Estimar València

Fa pocs dies, en la presentació del Disculpin les Molèsties, en Xavier Vendrell ens deia que “El Baix Llobregat no és Hollywood però no és València”. Crec que cal una puntualització: “El Baix Llobregat no és Hollywood, ni València és l’infern”. Aquests dies, reconec que he passat moltes estones mortes donant-li voltes al tema, i n’he parlat amb companys i amics. Feta la feina prèvia és moment d’encetar un nou debat públic ací.

Ahir a la vesprada, reescolliem al portaveu de la les JERPV al Cap i Casal. El Cesc, durant aquests dos anys d’intensa feina i infinit compromís, ha fet que el proper congrés local ja no el puguem fer a la nostra seu, senzillament perquè no hi cabem. Ahir, mentre feia la cloenda, en representació de l’estructura territorial de les JERPV, reconec que em bullia el cap i em va resultar infinitament més complicat “jugar a casa” que a fora. De nou els sentiments apreten amb força.

Fa 3 anys, iniciàvem l’aventura de refundar l’organització a València. Crec que és durant aquests 3 últims anys, com més he aprés estimar cada racó de la meua ciutat, supose que a força de trepitjar-la. En aquell primer embat, em vaig encarregar de la secretaria d’organització i finances, amb el repte de consolidar el nucli local. Crec que ahir vam cloure aquell primer procés. Tenim uns quants anys més i som un bon grapat però hi ha una cosa que ha quedat intacta del primer pas. El compromís: la capacitat d’alçar-se a cada entrebanc.

No es tracta de deixar de ser l’infern perquè simplement no ho hem sigut mai, ni de sentir continuament a cada animalada que fan la perversa justificació “és que és valència, i ja se sap”. València, a part de ser allà on vaig nèixer i on he viscut sempre, té un repte clar, ser punta de llança en el procés independentista en què estem immersos els Països Catalans. Durant 30 anys s’ha concebut erròniament el nacionalisme a, i per a les comarques, aïllant València. I és justament al contrari. València ha de ser l’epicentre, no només per la seua força demogràfica (qualsevol majoria social que no passe per València ve tocada de mort d’origen) sinó també perquè allò que ocorre als seus carrers irràdia arreu del territori.Estimar València no és una bogeria, ni un mal vici. És a hores d’ara un projecte polític i vital per a molts i moltes joves, que cantonada a cantonada lluitem per retornar la dignitat perduda, mentre creixem com a persones. Són dos coses indestriables: un país lliure, i homes i dones lliures compromesos i solidaris. Un cami paral.lel que vivim nosaltres, i la ciutat que ens acull al seu esguard.

Foto: Refugi de la Guerra Civil, Barri del Carme: València. Països Catalans

De correllengua en correllengua fins a la manifestació del 9 d’octubre

Els dies previs al 9 d’Octubre, es concentren a la majoria de pobles i comarques del País Valencià, els actes del Correllengua, que arribarà al seu final a Perpinyà el proper 3 de novembre. A València, dijous 28 rebiem la flama al Casal Jaume I de Russafa amb el concert de Cesk Freixas, i el dia 8 cobríem la nostra petita etapa en el llarg camí entre el Casal de Russafa i Ca revolta, on vam celebrar el correllengua amb el grup pegolí Lilit i Dionís.

Al matí següent cap al Correllengua de Sueca, una costum que comença a ser obligat tot i que la son aprete de valencia. La cercavila des del casal fins a la Casa de Joan Fuster. Aplegats al pati tot allò que es diu sona diferent de fer-ho a qualsevol altre lloc. En aquelles parets s’han fet reflexions que han suposat un canvi de rumb en la manera de fer polític a casa nostra i pesa en l’ambient. Després de la lectura del manifest del correllengua, la Muixeranga de Sueca alça una torre de quatre més reivindicativa que mai: al cim s’hi veu una estelada amb el lema “Sí a TV3″ (video) que un parell d’hores més tard seria retirada del balcó de l’ajuntament de males maneres i amb unes tissores a la mà per destruir proves per part d’un membre de l’equip de govern (BLOC+EU+PSPV).

