Catalunya o la evolución de los consensos


  1. La mejora del autogobierno y sus límites

Es 16 de noviembre de 2003. Las elecciones al Parlament de Catalunya ponen fin al Pujolismo (aunque aún pasarán muchos años hasta la bajada a los infiernos del mito) y con ellas llega a su fin el primero de los consensos autonómicos: la recuperación del autogobierno y el fortalecimiento de las instituciones catalanas después de la dictadura y del mantenimiento de la Generalitat de Catalunya en el exilio con los presidentes Lluís Companys, Josep Irla y Josep Tarradellas.

óCon los resultados electorales en la mano, se crea un gobierno con PSC, Esquerra Republicana e ICV-EUiA. Se fija un horizonte claro: la reforma del estatuto de autonomía aprobado en el 1979 donde se situaba el consenso hasta ese momento. En el otro lado del tablero llega el fin también del Aznarismo. Zapatero es el nuevo inquilino de la Moncloa con los mismos apoyos parlamentarios que en Catalunya: PSOE, Esquerra Republicana e Izquierda Unida. Empieza a ser cotidiana en ese momento una nueva definición: La España Plural. El 30 de septiembre de 2005 se aprueba en el Parlament con 120 votos de 135 (PSC, CIU, Esquerra e ICV) la propuesta de reforma del Estatut de Catalunya con la definición de Catalunya como nación, el aumento del techo competencial y la mejora del modelo de financiación.

Seguir leyendo Catalunya o la evolución de los consensos

Catalunya o l’evolució dels consensos.


  1. La millora de l’autogovern i els seus límits

És 16 de novembre de 2003. Les eleccions al Parlament de Catalunya posen fi al Pujolisme (tot i que encara passaran molt anys fins a la baixada als inferns del mite) i amb elles arriba a la fi el primer dels consensos autonòmics: la recuperació de l’autogovern i l’enfortiment de les institucions catalanes després de la dictadura i del manteniment de la Generalitat de Catalunya a l’exili amb els presidents Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas.

Amb els resultats electorals a la mà, es basteix un govern  amb PSC, Esquerra Republicana i ICV-EUiA. Es fixa un horitzó clar: la reforma de l’estatut d’autonomia aprovat al 1979 on restava fins ara el consens. A l’altra banda del tauler arriba a la fi l’Aznarisme. Zapatero és el nou inquilí de la Moncloa amb els mateixos suports parlamentaris que a Catalunya: PSOE, Esquerra Republicana i Izquierda Unida. Es comença a fer quotidiana una nova definició: “l’Espanya Plural”. El 30 de setembre de 2005 s’aprova al Parlament de Catalunya amb 120 vots de 135 (PSC, CIU, Esquerra i ICV) la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya amb la definició de Catalunya com a nació, l’augment del sostre competencial i una millora del sistema de finançament.

Seguir leyendo Catalunya o l’evolució dels consensos.

Invisibilitat valenciana


CPCaNCeWsAASzy5

Article publicat a  Racó Català

És dimecres 16 de setembre de 2015. Són les 4 de la vesprada d’un dimecres qualsevol. A Madrid la ciclogènesi explosiva (o potser l’hora del café) fa estralls en l’hemicicle del Congrés dels Diputats. Hi ha 60 diputats i senadors només i cap membre del govern, tampoc el líder de l’oposició. Hom pot pensar que l’inici de la sessió potser tracta una tema intrascendent. Tot seguit s’inicia la presa en consideració de la reforma de l’Estatut valencià. L’afluència no canvia.
Seguir leyendo Invisibilitat valenciana

A %d blogueros les gusta esto: