De pors i renúncies: de l’avortament i la violència masclista

Aquest matí he anat al Jutjat de Guàrdia de València. Hi he anat per presentar juntament amb d’altres companyes i companyes d’Esquerra i les JERPV i amb el candidat d’Esquerra al Congrés, Joan Barres, un centenar d’autoinculpacions per avortament davant la justicia. És cert que no és una acció nova ni massa cridanera, però sí una mostra clara de la necessitat que d’una vegada per totes les dones tinguem dret a decidir sobre el nostre cos i es garantesca l’avortament lliure durant les primeres 14 setmanes d’embaràs.

Una vegada més les pors i renúncies del PSOE han acabat per afectar els drets civils i individuals de les dones dels Països Catalans. Té més “delicte” encara, quan el seu programa a les eleccions del 2004 sí que citava una llei de terminis, i quan tot plegat ha acabat amb una cacera de bruixes contra les dones i les clíniques en el que hauria de ser una activitat costejada per la sanitat pública que garantitzara les condicions necessàries per a professionals i dones.

A les portes dels jutjats de la Ciutat de la Justícia de València hi havia cartells signats per sindicats on s’indicava que durant dos dies els jutjats especials que atenen a les denúncies per violència masclista es declaraven en vaga per les pèssimes condicions en què han de desenvolupar la seua tasca. Una vegada més fa molta ràbia tenir raó quan vam reclamar millors dotacions pressupostàries amb una moció al Congrés dels Diputats en detectar-ne les deficiències.

No s’hi val a desplegar tot un aparell legislatiu a base de fotos i titulars i grans fotos amb entitats de dones (socialistes) a la porta del Congrés apuntant-se la feina de la resta de grups, sí a l’hora de la veritat el nostre programa electoral a les properes eleccions ha de portar per obligació la proposta d’augmentar el nombre de jutjats especialitzats en violència de gènere i la seua dotació perquè superen en molts casos la ràtio de feina acumulada, per la poca voluntat del PSOE de dotar del contingut i del finançament necessari allò que aprova.

Més valents, més lliures

Aquest article va adreçat a tots aquells amics, companys, coneguts i saludats que han partit amenaces i vexacions, tortures o agressions pel simple fet de seguir lluitant.

Ja fa dos dies que els diaris es fan ressó de la darrera bretolada espanyolista. Aquesta vegada ha sigut el Casal Jaume I de Sueca qui ha patit la intolerància d’una colla d’espanyolistes que no toleren que algú puga llegir un llibre (potser és que ells tenen falta de costum de fer-ho) com “l’Èric i l’exèrcit del fènix”. Just després de la concentració contra el tancament de TV3 van irrompre al casal agredint els assistents a l’acte.

Els qui vam decidir lliurement treballar per una majoria social per iniciar un procés d’independència, o aquells que simplement treballen per viure en valencià siga una mica més fàcil, sabíem que la batalla no seria fàcil. Tot i això els darrers moviment histèrics de la ultradreta espanyola, a dies disfressada d’espanyolisme pur i dur, i d’altres de blaverisme descafeïnat, ens han de fer ser positius per seguir treballant.

El següent repte serà saltar la paret, per això un mur semblant a la seua intolerància al principi d’aquest post. Aquesta paret no és més que un pas més en el desacomplexament de l’independentisme al País Valencià que ja hem iniciat. No podem deixar de tenir en compte que qualsevol procés d’independència porta implícit la reacció de l’unionisme. És una realitat que l’independentisme és una força creixent al conjunt dels Països Catalans i especialment al País Valencià on cada vegada més gent fa una passa endavant i et diuen “vull la independència” i això va perdre els papers als “garants de la unitat d’Espanya”.

En aquest camí per saltar la paret, és absurd fer-lo sol contra la manca de raó. Només des de la radicalitat democràtica (no oblideu que radical tant sols significa d’arrel) podrem acabar guanyant la partida. El combat ideològic des del moment que es busca assassinar algú a la porta de la seu d’Esquerra o es colpeja un jove en un casal, el tenim guanyat. Davant la raó humana les patades, colps i amenaces de l’instint més animal, no seran suficients per aturar-nos en el nostre camí diari, que ja ens ho deia l’ovidi que és sord i constant, allunyat de tot allò que no siga avançar.

Més forts i més valents, no es tracta de força ni de contundència, sinó de solidaritat i fermesa, de trobar les escletxes (que hi ha moltes i profundes) per seguir avançant. Aquesta valentia serà allò que ens farà més lliures, que ens farà bastir la majoria social i que deixarà inservibles per sempre els atacs foribunds i les feixistades de llibre, en forma de pallises de de tancament de telvisions de la ultradreta espanyola

Ens veiem als carrers, ens veiem a les urnes.

