Més que l’Acampada Jove; el jovent de l’Acampada

A risc de fer una entrada similiar a la d’altres anys, i exposant-me a un retret merescut per la poca actualització d’aquest bloc darrerament, no me’n puc estar d’escriure algunes línies sobre la darrera edició de l’Acampada Jove. El nou lloc, Montblanc, ens ha regalat el caliu de la Vila Ducal i dels seus ciutadans que s’han abocat amb la catorzena edició de l’Acampada i ens han fet sentir com a casa. Un canvi d’emplaçament sempre és un repte, però aquest 2009, l’hem superat i amb escreix. Tot i l’èxit de l’Acampada, que es consolida en l’any on han desaparegut molts dels festivals d’estiu, sempre, als qui estem en la rebotiga durant tot l’any ens agrada tractar un altre àmbit, allunyat de les grans xifres i dels titulars de premsa.

En dir, durant l’acte polític, que l’Acampada Jove no és possible sense els centenars de militants que s’hi aboquen, no es tracta de cap exercici de cofoïsme ni de cap complit fruit del compromís del moment. Si hi ha alguna cosa que ens fa diferents a la resta de festivals és precisament això, la cultura del treball, de l’esforç i del compromís dels companys i companyes. Amb el pas dels anys, (i servidora ja fa estona que corre per estes contrades)  l’Acampada evoluciona, però sempre a partir de la tasca voluntària de centenars de joves que durant mesos empastifen de dalt a baix els Països Catalans amb mil i una encartellades.

I és només aquest el motor que ens pot moure, els de joves desacomplexats que no dubten en fer un pas endavant i posar-se a treballar, el de diverses generacions de militants de les JERC que entre concerts, canvis de barrils  o de gírgoles o als accessors de seguretat, són capaços de transmetre experiències i el seu bagatge per seguir avançant, mentre altres s’atansen a oferir un cop de mà malgrat el cansament. I mentres continue essent així, esperaré a l’any vinent, a riure granera en mà i amb un pam de cola a sobre quan dos xiques valencians se’ns acosten preguntant què s’ha de fer per “trabajar de lo vuestro”, o a esmorzar al Forn Ramon perquè una altra vegada i sense remei se’ns ha fet de dia entre cartells, o a acomiadar, sense haver dormit, els últims acampats un diumenge a ple sol.

Més que un 25 d’abril

Els dies previs a una diada del 25 d’abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d’Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d’Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d’il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d’aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d’una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d’Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d’il.lusió dins de tot el procés congressual d’Esquerra. Crec sincerament que s’equivoca. Estem en un punt on la vivesa d’Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d’idees però sempre amb la voluntat d’enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d’anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d’Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D’Amposta a Alacant baixant per l’AP7 és fàcil de veure les mancances d’un país, els models de construcció, de l’impacte de l’AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l’Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m’assabente de l’avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l’hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d’una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d’entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d’arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d’Alacant. Amb ells, i amb el lema “per la independència” baixem pels carrers d’Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d’aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d’Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats “valencians” del Congrés, en Joan Ridao, i l’Agustí, l’Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d’una punta a d’altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d’una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s’esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l’independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d’abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l’altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d’estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M’havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

Reus, Simat, Pego, Sagunt, Benidorm, València, Gandia…

Ja feia alguns dies que no actualitzava aquest bloc. Queden molt poquets dies per a les Eleccions Generals i el volum de feina és considerable. L’altre dia parlava de la política de proximitat, i aquesta setmana val a dir que he fet un curs pràctic que no m’ha fet res més que confirmar el que vaig escriure en la última blocada. Dissabte passat em vaig acostar a Reus (Baix Camp), a la III Calçotada independentista de les JERC. Val a dir que he estat els 3 anys i hi he estat com a casa i ja és una referència en el calendari de l’organització. Aquest any a més, ha coincidit amb l’acte central de les JERC per a la campanya electoral i hi vaig intervenir a l’acte polític com a cap de llista de les JERPV per València. Primer míting fora de les Comarques valencianes, però com sempre, com a casa.

