Ara és l’hora ! (22é Congrés Nacional de les JERC)

Aquest cap de setmana a Celrà (Gironès) el Jovent independentista dels Països Catalans, les JERC hem celebrat el nostre 22é Congrés Nacional. Segurament la majoria de gent s’aturarà en el contingut de les ponències i del debat polític (sempre interessant) que hi ha hagut. Però per a mi els congressos són una passa més per seguir construint a dins i a fora de l’organització. S’acaben convertint, com sempre en un punt de trobada dels centenars de joves a qui la mandra no ha pogut i lliurement cada dia treballen per fer del teu bocí de país, i per extensió, de tots els Països Catalans, un terreny una mica més lliure.

També és moment de fer balanços, i els congressos acaben per convertir-se en un encreuament de camins també per als canvis generacionals. Alguns arriben al seu primer congrés com la majoria dels valencians que m’acompanyaven en l’aventura i en el quasi miler de quilòmetres que teniem per davant (i a qui no em puc estar d’agrair-los l’esforç) i altres, com la Georgina Oliva, que amb el Pere Aragonès em van donar la benvinguda a aquesta organització, paella en taula a Sueca, fa quasi 5 anys, ara la deixen per edat, i com ella La Laia Cañigueral, el Macià Serra, el David Vila o l’Aina Surià. Seria absurd voler avançar en l’organització sense tenir en compte qui han estat els nostres referents i comptar amb el seu bagatge per seguir endavant.

Sempre en aquests punts d’inflexió acabes remirant el teu propi bagatge i no he pogut resistir la tentació de veure què hi havia escrit sobre l’anterior congrés. L’arxiu del bloc no perdona, però també et dóna l’alegria de veure que passen els anys i continuaries posant la mà al foc per les coses que vas deixar escrites. Llavors deia allunyant-me com ara dels interessantíssims debats polítics per deixar pas a coses més humanes “És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys”… i així quedarà de nou escrit.

No obstant això, no vull deixar de felicitar de nou als meus companys escollits per formar part de la permanent nacional de les JERC. Al Gerard Coca, al Marc Planas, al David Pujol, a la Gemma Lago, al Pol Pagès, al Jordi Aranda, al Marc Puig, a la Sara Bailac, a l’Arseni Armengou , al Josep Culí, i al Marc Candela. Ara és l’hora de saltar la paret i afrontar un nou embat amb l’Estat. I el Jovent independentista no hi faltarem, com sempre, a la cita de ser punta de llança en aquest procés.

800 anys després, 100 anys després, València és, potser una mica més digna

A aquestes hores potser està tot dit. Aquest matí un grup d’activistes d’Esquerra i les JERPV hem desplegat una estelada gegant a la Plaça de l’Ajuntament de València acompanyada d’una pancarta amb el lema “Per un país independent”. Això, i només això. Hem exercit el nostre dret com a valencians a expressar-nos lliurement i pacífica. Aquest 9 d’octubre, Diada Nacional del País Valencià marcat pels 800 anys del naixement de Jaume I, i pel centenari de la nostra bandera de combat, l’estelada, hem volgut que València s’afegira al clam creixent que reclama un futur més lliure.

Davant una acció plenament democràtica, el de sempre. La pèrdua absoluta dels papers dels qui no entenen de democràcia i com no n’entenen se la salten buscant l’agressió física i l’insult. Aquí no ens hi trobaran mai. No ens hi trobaran perquè darrere de l’acció d’aquest matí només hi ha l’estima profunda per la nostra ciutat, València. Ho he dit moltes vegades, que una gran part del camí cap a la Independència passa per aquells carrers, sovint hostils, i moltes vegades còmplices de les nostres passes. No només perquè és la segona ciutat dels Països Catalans, sinó perquè potser és la més allunyada de la normalitat.

No em puc estar d’agrair la tasca de tota la gent que lluita, i de tots els companys que d’una manera o altra  han fet possible que l’estelada onejara avui als carrers de València. Perquè València ha esperat i espera massa a guanyar el seu futur,avui potser hem fet una passa més. 800 anys després del naixement de Jaume I, i l’any del centenari de la nostra bandera de combat, l’Estelada, València és potser, avui, una mica més digna

Més valents, més lliures

Aquest article va adreçat a tots aquells amics, companys, coneguts i saludats que han partit amenaces i vexacions, tortures o agressions pel simple fet de seguir lluitant.

Ja fa dos dies que els diaris es fan ressó de la darrera bretolada espanyolista. Aquesta vegada ha sigut el Casal Jaume I de Sueca qui ha patit la intolerància d’una colla d’espanyolistes que no toleren que algú puga llegir un llibre (potser és que ells tenen falta de costum de fer-ho) com “l’Èric i l’exèrcit del fènix”. Just després de la concentració contra el tancament de TV3 van irrompre al casal agredint els assistents a l’acte.

Els qui vam decidir lliurement treballar per una majoria social per iniciar un procés d’independència, o aquells que simplement treballen per viure en valencià siga una mica més fàcil, sabíem que la batalla no seria fàcil. Tot i això els darrers moviment histèrics de la ultradreta espanyola, a dies disfressada d’espanyolisme pur i dur, i d’altres de blaverisme descafeïnat, ens han de fer ser positius per seguir treballant.

El següent repte serà saltar la paret, per això un mur semblant a la seua intolerància al principi d’aquest post. Aquesta paret no és més que un pas més en el desacomplexament de l’independentisme al País Valencià que ja hem iniciat. No podem deixar de tenir en compte que qualsevol procés d’independència porta implícit la reacció de l’unionisme. És una realitat que l’independentisme és una força creixent al conjunt dels Països Catalans i especialment al País Valencià on cada vegada més gent fa una passa endavant i et diuen “vull la independència” i això va perdre els papers als “garants de la unitat d’Espanya”.

En aquest camí per saltar la paret, és absurd fer-lo sol contra la manca de raó. Només des de la radicalitat democràtica (no oblideu que radical tant sols significa d’arrel) podrem acabar guanyant la partida. El combat ideològic des del moment que es busca assassinar algú a la porta de la seu d’Esquerra o es colpeja un jove en un casal, el tenim guanyat. Davant la raó humana les patades, colps i amenaces de l’instint més animal, no seran suficients per aturar-nos en el nostre camí diari, que ja ens ho deia l’ovidi que és sord i constant, allunyat de tot allò que no siga avançar.

Més forts i més valents, no es tracta de força ni de contundència, sinó de solidaritat i fermesa, de trobar les escletxes (que hi ha moltes i profundes) per seguir avançant. Aquesta valentia serà allò que ens farà més lliures, que ens farà bastir la majoria social i que deixarà inservibles per sempre els atacs foribunds i les feixistades de llibre, en forma de pallises de de tancament de telvisions de la ultradreta espanyola

Ens veiem als carrers, ens veiem a les urnes.

Per això vull la independència

Del nord, del Sud, de terra endins, de mar enllà, nascut ací, i a qualsevol altre lloc, joves i majors, homes i dones tots junts cap a la independència. Per un País Lliure d’homes i dones lliures.

Visiteu el video aqui: VIDEO

 

www.per-aixo-vull-la-independència.cat

España S.A

 

foto: calçotada de Reus.

25 d’abril de 2007. Un dia que els independentistes esperavem per commemorar els 300 anys d’ocupació espanyola, és el dia triat per el Consell Valencià per tancar les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià. Diuen que no havien caigut en què era un dia tant especial (Telenoticies de TV3 d’avui). Senyors del Consell Valencià, els valencians no som imbècils ni tenim pensat de ser-ho en les pròximes hores. El 25 d’abril és el dia de les Corts Valencianes, i per tant institucionalment es commemora la pèrdua dels furs. S’agrairia que si vostés són uns feixistes ho deixaren clar, per estalviar subterfugis i tot plegat.

Quan pensavem que el dia, ja tenia prou notícies que cabrejaren una servidora, n’ha arribat la segona. En Gerard Coca, company de les JERC de Barcelona ha estat denunciat per una organització anomenada España y Libertad (dos conceptes irreconcilibles al pas que anem), per suposada donar cobertura a una organització terrorista. Absolutament inversemblant que l’homenatge a Martí Marcó, fundador de les JERC després de la dictadura acabe amb l’intent de l’i·legalització de l’organització de la qual forme part. Des d’aquí tot el meu suport al Gerard, i la senyora denunciant, dir-li que la seua disbauxa no aturarà al jovent independentista que seguirà treballant, sense deixar de ser-ho mai, un jovent alegre i combatiu com ens agrada.

I tot plegat després de treure el debat de l’autodeterminació al carrer. La caverna lladra, i Jiménez Losantos ha estat condemnat per comparar Esquerra amb ETA, i si hi ha sentència ferma, contribuirà generosament a la difusió de la llengua i cultura catalanes. Al dia següent va fer la mateixa comparació al seu programa, Esquerra, la ETA catalana. Gràcies Federico per la teua abnegada dedicació a la causa i pel teu suport econòmic.

I és que ja se sap, tot es tarannà i diàleg, mentre no toques temes clau. I per això estem, per tocar-los tots encara que ploga. Per la integritat de TV3, per la Llibertat d’Expressió i de manifestació dels companys de les JERC de Barcelona i de tot arreu, perquè seguesca el debat autodeterminista fins que arribe el referèndum i el guanyem, seguirem al peu del canó. Cap OPA hostil d’España S.A ens aturarà.