Viure sense por

Només demane que ens deixen fer. No crec exigir-li massa a la vida quan em limite a només això. Demane que s’acaben les persecucions, les amenaces, i la coacció. No tenim perquè haver de suportar que cada vegada que ens volem expressar lliurement davant els valencians, com qualsevol opció democràtica, vinguen “en comandeta” a rebentar els actes.

No us enganyeu, no és por. No puc tenir por absolutament de cap persona que utilitze la violència per sentir-se per sobre de mi. No puc tenir por de ningú qui enlloc de explicar-se fa callar als altres. No puc tenir por dels crits enlloc dels arguments, de la repressió enlloc de la paraula, de la vergonya de no tenir res propi a defensar i de treballar des de l’antitot i la contra.

No toleraré que ningú em faça sentir aliena al centre de la meua ciutat. No donaré treva a la batalla per cada xamfrà de llibertat. No hi haurà espai per recriminar-me qui sóc i què faig a València. S’ha acabat a coacció de perseguir independentistes. Ho som avui i demà i demà passat, i no callarem en fer i dir allò que pensem, i allò que volem per a la nostra terra. No gosaré tampoc repartir carnets de bon valencià, com m’estime la meua terra és meu i prou.

No es tracta tampoc de ser invencible, és un gest prepotent que no em puc permetre. Hi ha bons moments i altres de molt més durs i l’aventura és convertir tot plegat en una drecera cap a un indret més just i més lliure. Gràcies a l’Agustí i al Xavier per traçar un trosset més de camí aquesta vesprada a l’Octubre. No només al Xavier Vendrell se li hauran de disculpar les molèsties. Ens sap greu, però els valencians d’Esquerra demanem el mateix, que se’ns disculpen les molèsties, perquè no deixem ni deixarem de caminar. Malgrat tot.

El dret de decidir: una necessitat

Són tres paraules senzilles, però que amaguen una força capaç de tombar el mur més alt (o Espanya en el seu defecte). Pocs erem conscients (i jo la primera) de la veritable força que acabaria per prendre l’expressió després del 18 de Febrer de 2006. Em vaig acostar a Barcelona, sabia que aquell dia era important que tothom fera pinya, però ni de bon tros m’esperava trobar-me 700.000 persones baixant la Gran Via. Aquells dies, també eren de canvis per mi, no feia ni una setmana que els meus companys m’havien encomanat la missió (gens impossible val a dir-ho també) d’encapçalar una col.lectiu emergent com les Joventuts d’Esquerra Republicana del País Valencià. També en arribar a la ciutat de Barcelona, era aliena a la empenta que em suposaria aquella jornada.

D’aleshores ençà, hem vist consumar-se una retallada darrere l’altra de l’Estatut Catalans, i l’immobilisme extrem del text valencià i de les illes, pactats, com totes les qüestions d’Estat entre la dreta (del terreno o de Madrid tant li fa) i l’esquerra espanyola/ista).

Remou allò més espés de la sang, sentir el President del Govern veí, dir que l’Esquerra espanyola no existeix i que es igual que la Catalana. On està la el Hub de l’aeroport del Prat?, i les rodalies? i el sistema de finançament?. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala (preferiblement la que ofereix calefacció i comoditat a mans del PP) per justificar el descontrol d’esfínters (i ja em perdonareu l’expressió) quan es tracta de parlar del Model d’Estat (Espanyol evidentment, l’altre ni parlar-ne).

La pal.lidesa i el suor (i a les onze de la nit gairebé no fa massa calor) del ZP (més semblant a Super Lopez, que a Superman a aquestes alçades de legislatura), feien palesa la preocupació extrema per la “irreverència” d’un tal Agustí Cerdà, un xicot valencià que al cap i a la fi s’havia limitat a repetir el que 700.000 persones havien dit al carrer any i escaig abans. Davant el tancament en banda de l’Estat, manifestat a l’extrem en el nerviosisme en la bancada socialista, i la bronca de la popular, només queda una eixida, que la legislació espanyola acabe per transferir la capacitat de convocar referèndums. Que no patisquen, que el primer potser es sobre recollida selectiva o política territorial, però tard o d’hora arribarà el preocupant per ells: el referèndum pel Dret a Decidir.

A hores d’ara és vital, que una força independentista establisca el dret de Decidir com una prioritat i més en el cas d’Esquerra que concep, el partit i el poder no com un fi sinó com un mitjà per anar més enllà. És ara el moment de construir un full de ruta i construir l’entramat per arribar al referèndum arreu dels PPCC (a uns ens constarà més que a d’altres, tampoc en tinc cap dubte). Ara és el moment de collir totes les complicitats que s’han anat teixint amb el temps (en el moment del referèndum ningú parlava dels aeroports, i ara hi ha cua, ningú tractava el dèficit fiscal, i ara en parla fins i tot el govern valencià que és allò més humanament oposat a una força independentista). Ara és el moment de fer un pas més cap a la majoria social.