Diumenge de matí, amb el temps justet per descansar, cap a Simat de la Valldigna a la Safor, on vam fer una passejada pel monestir de Santa Maria de la Valldigna i un acte polític a la Casa de la Cultura,acompanyats de la Marina Llansana, portaveu d’Esquerra i diputada al Parlament de Catalunya. El monestir val a dir que està considerat pel nou Estatut Valencià segons l’article 57 com a “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del poble valencià” (el que no deixa clar sí que indistintament de la confesió de cadascun dels valencians). No té res a veure aquest misticisme, però, en què l’acte estiguera cobert per la televisió pública dels valencians, Canal 9 (podreu trobar el video ací) sinó que és compliment de la junta electoral que ens atorga 1 minut d’informació per a tota la campanya. No els hem tornat a veure…continua el boicot.

Dilluns, cap a la Marina. De camí mostres de l’agressió bestial que pateix el territori a la Marina, amb l’esperança que l’aprovació de la llei del sól ature la barbàrie. La necessitat del certificat de suficiència hídrica i l’obligació de la reserva del 30% del sól per a VPO ha tret les ganes o la intenció d’especular a moltes desenes d’especuladors. A Pego, primer acte d’una secció local nascuda la vespra de la nit de Nadal del 2007. Comencen fort, i apostant per un nou model de poble, que entre Carlos Pasqual (a la pressó descanse) i el tripartit (urbanització de la Penya-roja dixit) han posar al límit.Al centre cívic del Port de Sagunt, dimarts, havia alguna cosa diferent. Molta gent a l’acte disposats a no deixar-se prendre’s el pél pel vot útil. Com es pot votar a algú perquè no mane un altre, sabent que ni farà el que tu necessites ni com tu necessites. Comença a entreveure’s que es trenca la paret i que els prejudicis cap a l’independentisme cauen. En aquella sala hi havia un bon grapat de gent castellanoparlant que desacomplexadament feien un pas cap endavant.

El final de la setmana ha sigut bastant mogudet. Dijous, ens van impedir de fer l’acte polític previst a Silla per a la campanya electoral. Uns individus, membre d’e2000 van colapsar l’entrada increpant els assistents i van impedir que l’acte es desenvolupara amb total normalitat. El més greu de tot plegat és que en l’aldarull hi havia el regidor que la formació feixista té al poble. De tota manera fan tard, la batalla per la normalitat d’Esquerra al País Valencià està guanyada i ho veiem cada dia en actes, i passejades pels mercats.

ps: el bloc el tinc una mica penjat, ho reconec. El twitter sí que va al dia

Trenquem Espanya

Les JERC insten a trencar Espanya en motiu del dia de la constitució espanyola

3.12.2007 Països Catalans

Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) organitzen diversos actes arreu dels Països Catalans per protestar contra la constitució espanyola. Les JERC consideren que la constitució espanyola és anacrònica perquè el jovent no l’ha votat, perquè està feta sota la tutela del franquisme, perquè faculta l’exèrcit espanyol a actuar per garantir la unitat territorial de l’Estat espanyol i perquè ens endossa una monarquia que no és democràtica. D’aquesta manera, el jovent independentista sortirà al carrer el proper dijous 6 de desembre sota el lema “Trenquem Espanya, independència ja!” per reclamar la República independent dels Països Catalans.Gerard Coca, portaveu nacional de les JERC, afirma que la Constitució Espanyola “cada dia es veu superada per la voluntat de la gent a exercir el dret a decidir, tal com van expressar dissabte passat 700.000 catalans a Barcelona“

Arreu dels Països Catalans hi ha diversos actes convocats per les JERC:

Dijous 6 de desembre:

Lleida (Segrià) – Plaça de la Paeria a les 12 hores
Manifestació unitària.

Sueca (Ribera Baixa) – Casal Jaume I a les 14 hores
II Paella Independentista.