Les JERPV, com cada any vam fer presents a l’ofrena floral al monument a Joan Fuster a la Plaça de L’ajuntament de Sueca. Mentrestant a Sagunt, els nostres companys participaven en el primer aplec independentista organitzat per les JERPV i Esquerra del Camp de Morvedre. Per iniciar un sa costum, van desplegar una estelada gegant des de la façana del castell que es podia veure des de diferents punts de la ciutat. Quina millormanera de celebrar el 9 d’octubre, i al mateix temps denunciar la manca de tacte del govern central, propietari del castell que no té cap mena de voluntat d’invertir com cal en el patrimoni dels saguntins.

A la vesprada finalment la manifestació. Aquest anys marcada molt de prop per l’imminent tancament de les emissions de tv3 que s’haurà de fer efectiu (o almenys intentar-ho) en els propers dies. Aquest 9 d’octubre a València va seguir l’estela de concentracions antimonàrquiques i republicanes que es venen succeint arreu dels Països Catalans durant les darreres setmanes. Avui plena les pàgines de la premsa valenciana. Ara bé, de la provocació de grups d’extrema dreta als manifestants al final de la manifestació ni mitja paraula.I a la premsa la manipulació de sempre: al matí milers (així en abstracte) de persones a la processó cívica, i respecte a la manifestació de la comissió, 2521 si és menester precissar (sempre dades de la policia)

Al cap i a la fi, un Rei mereixedor d’una medalla de la Generalitat i de més de mig discurs institucional del President Camps (com si els valencians no tinguerem cap problema, i cap més feina que ofrenar noves glòries a Espanya), és molt més important que la reivindicació nacional dels valencians. Tot siga per la salvaguarda de la seua unitat de Espanya.

Divendres manifestació de la ultradreta eixida de mare (altrament dit España 2000). El seu lema resa (més es val resar per parar els processos d’independència perquè políticament seran imparables) “En España: los españoles primero”. Doncs tota la raó: ja podeu marxar cap a Espanya.

 Ps: Pel seu interés us publique els enllaços que he trobat amb els àudios de la xarrada “Nafarroa Bai: el trencament de l’Status Quo” que va fer Uxue Barkos a València fa pocs dies. Escoltareu la conferència aquí, aquí i aquí, i el col.loqui posterior aquí, aquí i aquí. Són arxius en MP3

I després què? (o com fer periodisme als i pels Països Catalans)

La pregunta que titula aquest bloc , és una de les que més m’han fet les visites famliars o d’amics d’aquest estiu. aquest any inicie el quart curs de llicenciatura de periodisme a la Universitat de València i tot i tindre un cinqué curs per endavant ja es hora de començar-se a plantejar que haurà després de tot plegat.

les petites o grans menjades d’olla d’una estudiant de periodisme de València obren però el debat sobre la situació dels mitjans de comunicació valencians. En els darrers més s’ha centrat molt en el debat tv sí o tv no, “conflicte” polític que no mediàtic que a hores d’ara continua sense resoldre’s, tot i que el senyal de TVC i els seus quatre canals, a més de les emissores de ràdio de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisó, arriba amb total normalitat a través de la TDT.

Algú que vulga exercir la professió de periodista en català al País Valencià ho té realment difíciil. A hores d’ara no comptem amb cap capçalera en català diària que s’edite des d’aquí, i només arriben un grapadet d’exemplars de l’AVUI que ni de bon tros arriben a tots els quioscos valencians.I si eixim de la producció en català, inextisten el panorama no és més encoratjador. Majoria conservadora a la vista: provincias, mundo, abc, la razón, diario de valencia, valencia hui i fins i tot el País.

