11 de setembre; avancem cap a la independència

.

Avui hores després de l’11 de setembre és el moment de fer balanç de la diada. Aquest any, per segon any consecutiu he acudit a Barcelona, amb una trentena de militants i simpatitzants de JERPV, per compartir aquesta de festa, però també de reivindicació amb ells.

.
El primer dels actes on vam acudir, al Fossar de les Moreres, em vaig trobar amb la tranquil.litat que aquest any per fi no hi hauria cops i ferits, però també amb la recança de trobar-me amb els insults d’altres independentistes. Supose que mai seré capaç d’entendre com un independentista pot increpar un altre, o entrebancar-li el pas i molt menys com pot usar la violència, pel simple fet de ser d’una altra organització. Aquesta diada, per sort, els caiguts al fossar van poder rebre el reconeixement dels que ens sentim hereus de la seua lluita.

.
Durant el dinar, i després a la manifestació vaig notar que tot i els resultats del referèndum de l’estatut, l’optimisme s’apoderava dels militants i simpatitzants que vam plenar les taules a l’hora de dinar, coneixedors que continuem creixent arreu i el proper primer de novembre pot passar alguna cosa important

.
Les mateixes sensacions se’m van reproduir durant la manifestació i l’acte polític final (el qual vaig tindre la sort d’introduir). La sensació d’anar pel bon camí, que creixem arreu, que en aquell moment avançavem un pas més cap a la independència (com deia el lema escollit per les JERC per aquesta diada del nostre 75é aniversari). En les cares dels assistents es veia reflexada la il.lusió pel futur, i de ben segur que aquesta il.lusió col.lectiva es traslladarà a la feina diària i també als resultats. De tornada a València, la son es va apoderar de nosaltres després de moltes hores sense dormir, i satisfets, recordàvem el que haviem fet durant la diada, i jo malgrat el cansament restava més inquieta que mai per ajudar a construir uns Països Catalans, lliures, independents i socialistes.

.

.