L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) – Davant la Farga a les 16.30 hores
Paradeta “Estalvia’t el Rei”. Posteriorment, marxa fins a la plaça de l’Ajuntament i lectura del manifest.

Barcelona – Plaça de la Mercè a les 19 hores
Concentració amb la participació de representants de les plataformes sobiranistes Pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés. Tot seguit, concert amb Living i Gerard Sesé.

Divendres 7 de desembre:

Tordera (Maresme) – Plaça de l’Amistat a les 23 hores
Concert anticonstitucional amb els grups Esbatec, The Corkscrew i Skafam.

Llucmajor (Mallorca) – Ronda Migjorn (Pub Odeón) a les 23 hores
Concert gratuït amb els grups Malakagna i Black Apples

La tendresa de seguir lluitant (21é congrés nacional de les JERC)

Foto de la nova direcció de les JERC, de la qual tinc la sort de ser-ne part

Avui he estat incapaç de matinar per anar a la facultat. Ho sé. no és gaire pedagògic fer pública una campana universitària però també és cert que de vegades el cos demana petits capritxos. I és que aquest cap de setmana l’he passat a Mataró a la comarca de El Maresme al 21é Congrés Nacional de les JERC on les JERC hem escollit una nova direcció per als propers dos anys.

De dissertacions polítiques en farem moltes durant els propers dies, al voltant d’una ponència que dotarà d’eines potents la nostra organització. És per això que trobe que és moment de canalitzar i compartir els sentiments d’aquells qui fem política perquè sí, perquè volem. No sóc capaç de concebre la política d’una manera freda i distant, encara que potser siga més fàcil de fer. Vull ser capaç d’enrabiar-me, i entristir-me, però també de somiar, i de fer-ho amb els meus companys.

De tornada cap de València en un Euromed, que no necessitava un bus espanyol per moure, i que miraculosament va arribar a València només deu minuts tard (el només es relatiu, i em portarà a Barcelona el proper 1 de desembre amb els meus companys a manifestar-me per la incompetència espanyola i l’asfíxia financera), la majoria dels militants de les JERPV que hi anavem vam ser absolutament incapaços d’aclucar l’ull. Ens bullia el cap sobremanera de projectes a fer a la nostra tornada a casa, de planificar reunions i de veure com podem fer partíceps a més i més joves d’allò que acabàvem de viure. També va ser moment per a la distensió, l’anècdota i l’encreuament d’SMS.

Després de tot plegat, vull felicitar al Gerard Coca, nou portaveu de les JERC per la seua elecció com també a la resta de la nova permanent (Al Dani Mallén, David Pujol, Marc Planas, Gemma Lago, Núria Gavarró, Josep Culí, Pol Pagès, Marc Puig, Jordi Bella, Roger Civit, i Marc Candela) que de ben segur faran una gran tasca al capdavant d’una organització dia a dia més gran però sobretot més forta. Sé què m’he descuidat una persona en aquesta breu relació, però mereix un punt a part. L’Empar Crespo, a qui recorde haver enredat per què deixara de ser simpatitzant de les JERPV en un tren de rodalies amb l’Àngels camí d’una escola de formació d’Esquerra ja fa alguns anys, i que és a hores d’ara (i la única que ho podrà dir per sempre), la primera dona valenciana en la permanent de les JERC. A ella una abraçada ben forta, amb la seguretat que durant els propers dos anys, almenys, seguirem aprenent que és això de fer política, però de ben segur que creixerem en la batalla de ser persones.No vull acabar aquest post, sense agrair als companys de les JERPV l’esforç d’acudir al congrés, i als que s’han quedat a terres valencianes la feina diària.Al Pere Aragonès per tota la feina feta al capdavant de les JERC, i per creure, trepitjant cada vegada que ha calgut terres valencianes, que tot és possible. Al Joan Almacellas, per ser incansable, per la feina sigilosa, domèstica però clau, per dotar-nos de pic i pala per continuar l’obra. A la Georgina Oliva, per portar tant i tant bé un congrés amb mig miler d’inscrits, tot i que al costat dels lleons a què s’afronta a Madrid, li deviem semblar bestioletes adorables, i sobretot a tota la militància de les JERC amb què hem topetat aquest cap de setmana, per cada paraula d’alè necessària per seguir fent passes endavant

A tots ells, als millors frikis del món (ells ja saben perquè ho dic), gràcies.

