Primera i petita reflexió

(escrit publicat al Racó Català)

Vistes les reaccions dels raconaires (usuaris del portal) quan s’han fet públics els resultats del referèndum, m’ha donat la sensació d’una rendició final. Supose que també serà, una reacció en calent i mancada de la reflexió de la dimensió de la “cosa”, (qualificar-ho de text fonamental no s’ho mereix). Trobe que els Països Catalans no es mereixen, tindre ciutadans lluitadors que a la primera bufetada ja ploren corrents cap a casa. No s’ha guanyat el referèndum, està clar, és totalment objectiu, però a casa canvia alguna cosa? Deixem de dependre de madrid? tenim un autogovern decent? (ni tant sols l’autonomia que ens cal, que és la de Portugal, [brams dixit]) La derrota és que no canvia res. I si ens sentim frustrats ara, és que tampoc valia la pena lluitar com fins ara?

A la primera trompada, aixeca’t, a la segon torna a fer-ho, i així fins al final. Perquè ho tenim clar, perquè sabem on volem anar i ni de bon tros aquí acaba la drecera, perquè hi ha milers de projectes en marxa, pobles i comarques que clamen a crits que se les escolte i se les rescate de l’ostracisme més repugnant. I per això, els Països Catalans necessiten, ara més que mai, ciutadans valents, compromesos i forts, però també treballadors, humils i sobretot humans.

Ànims companys que tot està per fer, i tot és possible (encara que ara no hi creieu)

Jo dic NO

Avui, la campanya pel referèndum de ratificació de l’Estatut de Catalunya arriba al seu equador, un bon moment per fer balanç del camí recorregut fins ara. Avui també Esquerra celebrava la seua segona festa d’Esquerra al Parc de Torreblanca al Baix Llobregat, sense dubte un gran punt de trobada de la base social d’esquerra, i d’intercanvi d’experiències.

Aquest any a més, la festa d’aquest any, amb el referèndum pel mig, ens ha servit, o almenys a mi, per corroborar que vaig prendre la decisió correcta. La decisió d’entrar a formar part d’un projecte de futur, però sobretot de present, seriós, compromés i amb la coherència com a punt fort, encara que hi haja en joc molts llocs de feina al govern.

Avui era l’hora de la trobada dels qui creiem en el NO, tant del Principat, com de les Illes, com de la Catalunya Nord, com el nombrós grup que hem viatjat des del País Valencià. Un esforç a base d’hores de bus que sense dubte val la pena. Si més no, tornar amb la sensació d’estar treballant molt dur, però amb un objectiu, amb un motiu, amb el suport de milers de companys, amb la seguretat que tot plegat té una utilitat.

Aquests dies, amb enquestes tant nombroses com dificil de creure, s’ha fet tot el possible per fer-nos creure que lluitar pel no, era com a poc poc profitós. Tanmateix, la resposta a la convocatòria d’avui, només pot respondre a l’optimisme de la feina ben feta, dels més de 400 actes convocats per NO a l’Estatut.

En els darrers mesos, hem donat la benvinguda a molts nous companys, molts d’ells molt joves al nostre projecte, joves que probablement en una setmana veuran hipotecat el seu futur durant molts anys. Malgrat tot, caldrà seguir treballant, ja que si no se’n cuiden del nostre futur, l’haurem de recuperar.

Per l’oportunitat abandonada, per la demagògia dels mitjans, per les retallades, per la manca de reconeixement del que som, i seguirem sent malgrat tot…JO DIC NO.

Benvinguts al NO

Ara fa pocs dies, ha començat al Principat de Catalunya la campanya per Referèndum de ratificació del nou Estatut d’Autonomia. Una campanya que serà intensa per la importància del text i de la cojuntura política del moment. El posicionament contrari d’Esquerra ha endurit la campanya de la resta de formacions cap al partit republicà, per haver comès “el delicte” de mantenir la coherència fins a les darreres conseqüències, fins i tot ser expulsada del govern a mitjà feina en molts dels departaments.

Aquest posicionament ratificat el 6 de maig, s’afegeix al que durant molts mesos abans haviem pres al País Valencià amb el nostre “estatut-bonsai” particular. Aquest no s’ha caracteritzat per les retallades, com en el cas flagrant de l’estatut del principat, per una raó ben senzilla, les aspiracions del text sortit de les Corts Valencianes no tenia cap intenció de canviar de model, sinó només una voluntat de rentat de cara, i embrutiment de consciència, del seu articulat. Poca cosa hi havia per a “cepillar” (Guerra dixit) en un text on no es reconeixia la unitat de la llengua catalana, amb la consagració d’un nou idioma tant artificial com inexistent. L’estament acadèmic, ha viscut amb estupefacció el neixement (amb un part consensuat i gens dolorós entre dos partits, o més bé un i mig donades les poques diferències de discurs), de l’idioma valencià com a garantia d’estabilitat electoral dels partits majoritaris. Per mantenir el corralet ben controlat, tampoc s’han prés la molèstia de rebaixar el llistó electoral al 3% no fos cas que la veu de 200.000 valencians començara a ressonar als passadissos de les Corts.

Mentrestant, el sistema de finançament es reduida a un canvi de rètol de l’agència tributària valenciana, ja que les atribucions són a grans trets les mateixes. D’aquesta manera, caldrà veure com afronta el govern de la Generalitat Valenciana, les noves competències sense una major capacitat financera (a no ser que no tinguen cap remordiment a hipotecar-nos 25 anys més a Bancaixa). Per suposat cap reconeixement els símbols identitaris del País Valencià, ni el nom, ni la senyera, ni la Muixeranga i és clar, com que les “regiones” no tenen capital el nou text ni tant sols reconeix la capitalitat de la Ciutat de València com a cap-i-casal del País Valencià.

Potser per estar acostumats a viure en el NO continu, el posicionament dels nostres companys de les JERC i Esquerra al Principat no sembla més que un acte de coherència. Tanmateix, seria absurd no reconeixer la valentia de fer aquest pas endavant i demanar el vot negatiu per primera vegada des de fa molt temps. Ara no és moment de salvar la República i la Democràcia com en els altres dos estatuts, ara és el moment de demanar el que necessitem arreu dels Països Catalans i aquests textos no són més que un hipoteca amb un interés massa car. Sense el reconeixement nacional, un sistema de finançament amb millores substancials, sense la garantia de millora de la qualitat de vida del joves que els permeta accedir a un habitatge digne i un treball allunyat de la precarització i els accidents, no es pot assolir una millora en l’autogovern i per tant no habilita les eines per avançar cap a la independència.

Ara caldrà esperar un suport molt nombrós al NO el proper 18 de juny, només així l’Estat Espanyol no es veurà legitimat per continuar coartant la nostra voluntat de ser, legislatura rere legislatura. Anar a votar també serà un acte de responsabilitat democràtica, pels qui podeu exercir el vostre dret a decidir. Altres, només vam comptar amb la complicitat del campanar més alt de la Ciutat de València, El Micalet, per fer palesa la venda de la nostra dignitat

….

.

.

,