Cal ser conscients d’una cosa. Estem sols. L’independentisme creixent que reflexen les enquestes i resultats electorals de les illes i del País Valencià, no està mobilitzat entorn de la força majoritària independentista, ni de la resta de col.lectius i resta en l’abstenció. Davant la negativa del PSC, PP i C’s per la seua constitució i ADN espanyolistes, de CIU per covardia potser, o pels anhels de poder, i l’estratosfèrica posició d’ICV capaç de defensar el Dret a l’Autodeterminació de qualsevol país més enllà de Zimbawe però mai dels PPCC, i capaç de votar la llei de Partits, i contra el Pla Ibarretxe, estem sols per afrontar el repte de tornar a engrescar la gent. I a hores d’ara tinc clar, que afrontar de ple el Dret de Decidir, la única manera d’eixir de l’atzucac on ens ha deixat les reformes estatutàries, és la millor manera d’aconseguir-ho.

Ha mort, però…

El Dictador August Pinochet és mort. A les 18 hores d’un diumenge de pont, fred, sense massa notícies més enllà del trànsit de sempre, les morts oblidades a la carretera i els gols de la jornada futbolística. El cor li ha fallat, curiós d’un home que mai ha exercitat les bondats d’aquest òrgan. La notícia m’ha enganxat mentre redactava una columna per a una assignatura de la universitat (si, els profes també han fet la carta per als reis…i vaig una mica de bòlit amb tant de regal), he parat la columna, després m’hi tornaré a posar, perquè parlava d’una altra cosa i he cregut convenient reaccionar com tothom. O potser si que parlava d’una cosa semblant, o del mateix, versava sobre la memòria republicana que si tot segueix com fins ara pot quedar oblidada en un calaix d’aquí a 4 dies.

No m’ha produit una alegria excessiva ho reconec. Entenc les imatges d’eufòria desbordada que els mitjans han donat de places i carrers de Xile, però des d’aquí, lluny de la dictadura de Pinochet, del mal que ha fet a tants i tant xilens, i des d’una posició més reflexiva, la prudència m’aborda. No és la desaparició del dictador (avui he sentit a dir què a tot porc li arriba el seu Sant Martí), sinó la impunitat amb què quedarà la seua obra. Em preocupa l’arxiu de totes les causes que tenia pendents i que podrien suposar el rescabalament de la memòria de més de tres milers de represaliats.

La casualitat macabra, ha volgut que el Dictador, Pinochet, “Don Augusto”, Pinocho, com vosaltres vulgueu, ha volgut que expire el Dia Internacional dels Drets Humans. Uns drets contra el quals havia atemptat tantes i tantes vegades sense pagar res a canvi que unes curtes vacances forçades a casa amb totes les comoditats del seu estatus més que benestant (també dit arrest domicialiari).

Aquesta mort, m’ha fet tornar a pensar en la llei de la memòria històrica. Sé que n’he parlat moltes vegades i potser em repetesc però la setmana entrant serà clau per caure en la justícia o el punt i final. Avui hi havia la foto del Joan Tardà al diari, a sota parlava de anul.lar les causes sumaríssimes i emetres certificats per a les families de represaliats, i emetre una igual amb un destinatari diferent, el president de la Generalitat, on quedara anul.lada la causa del President Companys. A més tractava la museització del Valle de los Caidos, i la localització de l’ubicació de les fosses i la identificació de les víctimes.

Fa unes setmanes en un sopar republicà a València en Tardà ja parlava de tot això, uns dies més tard l’Empar Salvador, president del Fòrum per la Memòria del País Valencià, en una xarrada a la universitat, tornava sobre aquestes mateixes fites, i ens deia que és el sentit majoritari entre les organitzacions de represaliats de la dictadura franquista, ja que la proposta de llei la consideren una llei de punt i final que no rescabala l’honor dels caiguts. Un altre dels punts clau és el reconeixement de l’estatus de víctima. Malauradament el projecte del govern,no contempla ni tant sols la possibilitat d’assenyalar els botxins, ni de dir els seus noms públicament. Així s’impedirà que ministres franquistes en vida (i en poltrona) siguen processats i condemnats per tants crims.

Pels 26.300 soterrats a les fosses de valència, per les decenes de milers de represaliats per la dictadura, no deixem que la dignitat es quede en forma d’esmena a la totalitat. Per la dignitat dels 3000 xilers assasinats, i per tants altres que van partir la repressió de la dictadura de Pinochet, cal que seguim lluitant per la seua memòria (si la justicia ens falla).