De la televisió pública del País Valencià, poca cosa se’n pot treure en clar. Una estructura empresarial inflada fins a l’extrem, que ha passat de tenir un director i una estructura depenent a tenir 5 subdirectors i els seus respectius equips no sé sap ben bé perquè,mentre l’externalització de la producció arriba a l’extrem i s’entrega la producció pròpia a empreses de fora no només de RTVV sinó també del País Valencià, sempre i quan instal.len una oficina amb un taula i una cadira a València (llavors ja se’ls considera producció pròpia).

Ara més que mai es fa palesa la necessitat d’un mitjà de comunicació d’àmbit nacional, no només per la manca de publicacions diàries en català al País Valencià sinó també també per la manca d’un referent comú en matèria de comunicació per a tots els ciutadans dels Països Catalans. L’Avui ha fet un pas, amb la seua arribada a Balears però de moment sembla que no va més enllà ni completarà el cercle. i la premsa digital cada vegada més prolífica i útil per la seua immediatesa, encara ara no pot competir amb es edicions digitals dels diaris dels grans grups de comunicació, i molt menys amb la difusió de les capçaleres que trobem dia a dia als quioscos.

La majoria dels independentistes, sovint ens queixem del tracte que patim dels mitjans. Estem acostumats a conglomerats preocupats per la unitat estatal per sobre del debat, o per mitjans al servei d’un partit polític determinat, especialitzats alguns en la pràctica del linxament per si fóra necessari. Ara estem en un impàs crucial, d’un independentisme amb certa embranzina (tot i els discursos altament derrotistes a combatre) , a fer el salt a un independentisme majoritari. I és ben sabut que tota pedra fa paret…

Estatut esgotat. I se n’adonen ara

A estes hores, després d’aprovar el nou estatut d’autonomia del País Valencià, fa un poc més d’un any, el President de la Generalitat Valenciana, Francisco (àlies Paco) Camps, afima a la premsa que València necessita un nou sistema de finançament per poder garantir uns millors serveis públics als ciutadans (bonic eufemisme, per parlar de fòrmula 1, i comissions especulatives).

Des d’aquest espai, vull felicitat al senyor Camps, per la rapidesa que demostra en arribar a aquesta conclusió. Ara bé, no calia que invertir-hi un any de la seua vida en la dissertació, perquè durant el tràmit de l’Estatut Valencià, el grup Parlamentari d’Esquerra en les més de 70 esmenes presentades, li ho va fer veure per activa i passiva. La ceguesa del senyor Camps arriba a límits insospitats, en rebutjar una esmena, sempre amb la connivència de la seua fotocòpia esborronada (altrament dita PSPV), on simplement deia “la capitat del País Valencià és la Ciutat de València”. Supose que tot plegat té dues explicacions. O no aprovar absolutament res que portara la marca Esquerra, o bé van arribar a la conclusió que un país té una capital i una region de España, un virrei que “viene a comarcas”.

És clar que sense un sistema de finançament equitatiu, i sense l’esclariment de l’Espoli Fiscal que pateix el País Valencià, ens serà gairebé impossible, per moltes bones intencions que presenten als mitjans de bastir un projecte de futur per al País Valencià. La indústria de coneixement passa de llarg sempre per les notes terrres, i la indústria tradicional perd pistonada per la comptència d’altres indrets, i per la ceguera una vegada més de les administracions públiques del País Valencià, que no tenen prevista cap solució, més enllà de vendre refrescos a les curses de fòrmula 1, per mantenir la nostra economia per quan es consume la parada de burro preceptiva després de l’arrancada de cavall de l’economia de la rajola.

em tem que seguirem esperant la reacció…

Reflexions ara i ací

Demà m’examine d’història recent del País Valencià al context espanyol a la universitat. Després de la trepidant campanya electoral toca parada i fonda i reconciliarme amb els estudis de tercer de periodisme. Fa pocs estona que llegia el relat de les bombes a “Ca fuster” i contra Sanchis Guarner. Eren temps és durs que ara. Al camí, hi van caure el Miquel Grau i el Guillem Agulló, tot i això, el present tampoc es fàcil.

