Felip V o Jaume I

Ahir, 25 d’abril, els valencians commemoràvem els 302 anys de la desfeta d’Almansa. Aquell dia, en la fallada de les serralades que protegeixen els Països Catalans per ponent, els valencians no només vam perdre la batalla, ho vam perdre tot. Aquest 25 d’abril, també es va presentar a València “País Valencia: segle XXI” un llibre publicat per Publicacions de la Universitat de València que neix del debat fruit del creuament de camins en què de nou viu la societat valenciana. Després de tants anys, el model centralista i repressiu imposat per el “justo derecho de conquista” per Felip V, continua planant, victòria rere victòria del PP al País Valencià, i el valencianisme polític de nou malda per esbrinar el camí a seguir.

Després de més de tres segles, el model centralista i repressiu inspirat en la Nova Planta ha acabat en un atzucac irreversible i sense possiblitat de reforma. Fins ara tot sels intents de canvi han passat per una pintadeta de parets però sense tocar ni un envà i els valencians no hem tingut la més mínima possiblitat de bastir un futur amb cara i ulls. Arribats a aquest punt la solució model “eixida per la tangent” sempre ha acabat en el mateix, apuntant-se al carro dels vencedors amb matisos però sense voluntat d’un canvi social i nacional profund al sí de la societat valenciana. No en va, aquest nou valencianisme “de reconciliació” (com si mai haguera estat barallada jo amb algun valencià) basteix part del seu discurs en la necessitat de “superar Joan Fuster”, com si haguera suposat un entrebanc per a l’evolució de la societat valenciana. Curiosament, Fuster, l’homenot que basteix un discurs de canvi de paradigma en la societat valenciana.

La discussió avui dia ja no és “bandera amb blau o sense”, que és un símptoma més de la veritable discussió.I l’altra disjuntiva tradicional de la política valenciana “entre valencià i català” és falsa: ser anticatalà no et converteix en més valencià; sinó en més espanyol. Els valencians hem d’escollir entre el model centralista assimilador i destructiu de Felip V que ja hem descobert per la via dels fets que no és una solució vàlida per als problemes de valencians, o bé recuperar el model de Jaume I de la Nació completa i federal i el pacte. De fet, no és casualitat que cada vegada que Espanya s’intenta reformar amb la fòrmula federal tots els adeptes a la causa vinguen dels Països Catalans, ni que els Països Catalans beguen d’una natura pactista i de consens, tal i com funcionaven els furs i costums del dret civil que compartim Sènia amunt i Sènia avall. Per dir-ho més clar, els valencians hem de dir clarament què volem ser de grans: si valencians o espanyols.

Tampoc no és casual que el títol d’aquest article siga Felip V o Jaume I i no Felip V o Guifré el Pilòs. Mai està de més, recordar que les nacions lliures no poden caminar coixes. Podem viure bé, mig lliures amb un Principat independent, que acaba per legitimar el marc legal espanyol desitja i que va batallar fins a aconseguir per escurçar un problema de 13 milions de dissidents a un de 7 milions, o podem seguir treballant des de cada racó dels Països Catalans per ser lliures del tot. Els independentistes valencians, com diria Vicent Andrés Estellés, greument hem escollit, mentre Joan Fuster s’encén un cigar i riu.

Tots els “blaveros” no viuen a València

No em referisc al prototip de blavero en el sentit de l’anticatalanista recalcitrant que enlloc de refermar la seua valencianitat, es dedica a refermar la seua espanyolitat contra Catalunya, sinó més bé al regionalista afincat al Principat que això de més enllà del Sènia no ho acaba de veure en una primera versió, o aquells qui ho diuen, però igualment no ho veuen. Tot plegat ve, després d’haver-me refet de l’impacte de veure un mapa dels Països Catalans amb la bandera espanyola a sobre del País Valencià. El pronòstic, és de Patrícia Gabancho al seu últim llibre que aplica la màxima que últimament està de moda als partits regionalistes, compartim llengua, infraestructures, però de política ni un bri.

Una vegada refeta de la visió, de nou tornem al problema de sempre ressumible en l’equació “primer el Principat i després ja vorem” (i això deixant de banda els que hi renuncien de bon principi). Ajornem el “problema” per no afrontar-lo. Com que és difícil ho deixem “per a després”. Som els primers capaços de reclamar la independència per fascicles. Algú ha vist a Ibarretxe (tot i renunciar a fer el referèndum) obviar a Nafarroa en la qüestió? Sempre hi ha la tentació al “i després ja veurem”. Evidentment que no hi haurà previsiblement referèndums a tota la nació el mateix dia, però això no ens ha de portar a reivindicar la nació per parts. Serem capaços d’anar a les institucions internacionals que ara tant cerca l’independentisme amb manifestacions a l’altra punta d’Europa (amb un manifest on només parla de Catalunya per cert) i dir, “venim a demanar la independència de la nostra nació, però de només un tros que els altes són difícils”. Podem fer-ho, però si volem ser grans, val més no fer riure als amics d’Europa que batallen les seues nacions completes.