Espanya és fracàs

Amb el títol Espanya és fracàs, els companys de les JERC del Camp, inicien una nova campanya per “sensibilitzar‘ sobre el ‘fracàs de la via autonomista‘ i del ‘tancament de portes‘ a un possible ‘estat federal”. La presentació de la campanya, ahir a Tarragona, ha coincidit amb un seguit d’accions arreu dels Països Catalans que arriben a la mateixa conclusió del plantejament de la campanya, que rau en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació, per tal d’acabar amb l’espoli espanyol.

El fracàs espanyol, va però més enllà del colapse d’infraestructures. Aquestes dies hem pogut assistir a la reacció violenta dels nacionalistes espanyols (sí, aquells individus que responen sempre, “yo no soy nacionalista”), amb la crema d’estelades i de fotografies del vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira. La majoria d’aquelles fotos es van cremar al centre de la meua ciutat, València, i no tinc cap mania de dir-los que no em treu la son el que poguen cremar.

Al cap i a la fi, els valencians, en tant que catalans, responem a una manera de veure les coses bastant més oberta de mires, i bastant més respectuosa i lliure. Cremar estelades (a part de la poca traça que han demostrat, i de la despesa que han fet), respon perfectament al nostra concepte de llibertat d’expressió.

A la contra ens trobem decenes d’identificacions i citacions a declarar. El día que els espanyols aprenguen a exercitar el saníssim esport de la llibertat d’expressió, haurem avançat molts més passos cap a la democràcia. Mentre això no arriba els 12 d’octubre, lluny de ser festa per als que som independentistes i de les JERC, se’ns contuarà girant feina, ens acabarem encadenant a casernes de la Guàrdia Civil, ridiculitzarem les campanyes patriòtiques espanyoles del PP, farem decenes de xarrades, farem concentracions i actes, i penjades de pancartes, i com no ens alimentarem a cop de botifarra.

Espanya i l’espanyolisme fracassen, mentrestant fem passos cap a la llibertat.

11 de setembre: ara més que mai cap a la independència

Dimarts, com cada any, amb els companys de les JERPV vam fer cap a Barcelona per celebrar amb els nostres companys del Principat la Diada Nacional de l’11 de setembre. La bogeria de quedar la nit abans per sopar i agafar el bus quan encara és fosc, s’ha acabat convertint en un esbojarrat costum.

A mig matí, cap al Fossar de les Moreres. De nou ens hi vam trobar la intolerància ben present. A aquestes alçades encara hi ha gent que reparteix carnets de traïdor i que usa esforços, gent i infraestructura en escridassar altres independentistes. En fí ja s’ho faran. No només les JERC, en l’ofrena floral de cada any ens vam veure atacats. Hores més tard, l’ACVOT acusava Joel Joan d’enaltiment del territorisme per un míting fet al mateix fossar de les moreres, on va aprofitar per recordar la figura del recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs.

Del fossar, com molts centenars de catalans aquella dia, cap a la Fira d’entitats que organitza el col.lectiu Gent de Terra, any rere any. Allà, a l’stand d’Òmnium em vaig trobar amb “l’arxiconegut” blocaire Saül Gordillo que signava exemplars (foto del seu Flickr) de Nació.cat (el seu particular relat sobre l’arribada del .cat a les nostres vides). Moment també per trobar-me amb la gent de De Tot i Més i eines.cat que estrenaven paradeta de venda de samarretes, amb la qual vaig contribuir desinteressadament (bé a canvi d’un samarreta com tothom) i de xarrar una estona amb l’Èric Bertran que d’aquí a pocs dies tindrà a les llibreries el seu nou llibre “l’institut de la vergonya”.