En les darreres setmanes s’ha creat una escola de sentenciadors i potencials creadors d’aforismes que volen sentar càtedra però s’allunyen de la gent, i de la realitat de vegades. Ahir llegia la frase “El terme “Països Catalans” propicia l´espanyolització del País Valencià”. Brillant. Tant lluïda o lluenta com errada. Els resultats electorals no parlen de conceptes sinó de maneres de fer. De fet, la sentència que de ben segur haurà propiciat hores de són plàcid al seu creador, no correspon al creixement de l’independentisme tant polític com sociològic al País Valencià. I ho dic més enllà del creixement d’Esquerra perquè hi ha més assemblees de les JERPV, de Maulets, Endavant, etc, o almenys fem més soroll. També hi ha més concerts i més poblats de grups de música en valencià, i que parlen obertament d’independència i una certa normalitat del terme.

El concepte de Països Catalans de Fuster, ha ultrapassat la seua dimensió primigènia altament teòrica per tindre una plasmació en un àmbit de treball, polític, econòmic i social, amb una voluntat de compartir un futur que ens permeta de donar respostes comunes als reptes de futur. És just l’articulació dels Països Catalans el que aturara l’espanyolització, tot i que és inevitable que dintre de qualsevol procés d’emancipació hi haja un revifada de l’unionisme.

No crec que el País Valencià siga més o menys espanyol, usant el terme Països Catalans. De fet tot es tracta d’espais electorals. El drama del País Valencià, no és altra que la pèrdua del centre (suposant que un govern d’un PSPV amb una pota a madrid i l’altra…també, siga la solució). Ara el PP ha posat el seu campament del límit del centre fins a l’extrema dreta (fet que ha fet desaparèixer potser per sempre el blaverisme polític d’UV i CV), i val a dir que el PSPV no ha fet absolutament res per evitar-ho. El client (digue’m-li votant socialista), per votar una còpia cutre del seguidisme popular, vota l’original.

L’esquerra per un altre cantó es debat entre una reformulació total o la guerra d’espases (el volum del soroll de sabres als voltants d’EU fan fredat). Els cicles electorals d’EU en els darrers anys no han donat resultats, i han descuidat l’enèsima refundació que a Catalunya va fer per convertir-se en ICV (remuntada electoral, tot i que torna a anar a la baixa). El Bloc per seu cantó, manté resultats tot i davallar a ciutats grans com Gandia o Castelló) i pot anar fet via. I Esquerra com sempre té el repte de redoblar l’esforç dels 5 anys que fa que corre per terres valencianes després de la fusió amb el Front pel País Valencià. Un repte que assumim i que avança a poc. Caldrà apretar forts les dents, i arrencar a correr cap endavant. Però és clar, ningú ens fa dir que fora fàcil.

Tossudament alçats

He llegit les portades dels diaris com cada dia. El Jordi Portabella va fer públic ahir que no hi hauria un nou tripartit, que Esquerra anava a l’oposició. Les portades com sempre no són el reflexe de cap realitat i disparem amb bala contra Esquerra. Dues paraules, Tossudament alçats, em ballen pel cap tot el dia, potser per no arraulir-me baix de cap balcó per por a que una gavina popular em defeque damunt (la superpoblació que hi ha des de diumenge no es gens alenadora).

Volia buscar els versos de LLach, per penjar-los aquí. El google, que em comença a fer por de tot allò que pot saber sobre mi, em remet, després d’alguna ressenya de premsa, al bloc de l’Anna Simó, companya d’Esquerra a l’Hospitalet. Una Anna, i una altra, una d’Esquerra i l’altra també, no puc evitar un somiure còmplice. Aprofite la visita, per llegir els darrers posts. Tot i la bona feina de l’Eduard Suàrez com a regidor de l’Hospitalet han perdut el regidor. Molts ànims i una abraçada i seguiu tossudament alçats perquè al 2011 hi tornarem amb molta més força. D’altra banda felicitar a la gent d’Esquerra d’El Prat de Llobregat pels resultats i per tornar a l’ajuntament per primera vegada des de la República.