Això no vol dir tirar el fre a un hipotètic (esperem que per poc temps) referèndum del Principat, sinó posar prevencions a la tentació de tornar a reivindicar únicament el marc espanyol de la CAC, però en versió lliure. Evidentment que tot anirà amb ritmes diferents, bàsicament perquè a més dels nivells de consciència, són estructures administratives diferents i de moment només una té, i en tràmit, llei de consultes. Ara bé, això no ens inhabilita per reclamar legítimament el conjunt de la nació, tot aquell terreny on dius “bon dia” i et responen “bon dia”, un territori on hem bastit un passat comú, patim problemes comuns, i podrem tenir millor cura dels nostres junts. Tampoc negaré allò que som territoris diferents. Així ho va voler Jaume I, en dotar a València i a Mallorca de Furs propis i per tant una estructura federal. Dos apunts: els furs de València no van després dels de Catalunya, sinó que van entre els de Lleida i Tortosa, per tant en alguna cosa ens pareixerem quan les nacions s’aguanten sobre la llengua i el dret. L’altre: les classes dominants a la Catalunya del moment no van encaixar massa bé que el Regne de València no s’annexionara, i au, al Principat. 800 anys després, els actes en record a Jaume I al Principat han estat molt menys nombrosos que al País Valencià o les Illes, serà que encara no han perdonat?

I el súmmum, a més de aguantar des de “la perifèria” (El País Valencia, les Illes, Franja i Catalunya Nord) el pes de la reivindicació de la nació completa, complicant tot el procés, encara ens hem de trobar, en el cas dels independentistes valencians, en patir la violència política, amb expressions del tipus “ens solidaritzem amb el País Valencià”. Felicitats som l’únic país al qual ens amputen una cama i ens solidaritzem amb la cama i no patim el dolor com a propi. Ara bé, que ningú s’indigne, els blavers principatins van en descens, i es van fent passos endavant tot i que falta camí. I té remei i posologia com conèixer la realitat valenciana venint ací, i anant els valencians allà (no defugiré la nostra part de la feina). El proper 9 de maig conmemorarem la desfeta d’Almansa a València. Esteu convidats.

Els Països Catalans: de Brussel·les a València?

Aquest cap de setmana hem sigut molts els qui hem fet via cap a Brussel·les a la manifestació convocada pels 10mil catalans a Brussel·les. Darrere de la convocatòria la necessitat d’internacionalitzar el conflicte dels Països Catalans a Europa. Els milers d’assistents, no només suposen un colp d’efecte a aquesta necessitat d’internacionalització sinó que poden ser una bona alenada per al moviment independentista bastant acostumat a l’autoflagelació excessiva. Segurament el fet que Brussel·les es convertira en punt de trobada de diferents generacions d’independentistes, i de diferents indrets és la millor notícia possible, no sols per a la convocatòria concretament sinó per seguir fent passos endavant.

El ressó mediàtic de la manifestació dels 10mil a Brussel·les és clar, i ha acomplert els objectius que buscava quan es va convocar. Aquestes últimes hores de ressaca de manifestació les xarxes socials a internet ja van plenes de noves iniciatives arran dels 10mil amb llocs tant llunyants com Nova York o Madrid. A risc de ser acusada d’agosarada faré també una proposta als lectors. Internacionalitzar la lluita pels Països Catalans (i no només del Principat  com alguns han fet ) a la resta d’Europa i el món és necessari, però també ho és acabar de coneixer la pròpia nació. El proper 9 de maig a València es celebrarà la tradicional manifestació en commemoració del 25 d’abril, i serà una magnifica oportunitat per esdevenir punt de trobada per als independentistes de tots els Països Catalans, que no només compartim passat sinó anhels de futur. Els valencians hem assumit el repte i també hi érem a Brussel·les. Ens retrobem a València?