Aquest 11 de setembre estava marcat més que mai pel fracàs immediat del procès estatutari que en el temps rècord de menys d’un any ja s’ha convertit en cendra (i encara queda l’enèssima retallada, ara a mans del constitucional). Aquests dies els defensors d’allò que en dèien Espanya Plural (dos conceptes irreconciliables vist com està el pati) corren per les clavegueres de la Moncloa. És el moment de fer un nou pas endavant seguint el model escocès, d’aglutinar una majoria social transversal, no només al voltant dels partits polítics independentistes, sinó també a través d’una societat civil forta i cohesionada (una de les nostres grans mancances), un empresariat favorable, i el suport de col.lectius de tot tipus.

Ara és l’hora de tornar a il.lusionar-nos, de posar les bases per afrontar, 300 anys després, una nova etapa. És precissament aquesta tasca d’engrescar a la gent per avançar cap a la majoria social, el principal repte que tenim per davant, tant a les institucions com al carrer. Amb aquest reflex, vam celebrar l’acte polític final de l’11 de setembre, que vaig tenir la sort de compartir, amb el Pere Aragonès, el Joan Ridao i el Joan Puigcercòs. (videos 1, 2, 3 i 4, facilitats per Lluís Soler, gràcies Lluís !)

Finalment, amb les forces justetes, vam fer cap a la Festa per la Llibertat, on actuaven els valencians Feliu Ventura i Obrint Pas. Un simptoma més que a Barcelona, l’11 de setembre, estem a casa.

 

ps: Pep, una abraçada!. Per fi hem topetat !

Més enllà d’un festival

Dos dies després d’acabar l’acampada, i després de descobrir que l’èsser humà té la capacitat d’hivernar com els ossos si s’ho proposen, és un bon moment per fer balanç de la 12ena edició de l’Acampada Jove. Tanmateix no tindria massa sentit en aturar-se en les xifres d’assistència (similars a les de l’any passat), sinó anar un pas més enllà cap al vessant humà del festival politico-musical més important dels Països Catalans.

Aquesta era la meua quarta acampada. La primera, la darrera que es va fer a la vila d’Arbúcies, des de la neutralitat d’anar de passeig i a gaudir de tres dies de festa. Les altres tres, ja des de l’organització de les JERC nivells diferents a mesura que passa el temps, però sens dubte aquesta ha sigut la més intensa. Durant 3 dies, l’Espai Socialisme s’ha convertit en la meua llar, i el lloc que junt amb l’Isaac haviem de fer anar tant bé com fóra possible. Dia a dia, hem vist crèixer, i finalment desaparèixer un poblat de gent vinguda de tot arreu, amb mil maneres de viure (o de no deixar fer-ho).

L’acampada Jove, per a les 500 persones de l’organització que estan a Sant Celoni durant aquells dies, i per molts altres que per mil motius no hi poden ser és molt més que un festival de 3 dies. És una tasca constant de mesos, de planificació, publicitat i mil i una encartellades, però també és el moment de fer una feina més estreta entre la militància d’arreu dels PPCC a la qual probablement no tornarem a veure en la seua majoria fins a l’11 de Setembre.

Jaume I ens va regalar un país llarg i estret i molt dificil d’articular. Nosaltres a poc a poc anem teixint xarxa i establint mil i un ponts cada vegada més resistents entre el nord, el sud, ponent, i un trosset de Mediterrani enllà. Per a la propera acampada aspire a una cosa només: que ningú s’estranye que els valencians de les JERC anem a l’Acampada trepitjant fort (com em va preguntar algún acampat). Ho hem fet aquest any, i ho farem casa any fins que hagem de deixar de reclamar la nostra llibertat perquè l’haurem assolit.

Anotacions relacionades:

Marta Vilalta: deu haver estat un somni 

Isaac Peraire: Acampada Jove! I ja en van 12! 

Bloc oficial de l’Acampada Jove : Treballar a l’Acampada Jove

ps: l’Ignasi Bosch, de les JERC d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès, estrena bloc, benvingut a la Blocosfera!