer, i em sabrà greu, però m’haureu de d’acceptar les disculpes per no dimitir d’independentista a València.

les JERC, sempre un pas per davant

les JERC demanen un canvi de rumb per combatre l’abstenció independentista

Les JERC, el jovent independentista, han valorat avui en la seva Direcció Nacional els resultats de les darreres eleccions municipals. En primer lloc, els joves independentistes han volgut destacar que “els resultats no són bons, ja que no només no s’han assolit les expectatives sinó que en bastants municipis s’ha anat enrere”. Segons la direcció juvenil independentista, les causes d’aquests mals resultats són diverses: l’abstenció, la falta d’il•lusió i d’un horitzó esperançador, i l’extensió entre el votant independentista de la sensació d’una manca de perfil propi d’Esquerra al govern de la Generalitat del Principat.Les JERC consideren que és “el moment de fixar una estratègia de l’esquerra independentista”, i posen els recursos polítics i humans de l’organització al servei d’aquest objectiu immediat. Segons els joves independentistes, cal reorientar i enfortir el paper d’Esquerra a la Generalitat, fixar les línies vermelles de l’actuació governamental, impulsar una agenda política d’esquerra independentista a les institucions, i treballar per consolidar el moviment independentista més enllà de la lògica electoral.

En aquest sentit, les JERC es comprometen a “impulsar immediatament un procés de consulta a tota la militància” a través de les assemblees territorials de l’organització juvenil, per tal de renovar el discurs i l’estratègia independentista i d’esquerres. En aquest sentit, l’organització juvenil s’ha mostrat preocupada per l’alta abstenció, i creuen que “cal fer l’autocrítica necessària per revertir aquesta situació”, i emprendre mesures immediates, “basades en la radicalitat democràtica i la capacitat transformadora dels independentistes d’esquerres presents a les institucions”.

Finalment, les JERC han mostrat la seva satisfacció pels resultats obtinguts a les eleccions autonòmiques a les Illes Balears, on Esquerra ha aconseguit la primera diputada independentista al parlament balear i una notable presència municipal, i al País Valencià, on Esquerra ha augmentat el suport electoral.

Extret de la web de les JERC

Bloc de Campanya (VIII) La festa d’Esquerra

 

foto de candidats joves a les escales de la Catedral de Girona

Just 24 hores després d’arribar a Crevillent, emprenia en bus camí cap a Girona, amb la intenció, ja que ens matinàvem tant, de veure almenys ixir el sol, però la son era implacable. Ja a Girona, desdejuni i visita pel casc antic abans d’iniciar les activitats de la festa. L’any passat ja vaig acudir al Parc de torreblanca, però aquest any era diferent. A poc més d’un mes d’unes municipals, sempre va molt bé conèixer companys de tot arreu i les seues experències, fora dels ajuntaments, a l’oposició o al govern dels municipis

El primer repte del dia, la foto de família. 700 candidats en les escales de la Catedral de Girona i turistes desconcertats davant l’allau de gent. Més llistes que mai, però sobretot més il.lusió que mai escampada en aquelles escales i també arreu dels Països Catalans. Del País Valencià, en som un bon grapat de gent, encapçalats per la Lupe Ferrer, candidata a l’alcaldia de Xàtiva que parla en nom de tots nosaltres durant l’acte polític de després de dinar. Sabem com ens ha costat d’arribar fins aquí, i és gairebé impossible que algú ens prenga la il.lusió pel que fem.

A partir d’ara, tot s’accelera, per la setmana que ve l’amenaça del tancament de tv3, les trobades d’escoles en valencià, que cada any acullen més xiquets arreu del País Valencià, el primer de maig dia del treball, i aquell dia que tots els valencians ja tenim en roig al calendari de fa anys: el 5 de maig. Una commemoració de la diada nacional del País Valencià, especial perquè fa 300 anys de l’ocupació, i un pél extranya, el clima pre-electoral i el tancament de tv3 condicionaran irremeiablement la diada. 6 dies després, inici de campanya, que afrontaré en un repte més, com a candidata de les JERPV a les Corts Valencianes a la candidatura d’Esquerra i per fi arribarà el 27 de maig, on celebrarem la consolidació de la feina de tants i tants mesos.

 

Estem d’estrena

Aquest matí, era un dia una mica diferent a València. L’OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània), acollia a socis d’ACPV i altres personalitats en el dia de la seua inauguració. L’edifici, imponent, va acollir un dels centres comercials de València (com a curiositat dir que també va acollir el primer ascensor de la ciutat, i que encara està, restaurat això si, en marxa al nou edifici), i ara, dona esguard a l’esperit de l’altra València, la que no s’entesta a ensenyar-nos la seua cara més miserable dia si dia també.

.

La inauguració és un bon final per a una setmana de debat intens sobre allò que algú va dir “Espanya Plural”. Davant la pregunta clau del congrés, mite o realitat? és evident que de real té poc. L’Espanya centralista i homogeneizadora està en forma, amb impostos, lleis i voluntats conjurades en no canviar res.

.

Als companys d’ACPV, i la Institució Joan Fuster, felicitar-los per la nova seu, que esperem es convertisca en un dels epicentres d’un canvi d’esperit a la ciutat. Cal que València recupere la seua autoestima, la seua dignitat força i compromís, que li va ser pressa amb la caiguda del govern de la república. Tanmateix, el contenidor cultural, no tindrà sentit sense el compromís dels valencians, allà i a tot arreu.

.

Davant d’això, només queda treballar per seguir avançant. A l’Esquerra (mai millor dit) d’aquest bloc, trobareu tres reproductors d’MP3. A cada un d’ells podreu sentir una de les falques de la nova campanya d’Esquerra al País Valencià. “Com tú”, un missatge tant senzill que en un context d’apagada informativa i descrèdit, agafa més significat que mai.