Reptes per seguir avançant

“Catalunya (Països Catalans)/…/ no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure“. L’autor d’aquesta frase, Rafael Campalans, no era independentista però si un dels ideòlegs el socialisme catalanista. De fet considerava que era del tot inacceptable. Tot i això, l’encert de l’afirmació és clau. M’he permés fer l’afegitó entre parèntesi amb el benentés que la concepció de Catalunya de llavors ja formulava el marc nacional complet. Massa sovint hem volgut tirar endavant mirant només enrere, amb la conseqüent trompada amb el primer obstacle que se’ns ha posat davant.

L’independentisme no és una cosa fossil, i cada dia necessita de noves solucions per a tants problemes com se’ns van plantejant. L’actual crisi financera va més enllà, dels titulars de premsa bursaris i abasta també l’àmbit immobiliari i ambiental. És precissament aquet àmbit, l’ambiental, el que necessita un nou impuls. Històricament hava estat l’independentisme un dels motors de la lluita per la defensa del territori i per l’entorn. Aquesta posició de punta de llança en l’alternativa ecologista moltes vegades s’ha ubicat en els partits verds que l’han usat per renovar unes marques electorals que havien quedat obsoletes, sense un veritable projecte de país. Dissabte a Terrasa, les JERC posaran les bases per esdevenir de nou l’alternativa ecologista amb un model complet per als Països Catalans, lluny de pedaços puntuals a cada problema que sorgeix, sense perdre de vista però, que sense el nostre dret a decidir com a poble, aquest projecte serà inviable per la pressió dels estats espanyol i francès.

Un grapat de kilòmetres més al sud, a Reus, les dones d’Esquerra es trobaran en l’Assemblea Nacional de Dones, en una setmana marcada de nou pel debat al voltant de l’avortament després que es vetara l’arribada al Port de València del vaixell “womens on waves” d’un col.lectiu avortista holandès que arribava a València amb la intenció de practicar avortaments a aquelles dones que ho desitjaren en aigües internacionals això sí. De nou, el mateix concepte, el dret de decidir, en aquest cas de les dones sobre el seu propi cos, que ha portat a militants (homes i dones) d’Esquerra i de les JERC del País Valencià a sentar-se davant el jutge per l’autoinculpar-se d’avortar, i a ser víctimes d’un veritable assetjament judicial. El repte de la trobada,seguir avançant en la igualtat d’homes i dones en la política, una igualtat que va molt més enllà de la paritat.

Mentre tot això passa, i seguim bastint fonaments per a construir una majoria social, donant respostes als problemes dels ciutadans, a mi, aquest vegada em tocarà el paper d’espectador resignat. Un refredat inoportú (i quan ho és d’oportú?) em farà quedar a València, això sí, còmplice del que passe en un lloc i en l’altre.Ens hi juguem molt.

l’Esquerra Nacional dels Països Catalans per la independència

Amb aquest títol vam acudir ahir a Barcelona al 25 Congrés Nacional d’Esquerra. Només arribar a l’auditori del Fòrum després d’una nit al bus, hi vaig veure un reporter del Caiga quien Caiga, un simptoma més que tots els ulls estaven posats en el que passaria en el plenari del congrés. Tot just una setmana abans, Joan Puigcercós i Joan Ridao havien estat escollits president i secretari general pel 38% del la més del 70% de la militància que va participar a les eleccions, i era el moment de dotar-los d’una nova direcció del partit i d’una nova ponència política que fixarà el full de ruta per als propers 4 anys.

És cert que tot aquest procés congressual d’Esquerra ha estat mirat amb lupa des de la resta de forces polítiques, algunes amb recel no fóra que s’encomanara la dèria d’encentar procesos assemblearis a la seues parroquies per al seua “complexitat” (Pujol Júnior Dixit), i d’altres amb l’enveja sana de veure com dur a terme un procés d’elecció transparent i afavorint al màxim la participació és possible. El plenari a l’auditori del fòrum no era més que la culminació de tot un procés congressual llarg i sovint massa dur per al que mereixiem tots plegats.

Sobre la ponència del congrés, reconec que la meua condició de la comissió redactora del text, no em va ser massa objectiva a l’hora de valorar la seua importància. És una de les satisfaccions d’aquest congrés veure com de les més de 700 esmenes presentades només una vintena aproximadament han quedat fora del text en ser rebutjades pel plenari, i també com només una mica més d’un 1% hi va votar en contra aprovant-se el text amb més del 88% dels vots. Mereix una menció especial i no em puc estar de felicitar-lo, el gest de Joan Carretero de retirar la seua esmena a la totalitat per posar-se al servei del partit. Aquesta ponència, ens ha de servir per optimitzar l’eina que tenim per avançar cap a la independència el més possible. Només d’aquesta manera avançarem sense aturador a un referèndum d’autodeterminació, ja siga al 2014 o en anys successius. Només em queda agrair a tots els redactors de la ponència tot allò que he pogut aprendre durant aquestes setmanes de treball.

