Aquelarre a Madrid

 

El passat dia 30 a Madrid hi havia convocada una trobada de famílies catòliques. Fins aquí res paranormal en el dia del senyor. L’entrada en acció de personatges com Rouco Varela, Agustín Garcia-Gasco, i Kiko Argüello (el dels Kikos..si si) van acabar per convertir la trobada en un aquelarre ultra amb la participació estelar de Benet XVI (àlies Ratzinguer Z). Les reminiscències d’altres èpoques no eren poques i els tics més bé els mateixos. Per a mostra un botó. L’actual Cardenal de València, Agustín Garcia-Gasco, ha fet desaparèixer l’accent de Gascó, no fóra cas que se’l titllara de rojo i separatista per tenir un cognom català. Us sona un tal Serrano i Sunyer (que no súñer, sic)?

La mateixa setmana en el bisbe de Tenerife havia assolit l’estat de “glòria” després de dir que els joves provoquen els abusos sexuals que pateixen, i quan hom pensava que no es podia anar més enllà, la jerarquia catòlica ens ha demostrat una vegada més la seua capacitat “eterna” de superar-se i pujar uns quants punt més el seu nivell de “burrera”.

El porprat Garcia Gascó, sense tallar-se ni un pél, va pontificar sobre la dissolució de la democràcia en dir que l’aprovació de lleis com la del matrimoni homosexual, la de l’avortament o l’assignatura d’educació per a la ciutadania no compleixen la constitució (sic) i condueixen a la dissolució de la democràcia. És de sainet que un individu que forma part de d’una jerarquia eclesiàstica que es basa en sufragi censitari entre fumata i fumata done lliçons de democràcia a la resta.

Què hi ha més democràtic que estimar lliurement amb qui formaràs la teua família més enllà de convencionalismes eclesiàstics derivats de la histèria de deixar de ser espina dorsal d’un estat teòricament laïc?. En una cosa si que estic d’acord. La família importa, com a núcli de solidaritat i afecte més proper a cadascú de nosaltres, indistintament de si està formada per un pare i una mare, un pare, una mare, o dos pares o dos mares. Això tant hi fa. També és d’agrair el gest dels col.lectius de cristians de base que s’han plantat davant l’aquelarre de l’altre dia a Madrid. No mereixen ser equiparats amb els “grans demòcrates” que impedeixen exercir el dret d’apostasia (com passa a València) als seus adeptes. Sort que a servidora li van deixar escollir lliurement, i amb coneixement de casa si volia ser part de l’esglèsia catòlica. M’he estalviat un munt de papers i alguna visita al jutjat.

 

Nous servei d’aquest bloc: He afegit l’Snap Shot a aquest bloc. Si passeu el ratolí per damunt dels links us mostrarà una previsualització de la pàgina, i un llistat d’enllaços RSS en el cas dels blocs a més de la possibilitat de subscriure-us (podrieu triar entre les dues opcions amb les icones de dalt a l’esquerra de la finestreta). A més en el cas que els links siguen a videos del youtube es podran visualitzar a la mateixa finestreta per fer-ho més àgil.

A més he afegit un nou apartat dels enllaços al trackback d’aquest bloc amb el títol el teu bloc i la teua blocosfera. Allà trobareu les webs de tots els recursos que he anat afegint al bloc i alguns agregadors i rànquings. Si passeu el ratoli per damunt a més de la captura de l’Snap Shots trobareu una breu descripció del contingut de cada recurs

 

Ara és l’hora d’Esquerra, a Madrid i arreu

 Cal trencar el malefici, plantem cara a Madrid !

Sempre s’ha dit que l’últim debat de política general de la legislatura marca l’inici de la cursa cap a les eleccions generals, i aquest any no sembla gens diferent. Crisi del govern central amb 4 ministres nous. Cal fer cartell abans de les generals i Bernat Sòria és una cara de renom, mentre Carme Chacón esdevé una nova picada a l’ullet cap a Catalunya que va provocar que Zapatero fóra president que pretenen (almenys) que torne a ser així.

Enmig de tot plegat, Esquerra ja té el seu candidat a les generals pel Principat. Serà el Joan Ridao, que ja sap massa com les gasten a Madrid (vege’s negociació de l’Estatut), i és un perfecte coneixedor de tot l’entramat legislatiu (és redactor d’una gran part de l’Estatut Català). Per davant un repte gens fàcil, les eleccions del 2004 van fer crèixer Esquerra d’1 a 8 diputats, en unes condicions extrordinàries en una càrrega espanyolista de profunditat sense precedents.

Tanmateix és injust dir que té el repte de mantenir la força d’Esquerra a Madrid. La responsabilitat de tornar a engrescar a la gent després del dessassosec municipalista, és de tots, i és cert qu hi ha coses que no ajuden gens com les declaracions demencials del president d’Esquerra carregant contra les JERC, però cal fer l’esforç. La força d’esquerra és precissament aquesta, la seua gent, i val la pena que aprofitem l’estiu per a vacunar-nos de prediccions sociovergents com la de Salvador Cot (si es grup parlamentari està en perill d’extinció ho decidiran els votants, no vosté) que vaticinen una escletxa de fum i la davallada als inferns.

Ara és la nostra. La feina s’ha fet i quasi sense temps per què els nostres companys a Madrid deixaren les maletes, es van retirar el tropes d’una guerra absurda i il.legal i es va parar la major barbaritat nacional (i dic nacional perquè afectava tots els PPCC) en temps, el trasvassament de l’Ebre. El 90% de les lleis socials del govern tenen marca Esquerra, i nacionalment el PSC ni ha tossit davant els seus “jefes”, perquè feren res, mentre Duran campa per Madrid amb fent odes al ministeri d’exteriors. Dimarts passat, al debat de política general es va veure de nou que estem solts davant el perill i ens vam explicar alt i clar, com ja ho fa el nou candidat.

El repte no són només les eleccions generals, ni molt menys. Sinó preparar un nou salt cap a la majoria social, i aquí ens la juguem tots, els del nord, els del sud i els de l’Est (que van fent via i ja són part del nou govern del consell insular). I això només ho farem engrescant a la gent (i a nosaltres mateixos)