Estic farta del derrotisme d’aquests dies. No s’ha acabat el país ni la feina, i molt menys Esquerra i les JERC. Prou de dir que “d’esta pleguem”. Prou de “no hi ha res a fer, el país s’acaba”. Si penseu això, felicitats, heu caigut en la trampa de la dreta. Tenia clar que aquestes eleccions canviarien la cojuntura per a Esquerra, si bé no hem crescut tant com caldria, però no el fons, ni ens anavem a independentitzar ni estariem en una república, de manera que la feina a fer continua sent molta i molt costosa.

Doncs bé, ara i aquí s’accepta el repte de tornar a il.lusionar a la gent. El repte d’una esquerra viva i propera, sempre alegre i combativa (desitge de tot cor que  s’encomane als companys que ara passen pel mal tràngol), sempre capaç de remuntar. De moment, dilluns ja ens hi posem. Com que l’Estat Espanyol, no li dóna la gana de presentar les balances fiscals ja hem fet la feina. Presentarem a la FNAC de València el llibre “l’espoli fiscal del País Valencià”, de Celestí Gimeno, amb la presència de l’autor i l’Agustí Cerdà, autor del pròleg i president d’Esquerra al País Valencià.

anotacions relacionades:

Agustí Cerdà: 11756 gràcies i País Valencià Sí (article d’opinió) 

Video: Pregunta parlamentària sobre les balances fiscals

ps: El passat 28 de maig aquest bloc va fer 1 any de vida

Tossudament Alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d’enyors,
gent d’allà i d’aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l’art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d’un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l’univers, l’univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l’anhel que neix en cadascú,
l’afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d’enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.

millor amb sentit de l’humor

Vist els drames urbanístics millor que fem servir el sentit de l’humor.

http://es.youtube.com/watch?v=T-nPon5aOwE&eurl=http://valencianna.bloc.cat/archives/3123/200609

Un poble en marxa

El proper 9 d’octubre el Correllengua celebrarà el seu acte central al País Valencià en la tradicional manifestació de la vesprada de la diada nacional del País Valencià. De ben segur que aquest any la manifestació vindrà marcada per la situació política del País Valencià (ben fàcil és recordar la instrumentalització que va fer el PP de l’acte del Correllengua que es va celebrar al Camp Nou), i és sense dubte un gran moment per fer una mostra de força al carrer.

.

L’acte central del correllengua també vindrà marcat per la celebració al 2007 dels 300 anys de l’ocupació espanyola. Una cita que coincideix amb una contesa electoral que molts han qualificat de definitiva. Si bé és cert que 4 anys més de govern absolut del Partit Popular fan venir calfreds, cal ser conscient en tot moment que un hipotètic canvi de signe a la generalitat, no resoldrà ni de bon tros els problemes estructurals que pateix el País Valencià

.

El correllengua serà un bon moment de fer força arreu dels Països Catalans, mobilitzant com en cada edició decenes de milers de persones de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Més enllà de la manifestació que ixirà el 9 d’octubre a les 18 hores de la Plaça Sant Agustí, la meua ciutat acollirà altres actes. El dimecres 27 de setembre al Casal Jaume I de Russafa es presentarà el llibre “Èric i l’exèrcit del fènix” a càrrec del propi autor a les 20 hores. El 5 d’octubre al mateix casal de Russafa a la nit, hi haurà concert de Pau Alabajos i Sergi Contrí, sopar de germanor i Concert del Cantautor d’Elies, i el 7 d’octubre a Ca Revolta, es celebrarà la tradicional ballada de danses populars de cada any, un sopar i el concert del grup d’Oliva Paral.lel 84.

.

Ciutadans dels Països Catalans, demostrem que som un poble en marxa. Al Correllengua hi falta gent !