Tot sovint diuen que la política és molt injusta. I hi estic d’acord. Em costa de païr com algú pot alegrar-se’n no ja d’imposar el seu criteri en el debat de les idees sinó del simple fet de fer caure algú d’una executiva nacional. La decisió de l’assemblea però, és la que té raó. Tanmateix el Xavier Vendrell no mereixia això. Fixeu-vos que no diu “acabar així”, perquè de Xavier hi ha i per estona. La fotografia que acompanya aquest post és pressa a València mentre presentava “disculpen les molèsties”. Llegia un passatge, mentre a fora els de sempre montaven merder. Tranquil, amb una dignitat que tomba. Tothom ha comés errades en aquesta vida: és inherent a donar la cara pel teu país. No vull agrair-li la feina feta, perquè seria redundant, sinó agrair-li la que farà a partir d’ara.

Al final de la correguda, una direcció molt renovada i paritària. Dos dels compromisos complits. No s’ha pogut assolir la unitat necessària tot i que fins a l’últim moment es va intentar. Amb alguns dels seus membres he compartit militància activa a les JERC des que vaig aterrar-hi ja fa un grapat d’anys. De fet els hi haig d’agrair al Pere Aragonès i a la Georgina Oliva que des de bon principi em feren creure que tot era possible. Amb d’altres he compartit ponència, o algun acte dels que vam fer a la candidatura. Tant per tant, desitjar al Jaume Sitjà, la Pilar Albiol, l’Ignasi Llorente, la Maria Àngels Cabasés, al Josep Ginesta, al Marcel Coderch, la Georgina Oliva, la Gemma Boix, la Laura Vilagrà, la Marta Rovira. la Núria Cuenca, al Marc Sanglas, al David Minoves, l’Ester Alberich, al Pere Aragonès, al Carmel Mòdol, a l’Eduard Lòpez, a l’Alba Castellví, al Joan Ridao i al Joan Puigcercós tota la sort en aquesta nova etapa d’il.lusió renovada, malgrat tot, d’Esquerra.

.

I també al Xavier Vendrell.

.

ps: Si la informàtica ho permet en uns instants desapareixerà el bànner de Gent d’Esquerra i només hi quedarà el d’Esquerra. Ara ja no hi ha gent d’uns i altres, sinó d’Esquerra. O almenys val la pena intentar-ho.

Dels espanyols i l’independentisme

Avui els mitjans de comunicació en van plens, i el youtube fa fumera de les visualitzacions. Ahir TVE recuperava un format que ja havia donat bons resultats en les seues dues anteriors emissions amb el president del Govern i el cap de l’Oposició. Ara l’espai es donava als tres partits següent en l’arc parlamentari espanyol, Izquierda Verde, Convergència i Unió (més coneguda amb la patrimonialització prepotent de grup parlamentari català) i Esquerra.

Els darrers anys, ben bé des que es va produir el gran salt d’Esquerra en passa de 12 a 23 diputats al Parlament de Catalunya, han estat marcats pel continu assetjament mediàtic contra Esquerra. Assetjament i evidentment tergiversació de tot allò que es deia i feia (no cal recordar els linxaments contra el president d’Esquerra per la seua reunió a Perpinyà, o l’afer de les cartes financeres amb el Xavier Vendrell). Ahir doncs, era el moment de invocar els fantasmes per part dels “entrevistadors” i llençar-los a la cara del President d’Esquerra.

L’interés per als que ja som independentistes era precissament aquesta, veure la projecció que té l’independentisme a la resta de l’Estat Espanyol. Les sospites es van confirmar de totes, preguntes plenes de tòpics i falsetats (on s’ha vist que algú li diga a una altra persona com es diu !). Els temes recurrents, el futbol (deu nos guard si aquesta és la màxima preocupació del personal!!), Perpinyà, ETA, i la persecució de la llengua castellana a Catalunya (qui persegueix a qui).

Davant tot plegat, un brillant Carod. Tot i les crítiques que se li poden fer, quan l’encerta de ple també cal dir-ho. Més proper que la resta de convidats a les persones però sense perdre ni un bri de contundència en allò que des d’Esquerra defensem. Al senyor de Riba-roja a que li treia la son l’annexió de València als Països Catalans, dir-li que a mi em passa igual. Si volem viure en la radicalitat democràtica, acabarem als Països Catalans. No per annexió sinó per voluntat. Els valencians seram allò que voldrem ser, per tant serem lliures.